Janet Sanz: “Farem un concurs per trobar l’equip que dissenyi el Pla Cerdà del segle XXI”

Entrevista a la tinenta d’alcaldia d’ecologia, urbanisme i mobilitat de l’Ajuntament de Barcelona

Janet Sanz (Tamarit de la Llitera, 1984) ha acabat ja unes vacances en què assegura que ha pogut “desconnectar” però la cartera que ostenta (ni més ni menys que Urbanisme) i el context actual no donen massa treva. La tardor es preveu intensa i, tal com explica en aquesta entrevista, servirà per posar les bases d’un nou Eixample, pensat per als vianants i amb menys asfalt.

Molts ciutadans tornen avui de vacances i es trobaran que alguns carrers que abans eren per als cotxes ara són per a vianants.

Com a ciutat tenim l’obligació de donar resposta a una crisi sanitària de primer nivell i, com ha passat en altres èpoques de la història, sabem que després de cada crisi sanitària arriben canvis profunds en la reestructuració urbana. Al segle XIX a casa nostra va arribar el Pla Cerdà per respondre a una crisi de salut i sanitària de primer nivell, segurament vinculada a altres elements, com problemes de ventilació o falta de llum solar... I s’hi va donar resposta amb l’Eixample o la mateixa trama urbana de la ciutat. Nosaltres havíem de fer el mateix i situar altre cop els principis de l’urbanisme social i ecològic per recuperar la qualitat urbana. Volem una ciutat habitable.

El mes de maig es van comprometre a recuperar 30.000 metres quadrats per als vianants i 21 km per a les bicicletes. Ho han fet?

Vull que siguin molts més. Cal un pla d’acció contra la crisi climàtica. I aquest pla és el nou Pla Cerdà de les ciutats del segle XXI. Crec que una de les coses que hem fet és actuar amb emergència perquè estàvem en una situació d’emergència, i hem adaptat ràpidament la ciutat a la nova mobilitat. Tenim més gent que mai anant en bicicleta, per tant cal més espai per a les bicicletes, i tenim més gent que mai caminant i fent esport al carrer, per tant necessiten més espai...

Espai que fins ara era del cotxe...

La ciutat estava desequilibrada, amb més d’un 60% d’espai, o fins al 80% en alguns llocs, vinculat al cotxe. I la resta, en canvi, ens barallàvem per la resta de l’espai. Els que caminem, els que anem en bicicleta... Era una necessitat reconfigurar aquesta jerarquia. Ja ho vam començar a fer el mandat passat però aquesta crisi ens ha permès actuar amb emergència. Ara tenim molts projectes a la ciutat... Tenim les terrasses que han crescut, majoritàriament, en detriment de l’espai d’aparcament, i no a costa dels vianants...

En algunes places sí que ha estat a costa d’espai per als vianants...

En algun lloc sí, de manera puntual, però hem tret més de 1.000 places d’aparcament per poder posar terrasses i millorar l’activitat econòmica; hem tirat endavant les Escoles Respira, el projecte de protegir nens i nenes de la contaminació i de la seguretat; tenim les superilles... Són molts projectes, cadascun dels quals dona una resposta. Però hem de liderar quines són les solucions tècniques de disseny urbà que volem de cara al futur i que donin coherència i criteri a tot això. En aquest context i en aquest moment és important que pensem que tot això no és una qüestió tàctica que durarà uns mesos i després s’esborrarà.

¿Tots aquests canvis han vingut per quedar-se?

Exacte. I com que han vingut per quedar-se, és important que les solucions siguin estructurals en el disseny. No vull una ciutat amb new jerseys (les barreres de protecció de formigó). Hem d’integrar totes aquestes qüestions a l’espai públic.

¿Les calçades ara pintades de groc s’acabaran convertint en voreres?

Si hi ha pressupost evidentment que tot ha de ser estructural i fet d’obra per generar aquest nou espai, però crec que precisament necessitem noves idees. En el seu moment, als anys 80 es va decidir que l’espai públic havia de ser vorera, amb llamborda, amb fanal, paperera i després calçada. En el context actual, que ampliem ràpidament i fàcilment, ha de ser de forma més barata, perquè és important que això no vagi en detriment d’altres ajudes que puguem tirar endavant des de l’Ajuntament a nivell social. Per això he demanat a l’arquitecte en cap, Xavier Matilla, que tirem endavant una proposta de concurs per aconseguir que un equip -com en el seu moment va tenir als anys 80 l’Oriol Bohigas, perquè l’ajudés a dissenyar la ciutat dels 90- que l’ajudi a repensar aquest model. Haurà de ser un equip multidisciplinari, amb geòlegs, ambientòlegs... per decidir com posem el verd urbà. Si han de ser els arbres de tota la vida amb els escocells o les jardineres de fusta que estem posant a les superilles.

¿Aquest equip ha de pensar la ciutat des del punt de vista del vianant?

Exacte. Ha de repensar tot això. Tot aquest disseny urbà, tota aquesta manera de viure la ciutat. Ja hem iniciat una prova pilot de despavimentar i treure ciment per posar verd de forma estructural. Estem acostumats a veure-ho tot amb llamborda i ciment. Però potser els materials han de ser diferents. Els materials han de ser segurs però potser poden ser diferents. Per què es pinten de groc molts carrers? Perquè és el color de l’emergència en el codi de circulació. Tenim un codi de circulació pensat per al cotxe. És el cotxe qui determina com poso els contenidors o els semàfors, on poso el pas de vianants...

L’equip, doncs, no haurà de decidir quins carrers es transformen per donar més espai als vianants, sinó el disseny dels carrers ja pacificats.

Totes dues coses. Per una banda, cal un equip que dissenyi amb coherència i amb criteri totes aquestes actuacions que ara semblen separades. Per una banda l’equip de les terrasses, per l’altra el de les escoles... Hi ha un criteri, evidentment, però respon a un vell model urbà: que és que quan jo he de fer un tall hi poso una tanca. Però potser hi podem posar una altra cosa que no sigui una tanca. Què fan a París o Berlín? Ho estem seguint, però necessitem innovació en el model urbà i també en el disseny, en el mobiliari. Això per una banda. I quan ja tens definits tots aquests criteris, cal un patró homogeni diferent i projectes concrets. Per exemple de superilles. Les superilles han de créixer des de l’àmbit de Sant Antoni en el marc de l’Eixample i des del Poblenou cap amunt. Jo vull una ciutat que sigui una superilla com a concepte.

¿La superilla de Sant Antoni pot pujar per la Gran Via?

Sí, ha de créixer. Consell de Cent ja és una altra cosa. Ja comença a apuntar. Consell de Cent acabarà tenint un sol carril. Hem d’anar cap a un Eixample amb menys carrils de cotxe, amb molta menys velocitat. El que fem a l’Eixample determinarà la qualitat i la salut de tota la ciutat. La lluita contra la crisi climàtica i contra la contaminació és el nou Pla Cerdà del segle XXI i és la manera que tenim de respondre a la salut i les necessitats de la gent.

¿Les conclusions a què arribi aquest equip multidisciplinari se ran de compliment obligat?

Primer ens cal trobar aquest equip, tenir unes bases com en el seu moment es va fer amb la contractació d’arquitectes i enginyers. Ara ens interessa que siguin moltes altres coses i amb diferents trajectòries a nivell professional per incorporar-hi tots els elements nous. Després hauran de fer un document per establir aquest nou model, pilotat per l’arquitecte en cap de la ciutat, que és Xavier Matilla, i el seu propi equip de projectes urbans. Però cal un equip de gent que ens doni moltes més pistes de les coses que creiem que estem emprenent. Tenim molt clar el model: que és fer de Barcelona una ciutat referent en salut. Aquest és el nostre model. I a partir d’aquí totes les decisions venen motivades per això. Volem que els nens respirin un aire net i que la gent gran tingui una ciutat habitable que pensi en ells.

¿El concurs es podrà convocar a la tardor mateix?

Ha de ser durant la tardor i si pot ser al setembre. Hem fet unes actuacions d’emergència perquè no teníem una altra alternativa. La ciutat s’havia d’adaptar i hem posat les bases del que volem fer. Això no ho podem aturar. Ho hem de desenvolupar. El primer projecte que tirem endavant són les escoles. Ja s’estan transformant perquè els xamfrans siguin segurs. També hi ha el tema de les terrasses, perquè l’activitat econòmica és compatible amb la transformació de la ciutat, primer perquè genera ocupació i després perquè afecta un sector, el de la restauració, que ho està passant molt malament; hem buscat una solució inèdita. Tot això són projectes en marxa però que ja s’han adaptat a la nova realitat. No vull terrasses al voltant de new jerseys. Això és una solució a curt termini.

Per tant aquestes terrasses també es quedaran.

Sí, han vingut per quedar-se. Ja hem dit que continuaran segur fins al 2021 però l’objectiu és que el nou espai generat es consolidi.

¿Parlem de l’espai guanyat a la calçada o també el de les places?

Jo crec que sobretot és calçada, perquè aquí no hi ha competència entre diferents usos. Al final és teledirigir l’ús del cotxe, que està molt estès per tota la ciutat. Sobre les places, encara n’hem de veure el funcionament.

Quan començarem a veure els resultats d’aquest nou equip?

M’agradaria tenir una proposta a principis d’any, perquè les actuacions del 2021 ja hauran d’estar incloses en els pressupostos. Els pròxims comptes han d’incorporar aquestes actuacions. Sigui tàctic o estructural, tot ja ha de tenir aquest paraigua, aquesta coherència.

La setmana passada va anunciar que l’Ajuntament de Barcelona no donaria llicències per al lloguer d’habitacions perquè no comparteixen el decret del Govern. Per quin motiu?

Crec que el nou decret no s’ha fet a partir del que necessita Barcelona o les ciutats. L’han fet a mida d’Airbnb per liberalitzar el sector absolutament sense pensar en les repercussions. Perquè ens estan dient que pots llogar casa teva 365 dies l’any. L’únic requisit és que no poden superar els 31 dies.

I que si tens uns quants pisos, només en pots llogar un i el titular hi ha de viure.

Sí, i pots arribar a instal·lar-hi quatre persones. És tan fàcil la picaresca amb aquesta norma. És tan incontrolable aquesta norma. Veient el que ha passat a Amsterdam, a París, a Nova York...

¿La picaresca és acabar llogant les habitacions sense que hi visqui l’amo del pis?

És que s’acaba especulant amb l’habitatge.

Però l’amo del pis hi ha de ser.

Sí, però qui ho garanteix? En aquests anys que fa que inspeccionem pisos turístics sencers m’he trobat amb una picaresca brutal, amb pràctiques mafioses. Si una norma tan restrictiva a nivell general com la del lloguer de pisos turístics, que requereix que tinguis llicència, ha sigut can pixa fins que ens vam posar durs el 2015, imagina’t amb una situació en què només has d’estar empadronat tu, el teu cosí, el teu germà o qui sigui.

Però d’alguna manera s’ha de poder regular.

Sí, però de manera restrictiva.

Com ho regularien vostès?

A la ciutat de Barcelona, on encara cal fer un debat, i per això hem fet la suspensió de llicències, crec que no hi ha d’haver habitacions turístiques en el context actual.

Ni un sol dia?

Ara mateix no ens podem permetre aquest luxe, perquè l’habitatge s’ha de guardar per a la gent que el necessita.

Llavors no es lloguen habitacions?

Es pot llogar a una persona que vingui a passar un temps a Barcelona i que hi sigui per un mínim... però no un lloguer turístic d’un cap de setmana. Que ajudi a complementar en el pitjor dels casos. Però si obres aquesta aixeta, hi entra l’especulació de cap.

Algun país ho fa així?

No, però s’ha posat sobre la taula.

I això seria legal?

Si la Generalitat té la capacitat de legislar, ho pot regular. Només cal vincular-ho a fer un contracte legal de lloguer d’una habitació durant un cert temps. Menys d’un any. Però no a la gent que ve a visitar la ciutat i se’n va. A Barcelona tenim allotjament de sobres per a aquest ús.