“No perdono els meus assetjadors, la majoria no han canviat”

BarcelonaRostock és extravertida però continua tenint pànic a parlar en públic per por que la gent s’enrigui d’ella. Reconeix que el llibre ha sigut la seva millor teràpia.

Què té de tu la Bambi, la protagonista de la novel·la?

Bastant. Amb ella veiem totes les fases per les quals passa una persona víctima del bullying. Volia transmetre la gravetat d’aquest assetjament. Encara hi ha gent que es pensa que és cosa de nens i no és conscient de com pot arribar a afectar. Al final el teu pitjor enemic ets tu.

Quan vas començar a patir bullying?

Als 11 anys, quan els pares em van canviar d’escola. Ser nova i molt més infantil que la resta va provocar que passés d’una escola on jo reia amb els companys a una on es reien de mi.

Quan te’n vas adonar?

Tinc gravat un dia que em va caure l’estoig a terra i tota la classe va començar a riure. En aquell moment vaig recordar que m’havia passat exactament el mateix a l’escola anterior, però que allà els companys m’havien ajudat a recollir-lo. El record em va fer plorar però tothom es va quedar amb la interpretació fàcil: que no vaig poder evitar les llàgrimes perquè m’havia caigut l’estoig.

¿Vas explicar a algú que paties assetjament escolar?

Al principi no, fins que em vaig convertir en la rialla diària dels companys. Tornava cada dia plorant a casa. La mare va anar a parlar amb la directora, que va decidir expulsar uns dies una de les noies que m’assetjaven. Però això ho va empitjorar.

Què va passar?

El mateix dia que va ser expulsada, un dels seus amics em va empènyer... amb tanta ràbia! Jo no entenia res. Al final vaig interioritzar el rol de submisa que tothom m’havia posat. Vaig optar per no parlar a classe per evitar que els companys em ridiculitzessin.

¿Els teus pares no es van plantejar canviar d’escola?

Fa vint anys no hi havia tanta consciència sobre el bullying com ara. A més, per als pares és complicat gestionar-ho. Era un bon col·legi. Suposo que pensaven que era una cosa normal i que ja passaria.

I què feien els professors?

Tothom actuava com si res. Com que no hi havia maltractament físic ni es distorsionava el funcionament de la classe, feien com si res. Jo, però, no era l’única víctima de bullying.

Com va evolucionar l’assetjament a mesura que canviaves de curs?

Hi va haver un moment que vaig deixar de plorar i vaig assumir que els populars sempre em farien el buit. Quan vaig acabar l’ESO els pares em van proposar fer el batxillerat en una altra escola però jo no vaig voler perquè el grup líder s’acabava de desfer.

Mai et vas encarar als assetjadors?

No, no tenia aquest caràcter. Sempre evitava l’acostament físic, em bloquejava, sense saber què dir...

Vas anar a un psicòleg?

Sí, però no hi vaig connectar i vaig deixar d’anar-hi.

El bullying s’acaba al batxillerat, però tu com ho superes?

M’ha costat molt de temps. Quan vaig acabar el batxillerat era insegura i tenia l’autoestima molt baixa.

I els anys d’universitat?

Vaig tenir el que no havia tingut a l’institut: un grup d’amics que sempre anàvem junts. Va ser fantàstic que em valoressin per ser com era. Era una cosa nova per a mi... Allà vaig adonar-me que no era jo qui tenia el problema sinó els meus assetjadors.

En tens seqüeles?

Sí, la inseguretat, però quan coneixes altra gent, demostres el que vals i obtens resultats a tots nivells es va curant a poc a poc.

Has fet tractament psicològic?

Sí, ja d’adulta. De fet, fa només tres anys. El vaig demanar jo.

Què va passar per demanar-ho?

A la feina el cap ens menyspreava a tots. Ens repetia que ho fèiem tot malament. A mi, però, m’afectava molt més que a la resta. Anava a treballar quasi deprimida... Era una situació massa familiar, m’afectava tant per tot el que havia passat, i ho va corroborar la psicòloga. Vaig canviar de feina.

¿Amb els anys has coincidit amb algun dels teus assetjadors?

Sí, en un bar. Una es va acostar, la vaig mirar deixant-li clar que preferia que no em parlés i em va dir que sentia el que havia passat a l’escola.

Com vas reaccionar?

Em vaig quedar glaçada. Crec que va tenir molt valor... Suposo que amb el temps es va sentir culpable.

A la resta els has perdonat?

No, perquè quan els he vist en la majoria l’actitud era la mateixa. No em sento bé quan els veig, i els ignoro.

¿Les escoles estan preparades per gestionar aquests casos?

Queda molt camí. Els actuals protocols no funcionen. Hi hauria d’haver algun tipus d’inspecció, tot i que la majoria d’escoles tenen por d’afrontar els casos de bullying perquè poden afectar la seva reputació.

Què diries a una víctima de bullying?

Que ho expliquin a un adult. Molts no ho fan i ho pateixen sols, i això no es pot aguantar.