James Lubben: “L’aïllament social és tan mortal com el tabac o la mala alimentació”

BarcelonaLa mare de James Lubben, el petit de set germans, va morir quan ell va néixer. El va criar la seva tia en una granja a l’Amèrica profunda. Allà, diu, va aprendre la importància dels vincles socials. Va ser així com va acabar convertint-se en un expert mundial en les conseqüències que té, sobretot en la gent gran, l’aïllament social. També és professor emèrit del departament de Benestar Social de la UCLA i catedràtic del Boston College. Ha estat a Barcelona per participar en un seminari internacional sobre recerca social de la Facultat d’Educació Social i Treball Social Pere Tarrés.

Diu que l’aïllament social mata...

Hi ha proves que l’aïllament social és tan mortal com moltes de les pràctiques poc saludables, com ara fumar. El tabac i l’aïllament social funcionen de manera similar a l’hora de determinar quines són les possibilitats de ser hospitalitzat en un futur pròxim o d’estar-ho de manera perllongada. També ho podem mirar pel cantó positiu, i dir que els lligams socials forts són tan bons com l’exercici regular o la bona alimentació. Hem d’anar amb molt de compte, doncs, amb els nostres lligams socials, tractar-los amb la seriositat amb què tractem altres pràctiques saludables, com allunyar-nos del tabac, mantenir un pes adequat o fer exercici.

En positiu, doncs: com ens beneficien els lligams socials?

Hi ha tres teories bàsiques sobre la seva importància. La primera és que els lligams socials ens donen suport en temps de necessitat. Durant una malaltia, la recuperació és més ràpida. La segona és que tenir bones connexions socials ens encoratja a involucrar-nos en pràctiques saludables: a seguir una dieta millor, a fer exercici, etc. I la tercera és que els lligams socials forts tenen un impacte positiu en el sistema immunitari. Els que estan més aïllats socialment són més vulnerables als virus.

¿Creu que hem perdut contacte amb els nostres lligams socials?

Sempre hem sigut animals socials, però de vegades, i particularment a Amèrica, hem creat aquest mite de l’individu dur fet a ell mateix. Ningú s’ha fet a ell mateix al 100%. Com deien els Beatles: “Ho intentaré amb una mica d’ajuda dels meus amics”. Sempre necessitem algú.Moltes vegades prenem decisions sense tenir en compte els nostres vincles. Als Estats Units hi ha molta gent que quan es retira es muda a algun lloc més càlid: deixa enrere els seus amics i s’allunya de la família. Quan es fa més gran ha de tornar, però durant aquell temps els seus lligams s’han debilitat. Crec que és un error que la gent comet sovint, i hi hauríem de pensar més. La gent es preocupa per obtenir un nombre determinat d’actius i béns: actius financers, propietats, etc., per quan siguin grans, però també haurien d’adquirir un capital social. La meva dona, que és més sàvia que jo, em va proposar de marxar de Califòrnia, on tots dos teníem la feina, i mudar-nos a Nova York, on hi ha els nostres fills i néts. Nosaltres els ajudem a ells i ells ens ajudaran a nosaltres.

¿És important que aquests vincles siguin la família i no els amics?

Jo crec que tant la família com els amics són importants. I que compleixen diferents funcions. Clarament, en època de fragilitat física la família és vital. Més et val tenir família, aleshores. Però també guanyem molt en salut mental gràcies als amics. Els bons amics donen moltes satisfaccions i nodreixen la nostra vida: no sabem exactament com funciona el mecanisme, però hi ha una forta correlació entre l’aïllament social i el risc de demència. Una de les teories és que la interacció social és molt estimulant per al cervell. Hi ha molta gent gran que intenta mantenir en forma la ment amb puzles, mots encreuats... però una de les tasques més complexes és mantenir una conversa.

Què pot fer la societat per pal·liar els mals de l’aïllament social?

La nostra recerca se centra a intentar identificar les persones que o estan aïllades o tenen risc d’estar-ho. Hem desenvolupat una eina per mesurar l’aïllament social, perquè no volem fer la intervenció en tothom, sinó en aquells que estan en risc. No estem parlant de convertir la gent en polítics i que tinguin moltes connexions, però sí que estem preocupats per les persones que tenen molt pocs vincles. Si una persona té menys de dues persones amb qui pot comptar, la identifiquem com a aïllada o en risc d’aïllament. El nostre objectiu és que tothom tingui com a mínim dues persones importants a la seva vida que el puguin ajudar.

Què passa si no les tenim?

Tant a Chicago com a Los Angeles he viscut diversos terratrèmols greus, i la majoria de víctimes van ser persones grans aïllades. Els serveis d’emergència no van arribar a temps per salvar-los: ningú havia avisat o sabia que eren allà. En aquest tipus de situacions, els vincles socials són molt importants.

Per què no es presta més atenció a la gent gran?

Totes les societats al món seran examinades per com tracten la seva gent gran. I el que ha funcionat en el passat pot no funcionar en el futur. Ara tenim l’avantatge de la tecnologia. L’altra cosa que hem de tenir en compte és que hem de construir comunitats dissenyades perquè la gent pugui continuar funcionant encara que tingui algunes fragilitats. Jo em vaig quedar gairebé sord a la guerra, però gràcies a dos aparells hi puc sentir, i porto ulleres per veure-hi. De vegades la discapacitat no és tan de la persona com de l’entorn.