Mor Margarita Salas, pionera de la ciència moderna a Espanya

BarcelonaHi va haver un temps que la ciència a Espanya –també a Catalunya– era un terreny erm, un desert on, de tant en tant, emergia alguna cosa semblant a un oasi. Els efectes de la diàspora científica provocada pel règim del general Franco eren ben vius. En la grisor d'aquells temps, qui volia fer ciència de veritat havia d'emigrar. Per força. L'asturiana Margarita Salas va ser un d'aquells molts emigrants i una de les escassíssimes dones. Es va formar als Estats Units amb el premi Nobel Severo Ochoa i, a la tornada, va iniciar una exitosa carrera científica que la va portar a treballar en solucions per a la pesta porcina, l'estudi de l'ADN i la generació de patents que han fet la volta al món. Avui ha mort als 80 anys la gran pionera de la ciència moderna espanyola, una de les poques dones en un mar d'homes.

Margarita Salas ha estat, per damunt de tot, una institució. I ella ho sabia. Sense fer-ne ostentació, en el decurs de la seva vida havia arribat a ocupar posicions científiques rellevants tant en l'àmbit espanyol com internacional i s'havia guanyat una reputació sòlida en el món acadèmic. Tan sòlida com per ocupar la presidència de l'Institut d'Espanya, on s'aixopluguen les reials acadèmies, i un lloc destacat a l'Acadèmia de Ciències dels Estats Units. Arribar a aquestes distincions exigeix un nivell científic important. I ella el tenia gràcies al seu treball amb la pesta porcina africana, en companyia d'Eladio Viñuela, el seu marit, i posteriorment amb el bacteriòfag phi29, d'on va sorgir una patent d'abast mundial.

Salas va començar a destacar científicament amb el seu doctorat després d'haver-se format com a químic a Madrid. L'any 1963, acompanyada de Viñuela, van emprendre viatge cap a Nova York, al laboratori de Severo Ochoa, guardonat el 1959 amb el premi Nobel de medicina pels seus treballs sobre la síntesi de l'àcid nucleic. Ochoa, ja amb la nacionalitat americana concedida, va mantenir vincles molt directes amb una generació de bioquímics que anys després ha estat cabdal per a la ciència espanyola. Va obrir el seu laboratori a científics joves espanyols i, més tard, s'implicaria en el naixement de centres de recerca competitius, com el Centre de Biologia Molecular de Madrid, que avui porta el seu nom. Salas i el seu company hi van fer allà una estada postdoctoral.

De tornada a Madrid, la investigadora va continuar un temps treballant amb el seu marit en la recerca d'una solució efectiva a la pesta africana porcina, malaltia animal que en aquella època causava una gran mortaldat a la ramaderia espanyola, a banda de problemes de seguretat alimentària. Va ser només un lapse, perquè cansada que tothom parlés d'ella com "la dona de...", va decidir de començar una línia de recerca pròpia. És la que la portaria al bacteriòfag phi29, un virus que ataca bacteris i del qual pràcticament no se'n sabia res.

Salas en va esbrinar el seu mecanisme de funcionament i, fruit del coneixement acumulat, va trobar un mecanisme d'amplificació de gens gràcies al descobriment de l'enzim ADN polimerasa. Amb el temps, la seva troballa es va transformar en patent. En pocs anys, la patent va generar sis milions d'euros per al CSIC, el Centre Superior d'Investigacions Científiques, on ha estat vinculada des dels 35 anys fins a la seva mort. Bona part d'aquest temps, al Centre de Biologia Molecular, del qual acabaria sent la directora.

Un referent per a moltes generacions

Com recorda Federico Mayor Menéndez, catedràtic de bioquímica i exdirector del Centre de Biologia Molecular, les fites científiques de Salas s'acompanyen del fet d'haver estat la primera dona a Espanya a haver assolit posicions rellevants. "Ha obert el camí en molts àmbits en què la dona no estava present: primera presidenta d'una societat científica, la SEBBM, dels bioquímics i biòlegs moleculars, primera directora d'un centre científic, única científica entre els deu promotors del pacte d'estat per la ciència (2003), primera presidenta de l'Instituto de España..." Tot plegat, juntament amb la seva feina com a investigadora, l'ha convertit en "un referent per a moltes generacions d'investigadors", molts dels quals han destacat després internacionalment.

Totes aquestes fites, diu Andreu Mas-Colell, exconseller d'Economia i Coneixement, Salas no les va assolir per la seva "condició de dona", sinó per mèrits propis. "L'admirava a distància", reflexiona, tot fent menció al fet que ell és economista i que ha viscut molts anys als Estats Units. "Soc molt conscient del seu paper clau a la ciència espanyola".

El seu rol pioner es va fer palès també en l'àmbit docent i en un paper d'empoderament de la dona com a científica que va jugar quasi sense voler i gairebé com a rebel·lia. Aquest periodista, en les múltiples ocasions en què hi va coincidir, ho va poder constatar: "No volia ser la dona de ni tampoc simplement la dona que fa ciència". Salas volia ser científica, una actitud que s'encomana i encoratja.