Màrius Rubiralta: “El PP va enfonsar la universitat pública i va enfortir la privada”

BarcelonaEl 155 va frenar el Pacte Nacional per a la Universitat, que es va substituir per un acord més ampli amb la incorporació de patronals, sindicats, municipis i estudiants. És el que s’anomena Pacte Nacional per a la Societat del Coneixement, un ens que compta amb un consell consultiu format per una quarantena d’experts i presidit per l’exrector de la UB (2005-2008) i exsecretari d’Estat d’Universitats (2008-2012), Màrius Rubiralta (Manresa, 1952).

¿Ampliar els participants de l’acord dificulta la presa de decisions?

No. La diferència amb l’anterior pacte és que no només és una solució per l’àmbit universitari, sinó que s’entén que hi ha una relació molt directa entre aquesta formació i la investigació i la innovació. Es requereix una visió global per veure quines debilitats hi ha en cadascun dels sistemes -universitari, de recerca i d’innovació- i veure com es podrien reforçar.

¿L’objectiu és fer un diagnòstic de la situació o acordar solucions?

Catalunya i Espanya no poden fer més diagnòstics, perquè els tenen tots fets. Com a consell consultiu pensem que el Pacte no només ha de servir per posar-se d’acord entre els tres sistemes pel que fa el paquet econòmic, sinó que també cal buscar l’eficiència: si no s’és molt ric, encara és més important mirar-s’ho bé, perquè es perd molta eficiència per cada milió perdut. No podem cometre errors, i per això hi ha dos nivells de participació: els implicats en el dia a dia -universitats, directors de centres de recerca o agents empresarials- i la participació ciutadana, tant l’organitzada com la no organitzada. El paper del consell consultiu és fer d’àrbitre perquè hi hagi un control de qualitat, s’analitzi tot el procés amb una mirada neutra i es detecti si hi ha alguna acció que ha funcionat en un altre país i ens l’estem deixant.

Catalunya s’ha quedat enrere?

Hi ha un forat a les àrees tecnològiques, l’accés a l’àmbit universitari no està ben repartit per entorns socials -la gent amb poca capacitat econòmica no està entrant a la universitat perquè el cost d’oportunitat és deixar de donar un sou a casa-, i la transferència de la recerca que estem fent arriba poc al mercat. A Catalunya tenim punts forts, com alguns dels millors centres de recerca, però no ho hem sabut vendre. Això ens deixa per sota de la resta de països a Europa.

Els rectors atribueixen la situació crítica a l’infrafinançament.

Quan teníem 1.000 milions, avisàvem de dos reptes: Catalunya estava entrant en una fase demogràfica fotuda -perquè preveiem un canvi generacional en el professorat-, i Catalunya s’havia de preparar per quan no arribessin més fons europeus. Era fonamental fer una planificació per mantenir els edificis i el personal. La crisi va posar en perill tot el sistema universitari, perquè ningú aguanta passar de 1.000 a 800 milions i seguir així 10 anys. Si les universitats fossin un equip de futbol, hauríem entès que baixessin a Segona. Però Catalunya s’ha mantingut als rànquings: els processos tenen una inèrcia i la crisi del 2010 afectarà els resultats d’uns quants anys. Les universitats han comès errors, com crear associats i deixar d’invertir en els edificis.

La llei d’universitats és espanyola.

Naveguem entre el que podem fer, el que volem fer i el que ens deixen fer. El mal que va fer el PP a les universitats catalanes va ser premeditat: sabien que limitant la renovació de la plantilla matxacaven les universitats més competitives i més madures, que són les que han patit de manera més brutal, com la UB, la UAB i la UPC. No era un tema neutre, no era d’estalvi. El PP volia enfonsar el sistema públic d’universitats i va aprofitar la crisi per enfonsar la pública i enfortir la privada.

¿La situació és atribuïble tant als governs com a l’economia?

El sistema universitari s’hauria pogut plantar, però hi va haver uns anys en què la crisi va dividir els rectors. Wert va poder destruir el sistema públic gràcies al fet de tenir unes universitats atomitzades per la manca de finançament i pel moviment anti-Bolonya.

El Pacte va lligat a l’actual Govern?

El Govern ens ha encarregat que al consell consultiu hi hagi persones de totes les ideologies, perquè el Pacte va mes enllà d’un partit, d’un govern i d’un moment.

Què pot passar si les negociacions del Pacte no arriben a bon port?

Si no hi hagués cap solució, les alarmes haurien de saltar a tot arreu, perquè no només ens estem jugant la formació del futur, sinó també la recerca i el sistema d’innovació. El que demana el sistema és repartir l’esforç: no pot ser que els mateixos que han patit aquests 10 anys tinguin 10 anys més de patiment.