GironaDinars al jardí, per separat i fora dels dies assenyalats o, simplement, no fent absolutament res. Les famílies han ideat diferents plans per evitar que els dies més assenyalats de l’any s’acabin convertint en l’inici d’un brot que afecti les persones que més estimen
Atípic, diferent, singular, excepcional, insòlit. Tant és l’adjectiu que s’esculli: no hi ha dubte que aquest serà un Nadal que no s’assemblarà a cap altre dels que s’han viscut en els últims cent anys. La majoria de famílies han canviat o anul·lat els plans que tradicionalment feien per festes per adaptar-se a les restriccions i a les mesures per evitar el contagi. N’hi ha que creuen que el que és realment important no és el dia, sinó la trobada amb totes les persones estimades, i d’altres prefereixen celebrar-lo igualment, encara que sigui només amb la seva bombolla de convivència o amb poques persones i molt pròximes.
“Celebrarem quatre Nadals”
Amb 92 i 90 anys, el Josep Vila i la Margarida Miravent, de Barcelona, ho van tenir clar fa dues setmanes i, després de parlar-ne amb els seus tres fills, van decidir que ho celebrarien per separat i de forma repartida: “Generalment érem més de 10, i aquest any no pot ser. I el 28 de novembre vam quedar amb el fill, avui anem amb una filla, el 24 a la nit amb l’altra filla i el 25 amb un net”, repassa el Josep, que afegeix rient: “Aquest any, nosaltres celebrarem quatre Nadals”. La parella viu en un pis que forma part d’una residència de gent gran, on tenen el seu espai privat i zones compartides. “I el dia de Sant Esteve el celebrarem amb els companys d’aquí, que aquí ho celebrem tot!”, afegeix. Per a Vila i la seva dona, ara el més important és cuidar la seva salut i la dels altres. “M’agradaria celebrar Nadal com sempre, a casa meva, la casa pairal, com dic de broma. Però si no pot ser, no pot ser”, subratlla, i reflexiona: “Hem tingut èpoques de neguits, d’il·lusions, de projectes... però això ja s’acaba i un ha de ser conscient que la vida va canviant amb el pas dels anys”.
“El primer dinar junts”
“Feia molt de temps que no sentia el que era arribar a un pis i sentir que és casa teva”, confessa el Cinto, que, durant molts anys, va dormir al carrer. Però en fa tres va conèixer el Toni en una de les trobades que organitza el centre d’acollida La Sopa de Girona entre sensesostre i tots dos van accedir a un pis que comparteixen també amb la Patrícia. “Serà el nostre primer Nadal junts; els últims havia dinat sempre a La Sopa. I nosaltres ara som com una família i serà un any molt especial”, remarca el Toni, que sap, però, que l’àpat començarà tard. Fins passades les quatre no arribarà el Cinto, que anirà durant el dia a fer de voluntari al Palau Firal, on dormen persones sense llar. “No sé per què ho faig, no és per ajudar els altres, això és una conseqüència; simplement em surt de dins anar-hi cada dia”. I revela que, el dia 25, dinaran sopa de galets i intentarà comprar també “ni que siguin dues o tres gambes, que Nadal s’ha de celebrar bé!”, diu amb un somriure.
“És una llàstima”
Van parlar amb diversos metges i experts, i la família de la Laia González, de Vilafranca del Penedès, al final va optar per combinar diverses mesures per protegir-se. D’una banda, van reduir el nombre de persones al dinar: seran sis adults i un nadó en total, a diferència dels altres anys, que s’ajuntaven més de 20. A més, ho faran al jardí, aprofitant que viuen en una casa. “Vam comprar dues estufes per no passar tant fred. I, si plou, anirem al garatge, que es pot obrir per dues bandes i així hi haurà corrent d’aire”. El seu objectiu és reduir les possibilitats de contagi, especialment en el cas de la seva sogra i de la germana de la sogra, que són col·lectiu de risc, i també per ella, que encara està de baixa de maternitat. “A més, per estar més tranquils, el dia 22 o 23 anirem a un laboratori privat i ens farem una prova tots”. Reconeix que ho viuen amb resignació: “És una llàstima perquè ens feia molta il·lusió, perquè és el primer Nadal amb la nena i no hi serem tots, però què hi farem”.
“L’important no és el 25”
Després de donar-hi moltes voltes, la família de l’Aurora Chimeno, de 76 anys, va decidir que enguany no farien res per Nadal. Ella té onze fills (“Però no soc de l’Opus, que quedi clar!”, avisa), que viuen en diferents ciutats, i els va deixar clar que no pagava la pena arriscar-se. “Ells em deien: però no et sabrà greu estar tu sola? I jo els deia que, al contrari, que ens hi juguem molt per estar junts”. Ella és de l’opinió que el que és “realment important” no és el dia 25: “Per a mi l’important és que ens reunim i ens trobem tots junts, perquè gairebé mai coincidim tots, només per Nadal. I si no podem fer-ho bé ara, doncs ja ho celebrarem més endavant, a l’estiu o quan es pugui”. I treu ferro a la situació mirant la part positiva: “Sempre ho fèiem a casa d’un dels fills, i mira, aquest s’ha salvat!”, diu fent broma. I ara està donant voltes a com celebrarà el dia de Reis amb els seus quinze nets: “Abans venien sempre tots a casa, que passaven els Reis, però aquest any he avisat que aniré per torns i donaré cita prèvia, o els baixaré els regals amb una corda pel balcó!”, diu entre rialles.
“Els altres poden rebre”
El dia 25, sens dubte, una de les primeres que s’aixecaran al matí serà la Cristina Cobo, que és infermera a l’Hospital de Vic i treballarà dotze hores, de 8 a 8. “Primer els companys em passaran l’informe de com estan els pacients, repartirem la medicació, els esmorzars, i després farem higienes, a més d’estar pendents de qualsevol urgència”, explica. Però, quan surti, ja té planificat que soparà amb el seu marit i les seves dues filles. “Tinc la sort que a casa entenen que haig de treballar i ja hi estan acostumats”. Ella justament està en una planta on tots els malalts són positius de covid-19 i, malgrat que ha baixat la pressió que han tingut els últims mesos, continuen amb molta feina. “Estem molt cansats i ens falta personal, i fas l’esforç, però també tens vida i de vegades costa trobar l’equilibri”, admet. Ara bé, la infermera es posa les mans al cap quan veu molta gent junta en locals o cases, sense mascareta. “Jo ho he vist moltes vegades, i sempre penso que no s’adonen que no només els pot afectar a ells, sinó a tota la gent del seu voltant: i els seus pares o avis poden rebre per culpa del que ells fan”. “I no sé si la gent ho entén, això”, assenyala movent el cap i desitjant que tothom tingui seny i es relacioni el mínim possible.
