Likarion Wainaina: “Prou de pel·lícules que glorifiquen la pobresa a l’Àfrica”

Entrevista al director de cinema

Likarion Wainaina és un home corpulent que es recorda com un nen amb molta imaginació, sempre pendent de les cintes de VHS que li portava cada divendres el seu pare per poder entrar en un món de ficció, de la mateixa manera que quan els seus pares es van separar fabulava històries on encara estaven junts. Wainaina va presentar el seu film Supa Modo al Festival Wallay de cinema africà de Barcelona la primera setmana de desembre. La cinta està preseleccionada per participar en els Oscars del 2019 en la categoria de millor pel·lícula de parla no anglesa.

De què va la pel·lícula?

[Riu.] Supa Modo vol dir superalgú, en una barreja dels idiomes suahili i kikuyu, i tracta d’una nena que s’està morint i vol ser una superheroïna, malgrat que la família i els veïns l’hi volen treure del cap perquè li diuen que és impossible.

Una nena, negra i superheroïna. D’això se’n diu trencar estereotips.

Tenia claríssima la història de la nena perquè les dones africanes són molt poderoses. Però no volem que ningú ens feliciti per haver fet una pel·lícula amb una dona com a heroïna. La pregunta és una altra: com és que no n’hi ha més? Vaig créixer, com molts nens africans, en una família monomarental amb una mare amb molta força que no necessitava cap home per tirar endavant. Però també vam voler fer de la comunitat, del barri, una superheroïna.

És un cant a la solidaritat?

Un cant a la comunitat, que al final treballa plegada per fer realitat el somni de la nena. He volgut transmetre el poder sanador de la solidaritat. Quan jo era petit tots érem una comunitat, tothom coneixia a tothom i ningú se n’anava a dormir si sabia que el veí del costat no tenia res per menjar. Ara jo, en canvi, no conec els meus veïns de Nairobi. La modernitat ens ho ha canviat i les comunitats són ara una selva, en gran part per la influència occidental.

Com el va influir aquesta cultura?

Hem crescut influïts per la cultura occidental: pel·lícules, música. Pensa que ara sí que tenim, per exemple, autors propis de còmics, però és un fenomen relativament nou.

¿Pesa més la il·lusió o els nervis per ser semifinalista dels Oscars?

Confesso que estic espantat. Intento no pensar-hi, però quan ho faig gairebé no m’ho crec. Creuo els dits per passar a la llista de finalistes el 18 de desembre [avui], però passi el que passi ja estic content. La victòria serà que molta gent vegi la pel·lícula.

¿Creu que la història és prou comprensible i exportable?

Molts em diuen que hem fet una pel·lícula massa africana, però la veritat és que la recepció ha sigut enorme i el públic dels festivals per on hem passat hi ha respost molt bé. És una història humana, universal, i l’únic diferent és l’escenari, les llengües en què parlen els personatges [tres d’oficials i argot local], el color de la pell dels actors, els seus vestits o fins i tot les activitats o accions que fan els personatges.

També trenca l’estereotip al no centrar-se en la pobresa, no?

Sí, sabem que hi ha pobresa però no volem glorificar-la. Hi ha llocs a Nairobi o Kènia molt pobres, fins i tot en teniu a Europa, però no ens llevem dient “Oh, soc pobre”. No, nosaltres també treballem, riem, tenim amics, vivim, estem plens d’esperança i joia. Volem que la gent sàpiga que l’Àfrica és molt més que la pobresa, la violència i la corrupció. No ho vull negar, però ja hi ha prou pel·lícules que glorifiquen tot això. Ho sé, però he volgut mostrar una societat viva, feliç i humana.

Ha canviat mentalitats?

Per descomptat que podem canviar la percepció, però sobretot la dels nostres nens i joves, les noves generacions que d’aquí uns anys decidiran com vivim. Si no s’amaren de cultura, d’actitud africana i s’identifiquen amb les comunitats no podran conèixer el món que els envolta. Els hem de crear referències pròpies per poder frenar la influència occidental. Hi ha nens amb ascendència africana a Alemanya que ja porten fotos de Supa Modo a la carpeta. Han vist en aquesta nena un model.

Al Wallay hi ha hagut dos films kenians. Està bé de salut el sector?

Aquest ha sigut un gran any de producció cinematogràfica, amb set pel·lícules estrenades, quan fins fa tres o quatre anys només en fèiem una o dues cada un o dos anys. És increïble, la indústria està vivint un gran boom i molta gent de tot el món ens està mirant perquè hem demostrat que tenim molt bona qualitat. El 2019 també serà un gran any, a l’espera que el 2020 sigui definitivament l’any del cinema kenià.

D’on li ve això del cinema?

Les pel·lícules sempre han sigut una part de la meva vida. A casa respiràvem un ambient molt cultural i el meu pare cada cap de setmana ens organitzava un divendres de cinema. M’ho mirava tot, i mai em va prohibir mirar-ne cap. Em vaig interessar per la interpretació de manera autodidacta i vaig entrar al món audiovisual fent totes les feines fins que vaig poder dirigir. Sempre en el que jo anomeno Universitat de YouTube. He dirigit pel·lícules per a la tele, publicitat, coses de les quals no tenia control i que em feien sentir com una fàbrica, només per subsistir. Ara, per fi, he fet la pel·lícula que volia.

Més continguts de