Un grup de joves practica 'parkour' al costat del Parc del Laberint d'Horta / CÈLIA ATSET

CULTURA URBANA

L’èxit del ‘parkour’ converteix Barcelona en una selva urbana

Creixen els aficionats a saltar i grimpar per les parets i els murs dels barris perifèrics de la ciutat

Un grup de joves practica 'parkour' al costat del Parc del Laberint d'Horta / CÈLIA ATSET

Al costat del Parc del Laberint d’Horta, en una zona on creix la gespa en abundància, hi ha una de les obres més singulars de l’artista Joan Brossa: els poemes Corporis. És tracta d'un poema visual transitable de grans dimensions. Al capdamunt d'una de les seves lletres hi ha un noi dret: hi ha pujat impulsant-se amb els peus i les mans, i ara contempla els seus companys des de les altures. S’ho pensa dos segons i salta. Cau àgilment sobre un altre bloc de ciment i els més joves el miren amb admiració.

El Dani és eivissenc, té 25 anys i en fa deu que practica parkour. Escala parets i murs, i en tot aquest temps només s’ha fet dos esquinços. Sap bé quins són els seus límits, i no fa un pas si no té la certesa que pot arribar a l’altra banda. Ara fa de professor d’aquesta disciplina, que cada vegada té més adeptes a Barcelona, ja que el bon clima i el traçat de la ciutat la converteixen en el millor parc d’entrenament. Però què és exactament el parkour?

D'on ve el 'parkour'?

El defineixen sovint com l'art de desplaçar-se en una línia recta

Ángel Plana, que a més de professor de parkour a Madrid és especialista en cine, defineix aquesta pràctica com l’art de desplaçar-se en línia recta -“la millor manera d’anar d’un punt a l’altre”-, i la compara amb la vida dels micos a la selva. “A ells no els passa pel cap fer volta per arribar on volen anar: van saltant de branca en branca i així arriben al seu destí”, explica. Aquesta teoria -que a la selva és fàcil d’aplicar- els amants del parkour la traslladen a la ciutat en diferents graus.

Els seus adeptes s’anomenen traceurs (traçadors), i tenen els orígens a França. David Belle, nascut l’any 1973, va ser-ne el principal creador. El seu pare, un exmilitar, li havia ensenyat una manera de desplaçar-se que consistia a superar els obstacles naturals fent servir només el cos. Ell ho va adaptar a un entorn urbà, i així va néixer el parkour, que en francès significa, literalment, camí, ruta o recorregut.

Així s'entrenen els 'traceurs' a Barcelona

El factor YouTube

L’any 2001 el film ‘Yamakazi’ va estendre’n la popularitat

La majoria de traceurs comencen a fer parkour després d’haver vist aquesta pràctica en alguna pel·lícula -la francesa Yamakazi (2001) és la més emblemàtica- o en algun vídeo penjat a YouTube, moltes vegades més espectaculars que les mateixes pel·lícules. Les xarxes i la tecnologia, de fet, han jugat un paper molt important en l’auge del parkour : les càmeres GoPro, la facilitat per compartir vídeos a Instagram i a YouTube i la missatgeria instantània per organitzar quedades han multiplicat els practicants d’aquesta disciplina que, així i tot, tenen poc a veure amb la imatge que se’n ven a les pel·lícules. “En totes, els protagonistes són lladres, o segrestadors. En el fons, bones persones, però es mouen dins del món del crim”, il·lustra el Josep, de 23 anys i també professor de parkour a l’escola Our Park, que en els últims anys ha vist multiplicar-se els alumnes. “Jo sóc universitari i els meus amics també. Som gent normal, no som criminals. El cine dóna una imatge que, per molt que sigui atractiva, és falsa”, sentencia.

YouTube és ple de vídeos sobre 'parkour'. Aquest que recrea el vídeo joc 'Assassin's Creed' acumula més de 24 milions de visites

Un fragment de la pel·lícula 'Yamakasi'

Barcelona urbana

La capital catalana és un dels millors llocs per fer ‘parkour’

Precisament per aquesta fama el Josep creu que Barcelona és una bona ciutat per als que practiquen parkour : “Barcelona és bastant tolerant amb els esports urbans, i tant les autoritats com els veïns hi estan bastant acostumats”, diu el Josep. I afegeix: “Sempre ho diem. Els primers interessats que no es trenqui res som nosaltres. Si alguna cosa cau, ja no la podem fer servir mai més, i nosaltres caiem al darrere”. Per això, als traceurs no els interessen els bancs i el mobiliari urbà, i prefereixen els murs i les parets, més sòlides i fiables. “Som els primers interessats a preservar l’entorn i que es conservi en bon estat. No volem molestar els veïns, amb qui convivim sense problemes”, argumenta.

“Si saltes per pressió social és quan la cosa pot no sortir bé”

Dani 'Traceur' amb 10 anys d'experiència

Els llocs més populars per fer parkour a Barcelona s’estenen pels barris més perifèrics de la ciutat, entre els seus murs, parcs i places. Al parc que hi ha davant l’Hipercor de la Meridiana, per exemple, les jardineres estan fetes totes amb mur de totxo i donen molt de joc als traceurs. Al barri de la Trinitat Nova, just al costat del metro, els carrers tallats al trànsit i les construccions dels anys 70 els van perfectes: està ple de murs i rampes. La Vila Olímpica, Montjuïc i el parc del Fòrum també són llocs freqüentats pels practicants del parkour.

Mapa dels llocs més populars a Barcelona per fer 'parkour'

Què els mou a saltar

La sensació de llibertat és un dels principals arguments

El Dani, que va començar als 15 anys, explica que entre els seus amics hi ha qui fa parkour per salut, per estar en forma, per evadir-se o perquè necessiten expressar-se d’alguna manera. Ell ho fa per un motiu molt concret. “ Em mou el sentiment de llibertat, d’explorar, de trencar barreres i de superar-me”, assegura. Quan salta, conclou, no pensa en res més.

L’Ángel, traceur des de fa 30 anys -quan encara no sabia què significava aquesta paraula-, creu que els amants del parkour són aquells que de ben petits ja pujaven a tots els arbres i anaven sempre sobre la bicicleta amb els genolls pelats. Segons el professor, els joves d’avui, com ell en el seu moment, troben en aquesta disciplina una manera de canalitzar l’energia. “És un esport barat, només necessites unes vambes. I si ho vols gravar, ara és més fàcil que mai fer-ho i compartir-ho”, assenyala. I adverteix: “Ara, si no tens aquest impuls a dins, no pots entendre què et porta a saltar des d’altures impensables”, conclou.

Els perills: “Quan competeixes és quan passen els accidents”

Una de les peculiaritats del parkour és que no hi ha competicions, només exhibicions. “A les quedades no es competeix mai, és una norma”, assegura l’Ángel. I subratlla: “Quan competeixes és quan hi ha accidents”. La setmana passada, un jove de 20 anys va perdre la vida  després de caure d’un quart pis a Barcelona mentre feia parkour. Intentava saltar d’una terrassa a una altra quan va precipitar-se al buit. Va morir a l’acte i els serveis d’emergències no van poder fer res per salvar-lo.

Alguns dels joves traceurs n’han sentit a parlar, tot i que asseguren que no era un practicant habitual, ja que no és costum entre els que fan parkour saltar entre edificis, més propi de les pel·lícules. “Si saltes per pressió social és quan la cosa pot no sortir bé”, subratlla el Dani. Fonts policials asseguren que tot i que el parkour és una activitat de risc, gairebé mai hi ha cap accident, i molt menys una mort. “Passa molt poc. En general, només ens arrisquem a torçar-nos un turmell o fer-nos un esquinç”, afegeix el Dani. L’Aral, un altre traceur, sentencia: “El més important és conèixer els teus límits”.