Del carrer al Parlament: el camí convuls capa la desconnexió d’Espanya
UN MILIÓ I MIG DE VEUS I UN SOL CRIT
Onze de Setembre del 2012. Aquell dia un milió i mig de persones van fer història i van se part de la primera gran mobilització sobiranista de la història recent. La societat civil va prémer l’accelerador del tempo polític aglomerant-se al centre de Barcelona darrere d’una pancarta unitària: “Catalunya, nou estat d’Europa”. La mobilització va sobrepassar els ritmes institucionals i va obligar Artur Mas a surfejar l’onada sobiranista. Dies després de la manifestació el president de la Generalitat viatjava a Madrid per negociar el pacte fiscal. “Això no ha anat bé”, va ser la conclusió lapidària de Mas després d’una reunió de dues hores amb Mariano Rajoy. Sense camí per enfilar en la millora del finançament, el cap de l’executiu va convocar eleccions anticipades el 25 de novembre, amb el dret a decidir com a capítol central de la campanya. Fruit d’aquells comicis, la majoria parlamentària es va conjurar per fer un referèndum sobre el futur polític de Catalunya.
EL VIATGE DELS DIPUTATS A MADRID
“Ni consulta, ni oferta ni negociació”. Així titulava l’ARA l’endemà del viatge a Madrid de Jordi Turull (CiU), Marta Rovira (ERC) i Joan Herrera (ICV-EUiA) per defensar el traspàs de competències per convocar un referèndum al Congrés dels Diputats. La cambra espanyola va rebutjar frontalment el dret a decidir dels catalans i no van deixar ni la mínima escletxa per negociar una consulta. Madrid s’allunyava més dels carrers de Barcelona i la tercera via quedava relegada a la renúncia del referèndum d’autodeterminació. “Fi del trajecte” havia titulat el diari Abc aquell 8 d’abril, la qual cosa exemplificava la voluntat de l’Estat d’enterrar el procés català com ja havia fet amb el pla Ibarretxe. Un final molt esperat per a ells que no acaba d’arribar.
LA CIUTADANIA VOTA DESOBEINT EL TC
Un pati d’institut amb giragonses de gent fent cua per poder votar. Aquesta és la imatge que es va repetir al llarg de la jornada del 9 de novembre de l’any passat. La participació va sobrepassar totes les previsions i va arribar a més de dos milions de persones que van acudir als col·legis i instituts per posar la seva papereta a les urnes. Ho van fer desobeint el Tribunal Constitucional, que havia suspès el procés participatiu, sense l’esperança que d’allà sortís un mandat vinculant. Ara bé, com en tots els punts àlgids del procés, a l’èxit del 9-N el va seguir una batussa interna del sobiranisme. Per què? L’absència d’acord en la fórmula amb què l’independentisme havia de concórrer al plebiscit, la segona volta del 9-N. Després de mesos de tensió entre CDC i ERC, el desllorigador va arribar al 14 de gener amb la data electoral. El procés continuava.
EL PLEBISCIT DE L’INDEPENDENTISME
Era el 13 de juliol i, després d’hores de cimera, CDC i ERC sortien del Palau de la Generalitat amb un acord sota el braç. En aquella jornada es va gestar la coalició Junts pel Sí, que acabaria encapçalant Raül Romeva. Una unió de caràcter “excepcional” -com no es van cansar de repetir els actors implicats- de diferents sensibilitats per aconseguir dotar les eleccions d’un clar to plebiscitari. La campanya va estar marcada pel sobiranisme, amb hits evidents com la pertinença a la Unió Europea, la viabilitat de les pensions o els escorcolls a la seu de CDC pel cas de corrupció 3% a l’equador de la campanya. El 27-S els independentistes van aconseguir el suport d’un 48% d’electors, una victòria que es concretava al Parlament amb 62 diputats de Junts pel Sí i 10 de la CUP. Per primera vegada a la història, però, un partit d’arrel espanyolista es convertia en segona força sota el timó d’Inés Arrimadas, mentre que el PSC es quedava amb 16 diputats i el PP (11 diputats) retrocedia a un suport similar al dels anys noranta. Al marge de la dicotomia del sí i el no, Catalunya Sí que es Pot obtenia 11 escons amb el clam del referèndum.
