ENTREVISTA

“Els homes es van apropiar de l’alquímia com han fet ara amb la cuina”

Marrey Bueno és doctora en farmàcia, historiadora i escriptora. Mai ha viscut de la farmàcia i un món acadèmic masclista li va tancar les portes. Té el seu propi forn de pa i una desena de llibres

Ha publicat una desena de llibres, però feia més d’una dècada que no es posava davant de la pàgina en blanc. Han estat les Evas alquímicas (Glyphos Publicaciones, 2017) les que l’han fet tornar a la impremta anys després d’haver-les anat desant en una carpeta. Mar Rey Bueno és una madrilenya de 48 anys que va estudiar farmàcia malgrat ser una apassionada de la història. Va veure la llum a l’assignatura d’història de la farmàcia i va acabar fent una tesi doctoral sobre els apotecaris de la família dels Àustries que va merèixer un premi extraordinari en una facultat de ciències. Els apunts que va anar guardant des d’aleshores sobre les desenes de dones relacionades amb l’alquímia s’han convertit ara en un llibre personal i d’història.

Ets doctora en farmàcia però mai has pogut viure de la teva feina acadèmica.

Mai. Vaig tenir dues beques mentre estava a la facultat. Vaig estar-hi anys fent recerca, em vaig especialitzar en l’àmbit de l’alquímia i la superstició, i també el terapèutic. Però en veure que diverses beques que vaig intentar aconseguir després no prosperaven i que a la facultat només trobava obstacles per aconseguir una plaça d’investigadora, vaig acabar marxant. Aleshores vam obrir un forn molt petit a Cuatro Caminos i encara visc d’això.

Creus que no has tingut sort?

Jo crec que no. En algun moment de la teva vida saps que algú ha d’apostar per tu. Tu t’hi pots esforçar i t’has de moure, però algú t’ha de donar una oportunitat. Jo no l’he tinguda.

Té a veure amb ser dona?

Al principi pensava que no, però al cap d’un temps he començat a pensar que hi té molt a veure. Si quan jo estava a la universitat hi hagués hagut la consciència i la legislació actual podria haver denunciat o, com a mínim, posar sobre la taula circumstàncies que vaig viure. Però ara ja no val la pena, ha passat molt temps.

Quines coses no hauries permès?

Comentaris o actituds d’homes que m’envoltaven i que al final eren els que tenien el poder per decidir si jo em quedava o no em quedava a la universitat. Fa molt temps i no vull parlar-ne. El meu currículum està disponible per a qui el vulgui consultar. Treballs com el meu no obtenien premis i jo el vaig aconseguir. Què va passar després perquè no pogués quedar-me?

Sembla increïble que algú pugui perdre una carrera universitària malgrat tenir els mèrits acreditats.

M’ha fet molta gràcia tot el que ha passat amb Cifuentes. Tots els que hem estat dins de la universitat sabem com funciona això. Sabem que existeixen els tractes de favor. S’ha de dir clarament i s’ha de fer neteja, però no s’està fent.

No et planteges tornar-hi?

M’han tornat a trucar, però no estic preparada per a un altre no. A més, també m’han tornat a demanar que escrigui articles acadèmics sobre “les meves noies”. “Si és bo i val la pena, t’ho publicarem”, m’han arribat a dir. Com si no m’avalés el meu currículum i com si la història de les dones no valgués la pena.

Per què fins ara no havies escrit sobre dones?

Estem invisibilitzades històricament. No importem i no ens estudiàvem. Érem una història menor. Quan vaig voler escriure sobre dones em van dir que no valia la pena. Però, per exemple, quan vaig estudiar Felip II vaig veure que estava rodejat d’una cort de dones poderoses. Va ser la seva germana qui va editar els llibres de Teresa de Ávila. Et va fascinant quan vas trobant dades que no t’havien explicat mai.

Per això has anat recuperant les Eves alquímiques.

Vaig anar fent altres publicacions més de tipus acadèmic, però després també he vist que l’historiador té l’obligació de divulgar i compartir el seu coneixement, i encara més si s’hi dedica gràcies a un sou públic. Per això he començat a escriure d’una manera més personal. Les Eves havien de ser al principi només dones alquimistes, però al final totes les que surten al llibre hi tenen alguna connexió.

Per què cal reivindicar-les?

Feien ciència entre cassoles. Feien destil·lats, una tècnica amb alcohol i maceració que elles no sabien quin nom tenia. Ho feien perquè la seva tasca era curar malalts. El cas és que si ho feien els homes en un laboratori prenia una altra importància. Es considerava superior. Com passa ara amb els cuiners. S’han apropiat d’una feina que les dones sempre han fet. Com de la ginecologia. Els documents demostren que moltes de les idees que després els homes han convertit en ciència ja les havien tingut les dones, considerades només muses o ajudants.

Dius que has escrit per venjança.

Per elles i per mi mateixa. També és per venjar-les a elles i a mi, perquè jo m’he reflectit a mi mateixa en elles.

Nous projectes?

Vull escriure sobre les dones teòlogues i sobre la vida de Crist des d’un punt de vista femení. Les dones que han estat vinculades amb la religió ho han estat sempre per revelació o il·luminació o en segon terme, però mai se les ha interpretat establint doctrina.

(*) Al text inicial s'afirmava que María de Austria va finançar l'edició de les obres de Juana Inés de la Cruz, quan en realitat és de Teresa de Ávila. 

Etiquetes

Més continguts de