LES MARES DEL SEGLE XXI

Jane Lazarre: “Per tenir-ho tot, ser mare i tenir una carrera exitosa, has de tenir diners”

Escriptora, autora d’‘El nudo materno’

“«Donaria la vida per ell. [...] Suposo que això és amor, però ha destrossat la meva vida i només visc pensant en com recuperar-la», vaig dir, perquè sense la segona part de la frase la primera era mentida”. Així retrata l’escriptora nord-americana Jane Lazarre l’ambivalència de l’experiència maternal a El nudo materno (Las Afueras), un text que ja el 1976 va trencar molts mites sobre el que significava ser mare. Un clàssic del feminisme que no ha caducat.

Per què El nudo materno continua sent vigent avui?

Perquè continuem vivint en una societat patriarcal i això significa que les dones que són mares estan servint l’estat d’una manera que no està sent compensada. I segon, perquè les dones encara experimentem una transformació quan tenim fills, hi ha canvis físics i psicològics. Estàs profundament vinculada a aquest nou ésser humà però també sents ràbia, soledat i no saps ben bé amb qui parlar-ne de forma honesta.

Ningú m’havia parlat de maternitat de la manera com vostè en parla al llibre. Per què només s’explica la maternitat idealitzada?

La majoria de mares, no totes, no volen explicar a les seves filles la veritat perquè potser s’ho han amagat, fins i tot a elles mateixes. I quan la nova generació es converteix en mare -a mi em va passar- moltes simplement menteixen. I si tens la sort de tenir un bebè que dorm i menja cada quatre hores i no plora -no eren els meus-, tot és més fàcil. I també hi ha mares per a qui la maternitat és el seu sentit d’identitat. En el llibre parlo del dolor de separar-te del nadó i també de la necessitat de separar-se’n. Si ets una professional que ha de treballar per sobreviure, la culpa sempre hi és. La sents quan estàs amb els fills i quan no. Sempre estàs en conflicte i és molt difícil viure en aquest estat. Tampoc tens suport social i polític. No hi ha prou escoles bressol públiques, el permís de maternitat és insuficient, no tens l’ajuda o els grups que moltes mares necessiten i t’ho has de fer tu i buscar altres mares amb qui compartir-ho. I espero que cada cop més dones escriguin les seves històries de maternitat.

S’estan trencant tabús i es parla de la maternitat de manera sincera.

Sí, i algunes són històries amb les quals em puc identificar. Però també hi ha altres històries escrites per dones als Estats Units que estan perpetuant el mite de la superwoman dient que ho pots fer i ho pots tenir tot: pots tenir una carrera satisfactòria i exitosa i ser una mare genial i perfecta. Per descomptat, per fer això has de tenir diners i has de contractar algú perquè cuidi els teus fills. Al gimnàs on vaig dos cops per setmana veig centenars de cuidadores negres o llatines amb nens blancs. Això significa que les mares blanques d’aquests nens o estan treballant o estan fent les seves coses i els nens estan sent criats per altres. I aquestes dones que els cuiden estan deixant, a la vegada, els seus fills. La meva mare va treballar a jornada completa, era una dona de negocis, i això era molt excepcional en la seva generació, i el meu pare era el cuidador principal. Vaig ser criada parcialment per cangurs i una em pegava. Quan vaig ser mare no vaig voler contractar cuidadores. També volia mantenir la meva vida, volia escriure i em vaig unir a un grup de dones per crear una escola bressol on els nostres fills fossin cuidats de la manera que nosaltres volíem. Per a mi va ser la millor opció.

¿No ho podem tenir tot, doncs?

No crec que ningú a la vida ho pugui tenir tot. Quan el meu fill tenia un any vaig decidir que volia intentar viure de l’escriptura i vaig fer un tracte amb el meu marit: ho provava durant un any si ell em mantenia amb la seva feina d’advocat. I llavors vaig aconseguir un contracte per escriure El nudo materno i paral·lelament vaig fer de professora. Llavors, els nens ja anaven a l’escola. Així que, en certa manera, jo ho vaig tenir tot. Era una privilegiada comparada amb altres mares.

I, malgrat tot, continuem tenint fills.

Algunes no en tenen i no en volen. I d’altres, amb un ja en tenen prou. Jo vaig patir el fet de no tenir mare, i convertir-me jo en mare va ser, malgrat tota l’ambivalència que descric a El nudo materno, la cosa més reparadora que vaig fer. Alguns dels anys més feliços van ser quan els meus fills eren petits, entre els 4 i els 12 anys, no en la primera infantesa, que van ser anys molt durs.

Diu que va criar fills feministes. Com?

Des de petits els vaig ensenyar que havien de fer les tasques de la llar, que no eren qüestió de gènere. I van créixer veient que el seu pare cuinava, els posava a dormir, els cantava cançons, els portava al metge... Coses que havia de fer. Jo em tancava a la meva habitació a escriure. I el meu marit mai va preguntar: “On és el sopar?”

Quina particularitat té ser mare blanca de dos fills negres?

El fet que els meus fills fossin negres, com el seu pare, i del mateix gènere els va ajudar a identificar-s’hi. Jo he treballat dur per entendre el significat de ser negre per als meus fills. No tots els pares blancs ho fan, simplement fan suposicions. El 98% de la societat blanca no té ni idea del que vol dir ser negre. Quan em vaig convertir en membre d’una família negra no entenia el que realment significava que el meu marit no anés mai a escola amb gent blanca fins a arribar a la universitat.

Més continguts de