L’etern espectacle del còmic Santi Sans

Ni de conya el Paral·lel és el que era, però conserva encara un bullici especial en l’anar i venir de la gent, en la fressa dels bars i, quan es fa fosc, a la zona dels teatres encara s’hi endevinen els rastres de fulgor d’un indret etern. Estic nerviós perquè he quedat a l’Español amb el Santi Sans. El veia fent imitacions i personatges estrambòtics a Filiprim, un programa sense el qual cap memòria emocional seria la mateixa. Va ser un xoc retrobar-lo anys després dalt de l’escenari amb els preciosos personatges de L’hort dels cirerers (al Lliure) i Solness, el constructor (al TNC). Descobrir que, més enllà de l’humorista eficaç que havia vist a la tele, hi havia un còmic de raça, un actor seriós capaç de dir Txékhov i Ibsen amb tota l’emotivitat i la força orgànica d’un animal escènic. Em tracta amb l’amabilitat i simpatia d’algú que ho ha fet tot a la vida i no hi dóna cap importància.

Posseeix un sentit de l’humor irreductible; en cinc minuts m’imita Dalí, Franco i la duquessa d’Alba. Fa ganyotes divertides mentre li fan fotos i resulta evident que ser en ple Paral·lel és especial per a ell. Tantes nits de teatre al Victòria, al Condal, al Talía, a l’Arnau o a l’Apolo. Però hi ha un altre motiu. A principis dels 60, a l’hotel de davant del Teatre Victòria vivia la Sandra, una artista cubana que havia conegut durant uns bolos a València, i s’havia fixat en ella. Van fer amistat i la visitava sovint aprofitant que ell actuava en un teatre proper o pel simple fet de veure-la. Un dia, creuant plegats el Paral·lel, li va demanar relacions formals. “Que fos la meva promesa”, m’explica amb els ulls lluminosos. Va acceptar i l’endemà el Santi es va trobar el germà de la Sandra: “ Dame un abrazo, cuñado! Pero mucho cuidado con mi hermana, eh? ” I va anar amb compte, sí. Cinquanta anys de matrimoni i tres fills. Mil històries per explicar i una memòria prodigiosa per guardar-les.

El filó de les imitacions

Oficialment són cinquanta-quatre anys de professió, però bastants més sobre l’escenari. Als vuit anys ja feia teatre d’aficionats a Gràcia, el barri on va néixer l’any 1933. Als ambients de l’Orfeó Gracienc i el Cercle Catòlic de Gràcia es familiaritza amb la faràndula i coincideix amb companys de viatge que també inicien el camí: Núria Espert, Julieta Serrano, Esteve Polls... Amb el pianista Jordi Doncos formen el duet Els Happy Boys i actuen per causes benèfiques. Contaminat per les veus dels actors de Hollywood, comença a aficionar-se a les imitacions, que seran el seu pa de cada dia.

Un amic apuntador li comenta que Adolfo Marsillach busca un actor jove per a un petit paper al nou muntatge que prepara. Dit i fet. Recién casados, no molestar és el seu debut professional al Teatre Windsor de Barcelona el 1956. Combina petits papers al cinema amb muntatges teatrals còmics, i és Marsillach qui li recomana que encamini la seva trajectòria cap a la revista i les varietats. Triomfa al saló Rigat de plaça Catalunya i intervé com a humorista i imitador en diversos cinemes de Barcelona després de les sessions dobles i el No-Do. Actua amb Antonio Machín, Carmen de Lirio, la Bella Dorita i Sara Montiel. Fa bolos amb Cassen, Torrebruno, Luis Aguilé, José Guardiola i Mary Santpere. Viatja pertot arreu, cap escenari li resulta estrany. El que més l’emociona és l’escalf del públic, la riallada li injecta força i passió per no aturar-se mai. Canta, balla, interpreta i imita. Sempre amb la intuïció i la rauxa del que viu dalt de l’escenari, del que sent com a propi qualsevol envelat de festa major. A La Cova del Drac comparteix vetllades amb la Nova Cançó. Topa amb la censura per haver imitat Franco i treballa amb els artistes còmics més rellevants del moment. Durant una actuació a Cadaqués imita Dalí amb el pintor present a la sala. “És vostè un gran artista”, li etziba al final amb el seu característic fraseig.

La gran popularitat li arriba amb les feines a TV3. Josep Maria Bachs, veí del barri, se l’emporta a Tres i l’astròleg i treballen junts en diversos programes durant set anys. Amunt i avall passa la vida i passa el teatre. Una intervenció a la popular sèrie Laberint d’ombres crida l’atenció d’Anna Lizaran i li ofereixen l’extraordinari paper del majordom de L’hort dels cirerers. Amb ànima de professional que pot amb tot, assumeix el repte. Després, Ibsen al TNC i Celebració al Romea. I en acabat uns bolos imitant Dalí al casino de Peralada. Mai li cauen els anells. És actor, la seva vida és el públic.

Avui, jubilat i amb bona salut, barrina recuperar el monòleg Don Jaume el Conqueridor, que va enregistrar en disc als anys 70. Enyora la seva esposa, que falta des de fa tres anys, però als 81 manté una vitalitat colossal. No té una mala paraula per a ningú, està content de tot el que ha fet i de tothom a qui ha conegut. “Adéu, Santi, gràcies”. “No, gràcies a tu!” I marxa caminant Paral·lel enllà amb un somriure travessant-li el rostre i l’emoció intensa de mil records.

El + vist

El + comentat