VIOLÈNCIA MASCLISTA

A Catalunya es denuncia una agressió sexual cada 13 hores

Factors com el sentiment de culpa de les víctimes fa que la major part dels casos no acabin als jutjats

Una noia de 24 anys corre vestida d’esport pel passeig Colom de Barcelona; són les set de la tarda d’un dia d’estiu. Un grup de turistes carregats d’alcohol l’aturen, literalment li tallen el pas, i l’encerclen. Rient i passats de voltes, li acosten un got de combinat i li diuen que no la deixaran marxar fins que no begui. Li salta l’alarma interna i no sap què fer: no pot sortir, l’han tancada. Acorralada, agafa el got, se’l mira, i d’un rampell li llança el líquid a la cara del turista borratxo que li ha donat. Ell s’aparta i ella ho aprofita per arrencar a córrer.

Això és una escena real viscuda fa ben poc i a plena llum del dia. No cal anar als sanfermines per trobar casos d’assetjament com aquest; ni d’agressions i abusos sexuals força més greus. Les festes de Pamplona, amb quatre denúncies d’agressions sexuals -incloent-hi una violació col·lectiva que haurien comès cinc homes, un d’ells guàrdia civil-, han fet més visible una realitat que passa cada dia davant dels nostres ulls.

L’any passat es van denunciar als Mossos d’Esquadra 679 agressions sexuals -de mitjana, una cada tretze hores- i 766 abusos sexuals -un cada onze hores-. La diferència entre les agressions i els abusos és que les primeres inclouen l’ús de la força per sotmetre la víctima, o l’bamenaça de fer-la servir. Però en tots dos casos l’agressor sempre és un home, i la víctima, gairebé sempre, una dona (96%), sobretot jove: la meitat tenen entre 13 i 37 anys.

11% Víctimes

Percentatge d'europees de més de 15 anys que han patit violència sexual

Les violacions, les grapejades enmig d’una multitud i els assetjaments com el que va patir la noia que corria per Barcelona parteixen del mateix problema, “un sistema masclista que defineix les dones com a objectes sexuals que es poden consumir”. Ho explica Alba Alfageme, psicòloga especialista en violència masclista, que afegeix que, alhora, el sistema defineix els homes “com a subjectes que, enmig de la festa, l’alcohol i la multitud, es descontrolen i són incapaços de contenir els seus instints”. Tot plegat és “una narrativa extremadament perversa -diu- que segresta tant homes com dones”. Alerta que la permissivitat social davant del masclisme forma part d’una “violència estructural” que reforça aquesta espiral i fa que moltes dones renunciïn a algunes activitats i espais públics.

L’evolució de les denúncies deixa veure un repunt a partir del 2012-2013. Alfageme descarta que això impliqui un augment de casos; diu que indica que la societat i les víctimes comencen a prendre consciència, però que queda molta feina per fer. Segons l’ Enquesta de Violència Masclista a Catalunya, feta pel Govern el 2010, només denuncien un 17,7% de les víctimes d’agressions masclistes greus. Això vol dir que, si l’any passat es van denunciar 679 agressions sexuals, en realitat n’hi hauria pogut haver més de 3.830: una cada dues hores. L’última  enquesta sobre violència de gènere de l’Agència de la Unió Europea de Drets Fonamentals (FRA), que és del 2012, indica que una de cada deu europees (11%) de més de 15 anys ha patit violència sexual.

80,7% Agressor conegut

Percentatge de dones violades a Catalunya que coneixien d'abans l'autor dels fets

Les denúncies són la punta d’un iceberg immens. Hi ha moltes raons que fan que continuï amagat, sobretot la culpabilització de la víctima. La gent les jutja per la roba que duien, per quedar amb un home, per deixar-lo pujar a casa, per fer-li un petó i després dir prou, per no resistir-se prou a una violació, per denunciar-la, per no denunciar-la o per no fer-ho prou aviat, explica Alfageme. “La pressió social l’han de sentir els agressors i no les víctimes, s’ha de perseguir i culpar els únics responsables dels fets, els autors”, afirma.

En molts casos s’hi afegeix que l’agressor és un parent, una exparella, un amic o un company de feina. Un 80,7% de les dones violades a Catalunya coneixien l’agressor, segons l’Enquesta de Violència Masclista a Catalunya. De fet, diu Alfageme, la major part de les violacions no s’assemblen gens als atacs brutals amb roba estripada que surten a les pel·lícules, tot i que existeixen.

Les que denuncien tampoc ho tenen fàcil. Ester García López, advocada i membre de Dones Juristes, explica que s’enfronten a processos judicials que solen durar més de dos anys i en què “les qüestionen contínuament”. “Els policies van a l’hospital tres o quatre hores després d’una violació, quan encara estan en xoc”, diu, i després jutges i fiscals no entenen que comencin a recordar més coses. “Els fan preguntes com: «Va tancar les cames o no?»”, critica García. I si l’advocat no busca com evitar-ho, quan van a declarar es poden trobar l’agressor. Quan García els explica com serà el procés judicial, la majoria es fan enrere.

image-alt

Per saber-ne més

La cultura de la violació

Més continguts de