RETRATS DEL NATURAL

Pedro Moreno (Violeta la Burra): Per un ram de roses vermelles


Per Violeta la Burra és Sant Jordi tots els dies de l’any. Cada vespre es maquilla, es posa la perruca rossa rinxolada i amb el seu gerro de roses vermelles recorre els bars del seu barri. Canta una copla, un cuplet, una cançó picant o improvisa una sevillana amb les castanyoles. El repertori varia segons el dia, la inspiració o depenent de com bufi el vent. Qui sap si Hasta pronto o La Robustiana, El salchichón o Cabeza loca. Potser només passeja entre les taules remenant la cua, explica un acudit verd o llança una floreta a la parella de l’última taula al fons a la dreta. I passa el cistellet. “ Nene, una propinilla, ¿no? ” Fa quaranta anys que viu al seu piset d’Enric Granados amb Còrsega i que injecta vida i caliu a un barri on subsisteixen pocs clàssics com ella. És una supervivent. De nit, entre les taules del Solo Pizza i el Quilombo o sota els focus del Dry Martini, és Violeta. De bon matí, baixa a esmorzar a l’Itxaso, la fa petar amb el botiguer de la cantonada i compra la verdura per al gaspatxo. La Violeta descansa a casa al costat de les roses que ahir no va vendre. Durant unes hores, és la vida del Pedro.

Al Pedro Moreno la pell se li va torrar de ben jove sota el sol majestuós de Sevilla. Va néixer a Écija però als quinze anys ja treballava als camps d’oliveres d’Herrera. Divuit hores al dia recollint olives en una època (els anys 50) en què l’Andalusia popular encara arrossegava la rèmora d’una Guerra Civil devastadora. “Es passava gana”, recorda. No va anar a l’escola però està orgullós d’afirmar que la vida l’hi ha ensenyat tot. A llegir, a escriure i a relacionar-se amb la gent. Bé, la vida i l’escenari, esclar.

Gràcia natural

Ja ben entrats els vint anys, comença a descobrir el gust per la música, per la cançó tradicional i les folklòriques. Vol treballar i la duresa del camp de la seva terra no és l’horitzó que més l’entusiasma. Destí: Barcelona. La seva gràcia natural, una certa facilitat pel cant -“en realitat cantava regular”- i una bona planta -“era un mariquita guapet”- faciliten que ben aviat una amiga el convenci per provar sort amb el transvestisme i l’espectacle de cabaret. Primer a Los Claveles del carrer Escudellers, on treballa els caps de setmana i li paguen un sou decent perquè juntament amb la Rosarito i la Marilí animin el tablao de flamenc. Són anys de repressió i cal anar amb compte amb segons quines exhibicions d’homosexualitat. Res d’anar maquillat pel carrer. “Jo vaig tenir sort. A alguns amics els van detenir i apallissar. Ens tractaven com a criminals”.

En locals com Andalucía de Noche i Jardines de Córdoba coincideix amb artistes de la talla d’Antonio Machín, Estrellita Castro i Ana María González. Són anys de descoberta, de nits interminables i vides al límit. També freqüenta la sala més mítica de totes, Barcelona de Noche. Allà coincideix molt sovint amb Salvador Dalí, enamorat de la nit i fascinat per la transgressió d’uns personatges que, com la Violeta, sembla que visquin en un altre temps, en un tros de vida imaginada. Conèixer Lola Flores és un punt i a part. La Faraona sempre li deixa bones propines i aviat li proposa que l’acompanyi als seus espectacles fent de ballarina en teatres com el Victoria i el Calderón. La incipient notorietat fa que un empresari francès es fixi en ella i la fitxa per actuar primer a l’Hotel Ritz amb La Violetera -el personatge que Sara Montiel havia popularitzat al cinema- i després se l’emporta a París. Al Paradis Latin de la capital francesa s’hi està dos anys i triomfa amb una Carmen carregada de força i vitalitat. La delicada salut de la seva mare l’encamina abans de temps altre cop a Barcelona. Al Teatre Arnau treballa amb Loles León i Sílvia Marsó, es disfressa de Carmen Miranda per a diversos espectacles i no perd mai la seva trempera extraordinària.

Una nit, un espectador va exclamar amb simpatia: “Mira la Violeta! Que n’és de burra!” I Burra es va quedar. Els anys passen, però el xou no s’atura mai. L’espectacle continua, tant és si amb lluentons o faralaes, no importa si amb pintallavis o perruca. No pot estar-se quieta. Té quasi vuitanta anys, però no concep quedar-se tancada a casa. Ha editat diversos CDs recopilatoris amb els seus èxits d’ara i de sempre, però continuar al peu del canó no és fàcil. El prejudici i el comentari ofensiu són armes afilades quan algú no vol ser interromput en ple sopar. “De nit sóc un pallasso, rebo aplaudiments i alegria. Però a vegades també ploro”.

El Pedro reconeix que ha tingut una vida bonica. A aquestes alçades de la pel·lícula, no li ve de gust que ningú li amargui l’existència, desitja que el repic de les castanyoles s’escolti encara una estona més. No hi ha punt final. Serà una riallada de Violeta la Burra qui alçarà el teló d’aquesta nit. Hi haurà un testimoni: un ram de roses vermelles.