Porcellana esquerdada, llibre prohibit i film de suspens

BarcelonaAl carrer Ferran 24, a uns dos-cents metres de la Generalitat, hi ha la botiga Ítaca. A l’aparador, rellotges i elefants dalinians, cristalleria amb vitralls i braçalets de tot tipus. També toros de porcellana vermella i negra. ¿La famosa figura de porcellana fina que cal cuidar perquè no s’esquerdi era un toro dels que venen a Ítaca? Sembla que en el fastuós marc de Pedralbes, l’esquerda en qüestió va esdevenir-se amb tota la cruesa i Artur Mas ha convocat els periodistes a Palau per donar-ne explicacions.

Al mig de la plaça Sant Jaume hi ha un grup de turistes alemanys comandats per una guia que, per fer-se veure, utilitza un matamosques vermell. Li pregunto al Paco, un veí acostumat a donar indicacions als guiris perduts, si sap què s’hi cou aquests dies a Palau. “No en tinc ni idea”, respon. “Consulta” i “President Mas”, repregunto. “Ah, això?” “Sí sí, això, això mateix”. “Quin paio, el Mas. Un os dur de rosegar”, conclou.

En la seva compareixença, el president explica la nova situació i les intencions del govern de cara al 9-N. Però es calla l’estratègia, el subterfugi que ha de permetre posar difícil a Madrid anul·lar aquesta nova convocatòria. “Veurem si ara troben els mecanismes per fer-ho”, etziba. Sona a pel·lícula de suspens, a relat de política-ficció de la Guerra Freda, a John LeCarré reciclat per Jordi Sierra i Fabra. Des del Pati dels Tarongers l’escolta Miquel Calçada, que com a comissari del Tricentenari deu tenir un despatx allà a la vora.

Arriba el moment delicat: parlar sobre el consens pretèrit que s’ha esfumat. Fins a tres vegades reitera que ell no s’ha equivocat d’adversari. “Cosa que altres sí que han fet”, només li falta afegir. “Però, president, ¿el ciutadà pot estar segur que el 9-N votarà?”, li pregunten. “Farem tot el que estigui a les nostres mans”, respon. Aquest argument em sona. Apareix la metàfora marinera en forma de gran onada al camí del navegant. Dues opcions: quedar-se quiet i deixar-se engolir o ficar el cap sota l’aigua per tornar-lo a treure quan l’onada hagi passat. ¿Algú sap si Oriol Junqueras és bon nedador o si més aviat li agrada fer panxades quan es tira a la piscina? És el torn de la figura de porcellana esquerdada i d’una nova revelació sobre el fràgil consens: “Podria escriure un llibre sencer sobre com han anat les coses aquests dies. Però no ho faré”. Caram, un llibre prohibit, la poètica d’un inèdit maleït que mai veurà la llum.

La majoria no “eterna” del PP

Mas parla de “desfullar la margarida” i diu que la majoria absoluta del PP no serà eterna. ¿Vol dir això que confia en el PSOE de Pedro Sánchez? També seria bona, aquesta. La roda de premsa acaba amb un periodista llançant l’acreditació, enfadat perquè no el deixen preguntar; amb la reportera d’Antena 3 parlant de “simulacre de consulta” i de “qüestionari telefònic”, i amb Mas responent en anglès l’última pregunta. Com és el president! Mai perd l’ocasió de recordar que ell per anar pel món no necessita traductors. “Guapo!” “Gràcies!”