20 anys del matrimoni igualitari: "Casar-se també és un acte reivindicatiu"

BarcelonaL'aprovació, ara fa vint anys, del matrimoni igualitari va suposar per al col·lectiu LGTBI la conquesta d'un dret civil, la "normalització" de les parelles del mateix sexe, i encara més de les dones lesbianes. Ho remarca l'activista i artista Alpe Conceptes, que des que era un adolescent, al tardofranquisme, s'havia mogut per l'ambient barceloní –on va conèixer els que van ser els grans referents de la lluita del col·lectiu– i que, acollint-se a la llei holandesa, havia formalitzat per notari la unió amb la seva parella home l'any 1994. La seva mare i la cunyada van ser els testimonis en una cerimònia que va acabar amb un dinar familiar. Anys després, el 2000, la parella es va separar i va tornar al notari per refer els respectius testaments. En aquell moment, el matrimoni igualitari no estava en l'agenda social i Llucià Ainsa vivia la seva homosexualitat de portes endins, lluny de les reivindicacions i de la lluita LGTBI.

Fins al 2023 (les últimes dades de l'Idescat), a Catalunya es van oficialitzar 10.377 matrimonis igualitaris, dels quals 4.305 són entre dones. Arribar fins aquí no va ser un camí fàcil, però, com afirma Conceptes, suposava "haver aconseguit l'objectiu després de tants anys de lluita": que les lleis reconeguessin drets, si bé encara es trobaven reticències a la societat.

El mes de juny del 2005, bona part del debat polític, social i mediàtic l'omplien els arguments en contra i a favor del matrimoni homosexual. Amb l'oposició de la dreta i l'Església catòlica, el Congrés va desestimar el veto del Senat i finalment, el 30 de juny, va aprovar la modificació del Codi Civil, que permetia les unions entre persones del mateix sexe. Era tota una fita i situava l'Estat en l'avantguarda, juntament amb els Països Baixos, Bèlgica i el Canadà. Avui, el Rainbow Map afirma que Espanya és el cinquè país de tot el món que menys discrimina el col·lectiu LGTBI.

Recurs al Constitucional

Ainsa i Conceptes es van conèixer el 2008, però no van decidir registrar oficialment la unió fins que el 2012 el Tribunal Constitucional va desestimar el recurs que havia plantejat el PP. "La llei estava en fals fins aleshores", explica Ainsa, que justifica la decisió de casar-se com un "acte de fer públic l'amor de parella, però també com un acte de reivindicació política".

Finalment, el 13 de juny del 2013 ("el 13 és el nostre número de la sort", diuen) es van donar el "sí vull" a la seu del districte de l'Eixample de Barcelona, perquè van rebre una negativa a celebrar la cerimònia al saló d'actes de l'Ajuntament de Badalona. Als nuvis els va vestir el dissenyador Josep Abril, i van voler simbolitzar la unió lluint uns tirants amb els colors de l'arc de Sant Martí. De la mateixa manera, es van organitzar les taules del centenar de convidats que van omplir la sala del Casinet d'Hostafrancs. Dels pocs disgustos o experiències negatives al voltant del casament que recorden hi ha el de la tria dels anells, perquè no van poder gaudir del descompte anunciat per una joieria perquè l'oferta només era per a "un anell d'home i un de dona".

Dues postures

La trajectòria d'Ainsa i Conceptes il·lustra prou bé com va ser la vida de molts homosexuals durant la dictadura i en els anys de conquesta de drets i de visualització del col·lectiu. L'entrada a l'activisme de Conceptes va ser un fet normal, venint com venia d'una sexualitat activa en plena adolescència; d'estar vinculat a entitats com el Front d'Alliberament Gai de Catalunya, el Casal Lambda, i pel fet que, amb 15 anys, en una batuda dels grisos, el van detenir i violar "per maricón". Quan la policia va trucar a la mare perquè l'anés a buscar a la comissaria de la Via Laietana, li van mentir dient que li havien robat i l'havien trobat nu. Durant tres dècades, Conceptes va bloquejar l'experiència com una manera de "seguir endavant i sobreviure" i a partir de llavors encara es va reafirmar més en la seva voluntat de mantenir la memòria dels horrors de la repressió. "I més ara, amb tota la reacció als Estats Units, Hongria o aquí amb Vox", assenyala.

A l'altra cara, Ainsa va passar anys a l'armari. De jovenet recorda haver-se sentit diferent del que es considerava una sexualitat "normal i sana", fins al punt d'haver-se preguntat si el fet que li agradessin els homes no devia ser "luxúria". El punt d'inflexió va ser quan va explicar a la feina que es casava amb un home, en un dia que recorda com "un alliberament per deixar de carregar amb una llosa" de tants anys d'amagat. "T'acostumes a estar a l'armari", afirma, i admet que sentint les històries del seu marit sent "certa enveja" per no haver-se deixat anar abans. Potser per això, ara no amaga els sentiments pel carrer i participen en totes les activitats que poden en entitats tant a Barcelona com a Sitges, on viuen des de fa uns anys. "Ens hem arribat a agafar de les mans o a fer-nos un petó en públic per fer pedagogia, perquè de tant en tant encara veiem mirades estranyes", afirma Ainsa.

Superats els 60 anys, tots dos militen en la causa que defensa la Fundació Enllaç, que batalla perquè les persones grans i vulnerables del col·lectiu mantinguin els drets i, per exemple, rebin un tracte digne a les residències geriàtriques. "Ens hem trobat que fiquen parelles en habitacions amb una altra persona desconeguda, ignorant que tenen una intimitat", es queixen per subratllar que els drets guanyats "són febles".