BarcelonaS'explica de manera didàctica i amb un accent anglès que ha maquillat el seu català. Josep Figueras, director de l'Observatori Europeu de Sistemes i Polítiques de Salut de l'Organització Mundial de la Salut (OMS), analitza les respostes del sistema sanitari en un context de dificultat.
Ens preocupa la sostenibilitat del sistema sanitari. Vostè defensa que estalvi no és igual a eficiència.
Ara l'èmfasi es posa en la sostenibilitat del sistema i l'estalvi, independentment d'on es produeixi aquest estalvi. El més important per a la troica és assolir els nivells de reducció de dèficit necessaris. A vegades, per aquesta pressió d'actuar de manera immediata, es poden fer retallades que en lloc d'augmentar l'eficiència del sistema el que poden provocar és que disminueixi aquesta eficiència. Hem de trobar estalvis que estiguin basats en eficiències, que permetin millorar la relació cost-efectivitat.
¿És sostenible la cobertura sanitària universal?
Sens dubte. No només és sostenible sinó que té sentit econòmic. L'anàlisi detallada de sistemes de salut privats no demostra que siguin millors en cost-efectivitat sinó al contrari. Hem de diferenciar la provisió de serveis privada del finançament. Una provisió de serveis público-privada pot ser igual d'efectiva si està ben regulada que el model exclusivament públic. Estic parlant del finançament privat. En el moment en què entrem en assegurances voluntàries privades per fer una cobertura de serveis, hi ha despeses administratives molt més altes, ineficiències i segmentació del mercat. Una dada fonamental: el 10% de la població utilitza un 70% dels recursos sanitaris. Aquells pacients i tractaments que són el problema de sostenibilitat del sistema, un finançament privat mai els resoldrà.
Una defensa de l'estat del benestar.
La cobertura universal que ofereix l'estat del benestar, quan està ben regulada, quan té mecanismes de funcionament público-privat, quan és eficient en la gestió, és el mecanisme no només solidari sinó també més econòmic. Fixem-nos que els Estats Units estan fent aquest gir. Parlava amb el ministre de Sanitat de Turquia, un país que va arribar a la cobertura universal en deu anys, i ha demostrat l'impacte en esperança de vida i en creixement de l'economia. La cobertura universal la vam inventar per a aquests moments. És ara quan demostrem que la cobertura universal serveix.
¿El copagament que tenim a Catalunya li sembla adequat?
Quan falten recursos, sempre planteges si el copagament pot ser d'ajuda. Quan fas els comptes, no et resol el problema de sostenibilitat del sistema, perquè els recursos que t'aportarà seran realment limitats. El copagament té un sostre. Això sí, també té un aspecte simbòlic, demostra que els serveis valen diners.
Un aspecte clau, la dimensió econòmica de la prevenció. ¿Fins a quin punt no hi hem incidit prou?
Bona part dels estalvis es produeixen en la integració de serveis i la racionalització hospitalària. La recessió ha sigut una oportunitat per fer canvis que eren necessaris, que són políticament complexos, però que no tenen un impacte negatiu sobre la qualitat o l'accés al servei. Tancar un hospital té un cost polític altíssim i sempre és difícil de comunicar. Hem d'explicar, però, que tancar un hospital en casos de duplicació no només no disminueix l'accés, sinó que pot augmentar l'accés amb més qualitat del servei. Una altra cosa: compartir recursos i pressupostos de serveis socials, ocupació o educació també és molt important. En termes de sostenibilitat del sistema sanitari, és tan rendible invertir en aquestes àrees com destinar recursos als serveis sanitaris. Per exemple, una petita part dels nens a l'escola són els que causaran la majoria de la criminalitat i una bona part de la drogoaddicció, i això tindrà un impacte econòmic en el sistema. Hem de saber on hem d'intervenir, perquè si ho fem, més endavant ens estalviarem diners. Fixem-nos en la pobresa: famílies que ara reclamen ajuda i que més tard haurem d'atendre en hospitals.
Els efectes de la crisi en la salut de les persones tenen una incidència en la sostenibilitat del sistema.
Invertir en els aturats de llarga durada, com fan per exemple en els països nòrdics, té efectes rellevants perquè són les persones que causaran més endavant bona part de la despesa sanitària. En aquests moments, els polítics sanitaris i els ministres de Finances haurien de tenir la valentia d'augmentar impostos en sucres, en greixos, en tabac i en alcohol. Gairebé no és ètic que no s'estigui fent. Avui està més que justificat que mai fer una mescla de subsidis per accedir a aliments i productes saludables, i introduir impostos en els que no ho són. Aportarà recursos i té un impacte claríssim en els estils de vida.
¿Com ho hem de fer per distribuir bé els recursos sanitaris?
Parlem de Romania. Si als metges els retalles un 25% dels ingressos i després els demanes que facin una política més rendible de medicaments i de reforçament de l'atenció primària, tot resulta molt complex. Primer, hi ha un límit d'austeritat. En determinats nivells d'austeritat és impossible reformar el sistema sanitari, no es pot fer la reestructuració necessària per aconseguir els estalvis a llarg termini. Segon, hem de retallar aquells serveis que no són rendibles. I tercer, hi ha molts mecanismes de reforçament de la primària, de reestructuració hospitalària, d'integració de serveis, i de compra més efectiva de tecnologia i medicaments que poden comportar estalvis sense tocar la qualitat. Els nòrdics i els centreeuropeus s'estan beneficiant de la crisi dels mediterranis, perquè veuen venir els perills i poden prendre mesures. Aquests països estan fent reformes. En època de bonança, s'han d'augmentar els músculs i no el greix. Si quan ve la recessió no tenim múscul, només hi ha greix, ens tallaran fins i tot l'os.
Fem bé els deures a Catalunya?
El que he llegit que s'està fent aquí sobre reestructuració hospitalària és clarament una mesura per tirar endavant. Entenc la necessitat dels metges de tenir diversos centres d'alta tecnologia repartits, però intuïtivament un té la sensació que en una ciutat ben connectada com Barcelona valdria la pena unificar serveis. Una altra qüestió: la salut pública es fa a escala municipal i aquí sí que hi ha marge per millorar. Per exemple, les taxes ambientals, com les que planteja Londres, tenen un efecte directe en la disminució de contaminació i en l'exercici físic que fa el ciutadà. L'impacte en la salut i l'economia és altíssim. S'hauria de continuar treballant en el concepte de ciutats saludables. L'impacte que ha tingut a Barcelona el tema del Bicing és espectacular.
