POLITÒLEGL'espanyolisme explícit és força minoritari a Catalunya, potser perquè no ha tingut gaire èxit en els seus reiterats intents de presentar una imatge renovada i allunyada del nacionalisme espanyol d'arrel franquista. Ara bé, això no hauria de fer oblidar que bona part dels catalans tenen vincles emocionals, culturals i d'identitat amb Espanya: segons les dades del baròmetre del CEO del juny, al voltant del 37% dels catalans tenen una identitat dual, tan catalana com espanyola, i un 7,5% tenen una identitat prioritàriament o només espanyola.
El debat actual sobre la sobirania no es planteja en termes de confrontació identitària, sobretot perquè bona part del sobiranisme ha entès que havia de formular un projecte capaç d'acomodar tota la diversitat identitària del poble català. Ara bé: el risc d'inflamació emocional d'aquestes diferències sempre està present en processos d'aquesta naturalesa. Per això, més que ignorar-la, és important entendre aquesta diversitat. ¿Com són aquests catalans d'identitat espanyola? ¿En què són diferents i en què són semblants als d'identitat prioritàriament o només catalana?
L'escola o la família?
Hi ha un cert mite segons el qual l'escola ha sigut clau per transformar les identitats dels catalans. En els últims trenta anys han crescut les identitats només catalanes i més catalanes, però si això fos producte sobretot de l'escola hauríem de veure grans diferències generacionals: els joves haurien de tenir una composició identitària més escorada cap a les identitats catalanes que la gent de més edat. Doncs bé, tot i que trobem algunes diferències en aquest sentit, són mínimes. L'evolució cap a identitats més catalanes s'ha produït de manera relativament homogènia entre generacions. Com mostra la recerca recent, l'impacte de l'escola sobre les identitats és més limitat del que sovint es diu, i la família hi té molt més pes.
Si el que pesa més en la conformació d'identitats és la família, hauríem d'esperar una influència dels orígens en la identitat. És així: entre els catalans d'identitats més espanyoles hi predominen els nascuts a la resta de l'Estat, igual que entre els d'identitat dual en què, per cert, hi tenen molt pes els fills d'aquests nous catalans. Per contra, els que tenen un o tots dos pares nascuts a Catalunya representen la gran majoria del grup d'identitats més catalanes.
Finalment, també trobem diferències en la composició social. Els catalans d'identitats més espanyoles tenen, de mitjana, un nivell d'estudis i uns ingressos més baixos que els d'identitat més o només catalana. Així, per exemple, dels catalans d'identitats més espanyoles només el 15% tenen estudis universitaris, mentre que entre els d'identitat més catalana, la xifra s'enfila fins al 30%.
Més a la dreta, contra la sobirania
Si, com hem vist, els catalans d'identitat espanyola tenen diferències sociològiques importants amb els d'identitat prioritàriament o només catalana, també podem esperar que tinguin posicions ideològiques i opinions polítiques diferents. D'entrada, la tradicional associació de l'espanyolisme amb la dreta es reflecteix en les dades: el 22% dels que se senten més o només espanyols se situen en posicions de centredreta i dreta, el doble que entre els d'identitat més catalana.
Com podem esperar, també hi ha diferències en el suport a la independència: mentre que el 80% dels que se senten més o només catalans hi donarien suport, entre els que tenen identitats duals aquest suport baixa fins al 20% i entre els que se senten sobretot espanyols, al 13%. La independència no és només una qüestió d'identitats, però aquestes són, encara, molt importants per explicar el suport a la sobirania.
Finalment, totes aquestes diferències es reflecteixen també en les simpaties de partit. Els catalans més identificats amb Espanya tenen com a partits preferits els de matriu estatal: el PSC i, a certa distància, el PP. Per contra, els d'identitat dual estan més repartits, amb pes semblant de PSC i CiU, mentre que els més escorats cap a identitats catalanes prefereixen CiU i ERC.
Les dades, doncs, dibuixen un panorama complex, que no admet simplificacions i que planteja reptes. La diversitat identitària és una característica estructural de la societat catalana i qualsevol projecte polític de futur l'haurà de tenir en compte.
