ENTREVISTA

“Hem de poder tenir temps per escoltar un pacient a qui se li ha mort la parella”

Enrique Gavilán relata al llibre 'Cuando ya no puedes más' el desgast d'un metge de família rural

Treballa com a metge de família en un poble de 700 habitants del nord d'Extremadura, on la majoria de serveis públics han tancat. Es mantenen oberts l'ajuntament, el consultori i els bars. I la consulta del metge és també lloc de trobada dels veïns. Al llibre Cuando ya no puedes más (Anaconda Editions) relata la crisi personal que va patir quan la vocació va xocar amb la dura realitat de l'atenció primària: consultes burocratitzades i poc temps per al pacient.

Tot i haver patit burn out, prefereix no utilitzar el terme metge cremat. Però el llibre relata el desgast d'un metge de família. Com definiria la situació a què va arribar?
La paraula que millor ho defineix és superat. Jo em sentia com una peça dins d'un engranatge, que és la màquina de la sanitat, on tu ets una peça més i on sents que no pots aportar res personal.

Què li està passant a l'atenció primària? Perquè sembla un problema comú a tot l'Estat.
El que m'ha passat a mi és un reflex del que li està passant a l'atenció primària. Jo vaig començar amb molta il·lusió a treballar com a metge de família, i era també la il·lusió que tenia la professió fa vint anys, però després vam veure que no teníem el reconeixement de les polítiques de salut. L'atenció primària no brilla com ho pot fer l'atenció hospitalària. I vam entrar en crisi. Però ens hem adonat que així no podem continuar, i en aquest context van sorgir les revoltes a Catalunya de les quals es van anar contagiant altres comunitats autònomes.

Contrasta, però, amb el discurs de les administracions, que sempre diuen que l'atenció primària és prioritària.
No poden dir el contrari perquè la base del sistema sanitari és aquesta, l'atenció primària, però és un discurs buit perquè no es tradueix en polítiques o dotació pressupostària. Si de debò hi creus, hauries d'invertir molt més en formació i en el desenvolupament de l'atenció primària perquè pugui assolir la plenitud de les seves competències i tenir més capacitat resolutiva. Si fos així, als hospitals arribarien una petita parts dels problemes de salut. En canvi, s'està fent tot el contrari: com que els hospitals estan col·lapsats, allà és on es deriven més recursos.

Falten vocacions de metge de família. Per què és una especialitat amb poc èxit entre els MIR?
És l'última opció. Quan jo vaig fer medicina no coneixia l'especialitat. I això que, com a especialitat, té 41 anys, però no és prou coneguda i no té l'atractiu de l'atenció hospitalària. No es troben professionals perquè durant molt de temps se'ls ha maltractat i han marxat. Hi ha gent que prefereix treballar en altres serveis, dedicar-se a la docència o marxar fora abans que treballar amb els contractes precaris amb què ho estan fent molts joves. Això fa difícil que puguin sentir amor per la medicina de família i molts canvien d'especialitat.

Ho explica al llibre. Hi ha metges que fan 40 visites diàries amb cinc minuts per pacient. Com afecta això a la qualitat assistencial?
És obvi que no és el mateix atendre 40 persones que 20, però la qüestió és que si un pacient necessita que l'atenguis durant mitja hora ho puguis fer. I no parlo d'atendre una urgència, perquè, si cal, ho pares tot. Parlo del fet que si un pacient es posa a plorar perquè se li ha mort la parella, el puguis escoltar. I ja ho fem encara que la consulta estigui plena, però ho fem pensant que quan marxi haurem de recuperar el temps perdut i això ens sotmet a una pressió molt forta.

Ateneu molt més que la malaltia.
És l'especialitat més difícil perquè és, bàsicament, qualsevol problema que pugui tenir aquella persona en la seva globalitat dins del context de la seva família i de la comunitat en què viu. I té en compte la seva biografia, el que ha viscut. Poques especialitats s'endinsen en aquest món.

¿Estan massa burocratitzades les consultes?
Els metges estan sotmesos als indicadors de qualitat i estan pressionats amb el tema dels incentius i resulta difícil abstreure's d'aquest món. I això també és burocràcia. No dic que els indicadors no siguin necessaris, però no hi ha indicadors del tracte humà, de com un pacient s'ha sentit atès a la consulta.

A Catalunya, una de les noves fórmules de gestió que ha proposat l'ICS és que els professionals de primària puguin fer teletreball. Què li sembla?
Es carrega l'essència de la nostra feina, que és el contacte personal, el mirar cara a cara la persona. Hi ha coses que es poden fer a distància, però la gent quan ve a la nostra consulta busca comprensió i suport. Que m'expliquin com es pot fer això a distància.

¿Teniu el suport dels pacients?
Sí, els professionals de primària som els més ben valorats. Tinc pacients que després d'anar a l'especialista venen a mi perquè els digui què em sembla el tractament que li han donat. I això ho concebo com una mostra de reconeixement.

Com afecten les condicions laborals a la salut dels professionals?
En el meu cas vaig patir molt psicològicament i físicament. Acabes amb un nivell d'estrès tan fort que la salut es va deteriorant i el teu cos comença a protestar, perquè té uns límits. D'una manera o altra, acabes emmalaltint. Vaig veure que m'estava passant alguna cosa i vaig saber reaccionar, però hi ha companys que no han pogut sortir d'aquesta deriva i pateixen problemes més greus.

¿I com es recupera la vocació?
He tornat a treballar i a considerar-me metge de família, amb dies bons i dies dolents. No visc en un núvol. Aquesta és la medicina de família real en un entorn difícil en què els caps continuen exigint més i amb les mateixes restriccions de sempre o més. Però dins d'aquest entorn imperfecte ja em sento còmode i conec més bé fins on puc arribar. I en els moments en què puc gaudir de la meva feina ho faig i soc feliç.

Quina resposta ha tingut el llibre entre els companys?
Bona. Estàvem desitjant compartir aquestes històries i dirigir el discurs de la queixa cap a un altre de més constructiu que parli de nosaltres. ¿Estem disposats a treballar en aquestes condicions? Què ens fa treballar amb il·lusió? Què necessitem per seguir apostant per això?

Més continguts de