DRET A DECIDIR

El cor al 9-N, el cap a l’endemà

El pols amb l’Estat es manté, però les plebiscitàries acaparen el debat

L’actualitat política funciona minut a minut, i per tant és molt difícil de fer prediccions. Però hi ha un relat de fons que sembla que es va imposant, i es basa en els següents punts. 1) La consulta del 9 de novembre o no es podrà fer o es farà en condicions precàries a causa de la prohibició del govern espanyol. 2) La Generalitat té eines i mitjans per intentar esquivar la suspensió judicial i mantenir el pols jurídico-polític. 3) Mentre la convocatòria estigui viva, satisfarà els seus objectius tàctics, és a dir, la mobilització ciutadana i el lent però constant viratge de l’opinió pública internacional. En conseqüència, tot i que les forces pro consulta es conjurin per mantenir viva la flama del 9-N, és inevitable que cadascuna d’elles pensi en l’escenari immediatament posterior, és a dir, en la convocatòria d’unes eleccions plebiscitàries.

CiU i ERC projecten impressions diferents sobre el moment actual. A l’òrbita convergent es diu que s’està fent tot el necessari i que els republicans transmeten un pessimisme interessat. A Palau confien que la cimera de líders sobiranistes d’avui i la trobada dels més de 900 alcaldes favorables a la consulta -dissabte- faran revifar l’optimisme. A l’entorn d’ERC, en canvi, s’acusa el Govern d’Artur Mas de no complir accions acordades per esquivar la providència del Tribunal Constitucional (TC) i tirar endavant bona part de l’aparell administratiu de la consulta sense dependre de la discrecionalitat dels funcionaris implicats.

L’alternativa de les plebiscitàries

Oriol Junqueras es lamenta que els seus aliats convergents només pensen en les eleccions plebiscitàries i en la llista unitària, i els acusa de voler-lo “acorralar” cap a un escenari que genera, com a mínim, tantes incerteses com el 9-N. El cert és que unes eleccions plebiscitàries són el que més s’assembla a una consulta, amb l’avantatge que el govern espanyol no les pot prohibir (en principi). Com és lògic, els convergents pensen en el seu futur, i veuen en aquesta opció el millor remei al seu declivi electoral. I raonen que el procés no es pot permetre renunciar a la figura d’Artur Mas en un moment tan delicat. El càlcul dels convergents és que una candidatura sobiranista unitària podria obtenir una majoria molt àmplia que tindria més força per enfrontar-se a l’Estat.

Però a ERC la possibilitat d’una llista unitària li fa més por que una pedregada. Per quatre motius. Primer, perquè no seria unitària (no hi serien ICV, ni segurament la CUP). Segon, perquè tem que apareguin més escàndols de corrupció que afectin el mateix nucli de CDC. Tercer, perquè Junqueras aspira a millorar posicions a l’àrea metropolitana de Barcelona i creu que cert vot d’esquerres i regeneracionista se n’anirà a Podem o a la CUP en cas de llista conjunta. I quart, ERC voldria que el programa d’aquesta eventual candidatura fos inequívocament independentista, mentre que CDC proposa com a pas previ una reforma constitucional que permeti la secessió legal -entre altres fórmules-, cosa que tornaria a deixar la solució en mans del Congrés.

Malgrat tot, ERC es podria veure abocada a acceptar una llista unitària perquè l’alternativa podria ser encara pitjor. En efecte, si ERC es presentés en solitari seria segurament la força més votada, però es trobaria governant una Generalitat en fallida, i amb una majoria exigua. Artur Mas hauria advertit Junqueras que dimitirà si no guanya les properes eleccions. I, sense Mas, CDC i CiU es veurien abocades a un procés de renovació de difícil pronòstic.

Una plataforma d’unitat cívica

Això ha fet que es parli d’una via alternativa que podria cristal·litzar en una plataforma d’unitat cívica, formalment apartidista però amb el suport explícit de CDC, ERC, els exsocialistes catalanistes i l’Assemblea Nacional Catalana (ANC). Aquesta candidatura s’hauria de nodrir d’homes i dones de prestigi, capaços de recollir un vot transversal i de conduir un govern de gestió que guiï la transició nacional, amb el suport dels partits sobiranistes. A ERC hi ha ara mateix un debat molt intens al voltant d’aquesta opció.

A tot això, la poderosa ANC, que presideix Carme Forcadell, no ha dit la seva última paraula. I ningú a Catalunya no té la seva capacitat mobilitzadora. De moment, milers de voluntaris estan a punt d’iniciar una campanya porta a porta, però si es consolida la percepció que el 9 de novembre no hi haurà consulta es podria entrar en una fase de mobilitzacions més expeditives. En la trinxera més activa del sobiranisme, entre els milers i milers de persones que han fet tantes, i tan cíviques, demostracions de força al carrer, es manté la consigna de secundar de forma incondicional el Parlament de Catalunya i el Govern; però aquesta actitud pot canviar si es percep manca de decisió o tacticisme en l’àmbit polític.

L’advertiment de Mas-Colell

S’ha dit de mil maneres, entre rialletes escèptiques, però cal insistir-hi: la gent s’ha convençut que el procés sobiranista és una iniciativa ciutadana, que forma part d’una nova manera d’entendre la política; i no acceptarà una solució de despatx, encara que sigui el despatx del president de la Generalitat. No és estrany que una veu moderada com la del conseller d’Economia, Andreu Mas-Colell, hagi advertit als seus companys de Govern que és molt millor abanderar el malestar popular que no pas ser-ne el d estinatari.

Més continguts de

El + vist

El + comentat