Societat 22/02/2015

Gerard Piqué: “Ja no vaig sense fre de mà, et vas fent gran”

El club”El Barça necessita estabilitat. L’equip pot donar-ne molta, però el president i la junta hi han d’ajudar” Empresari”Fem jocs per a mòbil: haig de pagar 30 nòmines” Shakira”Té més mèrit que jo”

Antoni Bassas Toni Padilla
8 min

“El futbol és volàtil”, diu Piqué a les càmeres de l’ARA. És la una del migdia de dijous, fa sol a la Ciutat Esportiva i malgrat les paraules cauteloses del professional que sap com funciona el Dragon Khan, a l’ambient hi ha la confiança que donen onze victòries seguides. 48 hores més tard, la frase és una trista evidència. El Màlaga guanya 0-1 al Camp Nou, en un mal partit del Barça. Ja és mala sort. Ja ho crec, Gerard, que és volàtil el futbol. I a la muntanya russa d’aquesta temporada encara li queden unes quantes voltes. Convé no oblidar-ho, encara que el culer no estigui per volatilitats aquest diumenge al matí.

Deu estar comprovant que canvia molt més la vida tenir fills que tenir parella estable.

Sí, molt més. No saps si la parella serà la definitiva, primer ho proves amb una, després amb una altra... I quan trobes la definitiva, la que creus que és la bona, arriba una altra persona a la família que ho canvia radicalment tot. És fascinant. Mira que em costa sorprendre’m, però veure el meu nen (perquè és el meu nen, encara que segur que tots són iguals) com ho aprèn tot com una esponja em deixa bocabadat. Ara, dos anys, va cantant l’abecedari, els números... És brutal.

Entén alguna cosa del que fa?

Quan entra al pàrquing del Camp Nou crida “Barça, Barça, Barça”, arriba a l’estadi i s’empapa els 90 minuts sencers... I després quan el portes a casa diu que no, que vol seguir a l’estadi. Sempre li dic que vaig a jugar a futbol. Sap que la mare és artista i es dedica a la música. Canta el La, la, la, el Waka waka... I tant! A mi m’agradaria que fos futbolista, però que faci el que vulgui.

I ara aniran a buscar la nena, no?

[Somriu.] De moment, tenim prou feina. Suposo que és el següent pas, però no és a curt termini.

Vostè penja fotos de la seva vida privada a les xarxes. ¿Funciona per rebaixar la pressió dels paparazzis?

Sí, hem rebaixat molt la tensió. Ja no vivim l’estrès del principi. Espero que quan ens anem fent grans i jo ja no sigui futbolista (tant de bo la Shaki pugui seguir tota la vida cantant) la pressió es vagi alleujant. D’altra banda, m’agrada portar les meves xarxes socials. Encara que al novembre vaig fer una prova. Durant els dos o tres primers mesos de temporada em vaig adonar que tot el soroll extraesportiu feia que tot el tema futbolístic no sortís. Recordareu tot allò del mòbil, allò de la Urbana... Allà vaig decidir que havia de ser notícia només pel que fes al terreny de joc. Vaig desconnectar de tot: ni internet, ni televisió. Estar amb els meus, que la gent no parlés de mi, venir aquí a entrenar-me i després cap a casa per estar amb els meus nens. No volia saber res del món, volia estar com en una cova. Em va anar bé i jo aconsellaria a la gent que arriba fins al límit en certes situacions que desconnectés, que va bé. Ara hi he tornat, però amb prudència.

Els seus “moc-moc” a Twitter amb el Carles Puyol eren llegendaris.

Això eren conyes més de joves... Quan vaig arribar aquí amb 21 anys era molt més desinhibit, però el Puyi ja tenia la seva edat i també hi entrava. Va ser brutal, aquella època... Ara que miro enrere, era com que volava. Tot va anar tan i tan ràpid... Ho guanyàvem tot, anaves al Mundial i el guanyaves... Fins que un dia comences a perdre i et preguntes què està passant. És quan has de tocar de peus a terra i començar altre cop de zero.

¿O sigui que ara el Gerard Piqué ja no és aquell que feia les bromes?

Sí, però ja no vaig sense fre de mà. Abans anava a totes i ara sí que vaig amb més prudència. Suposo que et vas fent gran. Al final és l’experiència, t’aporta prudència.

Al juliol vostè va dir que no es considerava un dels tres millors centrals món. Què va passar?

Vaig decidir dir-ho perquè necessitava una motivació per tornar a ser dels millors. Admetre-ho públicament va ser com un pas vital. Sabia que m’aniria en contra, que molta gent diria que jo mateix ho reconeixia, però em va donar la força i la mentalitat per tornar-hi. I ara estem en un moment molt bo. I jo em trobo en un nivell bo.

També és empresari.

Estic començant. Fa dos anys i mig vam crear una empresa que es diu Kerad Games, de videojocs. En un primer moment va ser per a web i utilitzàvem Facebook, i fa mig any hem capgirat l’empresa, ara és tot per a mòbil. Vam sortir fa un mes per a iOS i d’aquí poc presentarem per a Android. Va força bé, i m’ajuda a entendre tot aquest món, que m’era desconegut. No tant el de l’empresa, perquè el meu pare és director d’una empresa, però ara haig de prendre decisions, i això és nou. Hi ha 30 treballadors, 30 nòmines a pagar, i això és un orgull. Vaig triar un local que sigués molt a prop d’aquí, a Sant Joan Despí, per poder-hi passar dos o tres cops a la setmana en sortir de la Ciutat Esportiva. Estic molt pendent de les estadístiques, per veure com es comporten els usuaris. Em permet desconnectar una mica del futbol i ja veurem si ho sé fer bé, però m’agrada. Els futbolistes sabem que passats els trenta t’has de dedicar a una altra cosa.

Com veu el mercat de treball? Com es podria rebaixar el nivell d’atur?

Mira, a mi m’agrada la cultura americana, que parla d’obligacions. Funciones? Treballes. No funciones? Al carrer. Això, des del meu punt de vista, fa que els joves que volen trobar feina en trobin, perquè els veterans deixen espai perquè potser s’han relaxat i ja no tenen el rendiment d’abans. Això fa que hi hagi més rotació, que les empreses tampoc estiguin tan lligades de mans... Busquen el rendiment, però a sac. S’hauria de trobar un equilibri entre l’estil americà i l’espanyol, les dues opcions són bones però ara estem patint un atur molt gran aquí i això s’ha de millorar.

Té 28 anys. Els amics de la seva edat ni deuen ser pares ni deuen tenir empreses.

Independitzar-se és, ara mateix, molt complicat. Acabes la universitat amb 22 o 23 anys, l’edat del meu germà, i ni et planteges poder tenir fills. No et planteges marxar de casa perquè depens dels pares al 100%. Que et posin menjar a taula, que et donin llit per dormir... Si te’n vas fora, entre el lloguer, el menjar... Ara no hi ha sou que ho aguanti.

Per això més d’una vegada es deu haver dit mirant-se al mirall: “Jo ho tinc tot”.

Sí, però ja fa anys que ho dic. Som uns privilegiats, i amb lletres majúscules.

No fa gaire va dir que es retirarà al Barça, i a mi em va fer l’efecte que tenia necessitat de dir-ho.

Sí, és el que penso. No em veig en un altre equip quan se m’acabin les piles. El Barça sempre ha sigut la meva vida. Potser me n’aniria a viure a Amèrica, però no per jugar a futbol. El futbol i el Barça per mi sempre han anat de bracet, i quan se separin penjaré les botes.

I d’entrenador no s’hi veu?

No. Sé que és una tasca molt difícil. Tu, en una empresa, tens 30 treballadors i tots tenen feina cada dia. En canvi l’entrenador n’ha de deixar fora dotze que han estat treballant tota la setmana per al dia del partit. Potser d’aquí cinc anys et dic que sí, que en tinc ganes, però ara no m’hi veig.

¿Messi encara és tan mut com quan era petit?

No, ni de bon tros. Ara ja li va la marxa [riu]. És un dels que socialitzen més dins el vestidor i això dóna gust.

Quan van tornar de Sud-àfrica campions del món els va mirar amb un respecte especial? Algun dia segur que deu haver sortit allò de “nosaltres tenim un Mundial...”

Ni de bon tros. No som així, preferiria... T’anava a dir que preferiria ser el Leo i guanyar quatre Pilotes d’Or que no un Mundial. M’ho hauria de pensar, t’ho anava a dir molt a la valenta. Però tothom voldria ser el Leo i fer el que fa al terreny de joc. Mai l’hem mirat amb enveja, ni de bon tros, i ell tampoc. És una relació molt sana.

Esteu fent futbol de triplet?

Com que només l’hem guanyat una vegada a la història, podríem dir que el futbol de triplet és el que es va fer quan es va guanyar el triplet. Estem fent un gran futbol, tenim molt bons resultats i tenim l’opció de fer-ho. Però si tires dos mesos enrere, mira on érem i on era el Madrid. El futbol és volàtil. Com diu el Cholo Simeone, partit a partit i a l’abril ja veurem.

Què necessita el Barça com a institució, ara mateix?

El que sempre ha necessitat el Barça és estabilitat. Quan l’equip juga bé i té resultats, la resta no importa gaire. Sabem que tenim una importància brutal al club i li podem aportar molta d’aquesta estabilitat. També ens han d’ajudar el president i la junta, i sí que és veritat que hi ha hagut temps convulsos els últims mesos, però l’equip ha sabut estar estable.

Divendres li van posar el nom de Tito Vilanova a aquest camp. Què en va aprendre?

Avui hi pensava. Encara veig el Tito en aquest camp, xutant la pilota. M’enrecordaré sempre de les passades que feia, de l’herba mullada, de la pilota com rodava... Em va ensenyar la humilitat, saber estar en la victòria i en la derrota. La seva manera de ser crec que era un exemple del que és un jugador sortit de La Masia que no va poder triomfar al club de la seva vida però que va fer una carrera molt digna a Primera i a Segona Divisió, i que d’entrenador també va fer una carrera brutal. Tot això crec que ho podies palpar en ell.

Per intentar controlar aquesta força anomenada Gerard Piqué i posar-la al servei de l’equip, qui li ha donat els millors consells?

El Pep va ser el que em va fer debutar... Amb el Pep i el Tito hi ha un abans i un després en aquest club i en els jugadors que van portar durant aquells anys. Tots els entrenadors et diuen el que has de fer però el Pep t’explicava per què ho havies de fer. Et feia entendre el futbol.

Un entrenador que el coneix molt bé em va dir: “És bon futbolista, parla bé i a sobre el van parir molt guapo. Com vols que no sigui diferent?”

[Riu.] No considero que sigui diferent, ni de bon tros. He de millorar moltíssimes coses i me n’he adonat aquests últims mesos. Per exemple, contra el Vila-real vaig fer un error molt vistós... Perquè un defensa fa un error i es veu molt. Doncs noto que tinc la capacitat de no estar tocat mentalment la resta del partit. Ja no em dic “Hosti, l’error que he fotut... Això no ho aixeca ningú”. No, em puc sobreposar i dir: “Endavant, que ho traiem”. És l’experiència.

Vostè i la seva parella no s’han casat.

No, no ens hem casat. Quan toqui, ara tinc massa coses. Segur que algun dia farem el pas, però no corre pressa ara mateix.

Qui du una vida més sacrificada?

Home, la vida de mare és molt sacrificada, tot i que l’ajudo moltíssim. [Riu.] Professionalment, la seva vida ha sigut molt sacrificada. Potser una mica més que la meva. Va sortir de Colòmbia, de Barranquilla, un país on és molt difícil triomfar, i no només ho fa allà, sinó globalment. Se’n va als EUA i es menja el mercat. Això no cau del cel. Ella m’explica que des dels 13 anys que comença a cantar fins als 20 i escaig va treballar molt, sacrificant-ho tot. Anar amb els pares viatjant pel món, pocs amics... Perquè al final ho deixes tot enrere. Té moltíssim mèrit.

¿La seva mare, que és metge, continua treballant?

Sí, a la Guttmann. Sempre li dic que ho deixi ja i no em fa cas. Suposo que és part de la seva vida, ajudar la gent que ho necessita.

Fa molt d’àvia?

Bastant, i l’avi també, i per part de la Shaki, els sogres també.

Gerard, gràcies pel seu temps.

A vosaltres, jo m’ho he passat molt bé.

stats