De la proclamació a la capitulació (1935)

Peces històriques triades per Josep Maria Casasús[...] A les 8 del vespre el President de la Generalitat, acompanyat de tots els membres del Govern, excepte el senyor Dencàs, que és a Governació, surt al balcó. Hi ha molta gent a baix a la Plaça i molta al Saló de Sant Jordi. Esclata una gran ovació. Se senten visques a la República Catalana. A l’últim es fa el silenci, i Lluís Companys, a poca distància del micròfon, comença llegint: Catalans!... Quan arriba a la frase esperada “... i proclama l’Estat Català...” una gran ovació frenètica i el xiscle esporàdic d’una dona interrompen el discurs. Companys repeteix: “... i proclama l’Estat Català dintre la República Federal Espanyola”... L’emoció d’aquell moment és difícil de pintar. Companys continua. La seva paraula és clara i enèrgica. Acabada la declaració històrica, Companys abandona el balcó, i el poble l’aclama. Aleshores Ventura Gassol diu unes quantes paraules. Mentre aquest parla -davant la multitud emocionada- Lluís Companys travessa el Saló de Sant Jordi enmig de les abraçades i felicitacions de tothom, que ell accepta sense el més petit gest. Pel camí, a pocs metres del balcó, topa amb un diputat de barba blanca. Aquest el felicita. I Companys, amb el rostre serè, enèrgic i suau alhora, diu simplement: “Ja està fet! Ja veurem com acabarà. A veure si ara també direu que no sóc catalanista!” [Nou hores després] el descoratjament guanyà terreny: “Si el poble no ve és que es desentén de la revolució”. Aquesta conclusió ningú no la va fer en veu alta, però estava en el convenciment de tothom. Calia prendre una resolució ràpida. Les forces de l’exèrcit s’havien apropat al Palau. Petaven els projectils a les portes. Allò no podia aguantar-se indefinidament... Companys, vençut però serè, parlà amb el general Batet. “La Generalitat capitulava.” Batet prometé benevolència que Companys refusà per a ell. “Jo -digué-sóc l’únic culpable.” [...] Per a Companys era molt menys honorable deixar d’ésser President per repulsa del poble que l’havia elegit, que no pas sortir del Palau entre les baionetes dels soldats. Companys va rebel·lar-se perquè en aquells moments el poble li ho exigia. [...]