ENTREVISTA

Pol Antràs : “Del TTIP hi ha aspectes que m’agraden i d’altres que no”

Professor d’economia a la Universitat de Harvard, especialista en comerç internacional

Pol Antràs, el dia de l'entrevista / FIRMA FOTO

Com està el món?

Comencem forts. Als Estats Units es veuen unes perspectives de creixement robustes. A Europa comença a haver-hi un sentiment semblant. A Espanya o a Catalunya sembla que les coses comencen a repuntar, encara amb incertesa. Hi ha incerteses al Regne Unit amb tot el Brexit. I després tens economies com la xinesa, on hi ha molt temor que pugui haver-hi un sotrac important. És una economia que comença a estar molt endeutada, que de moment tira endavant però sembla que el creixement cada cop és més baix. I hi ha molta preocupació al Brasil, començant per un tema polític, però a més la baixada dels preus de les matèries primeres li crea problemes econòmics importants.

Als Estats Units han aconseguit eixugar tot l’atur que s’havia creat durant la crisi. Però la majoria dels nous llocs de treball no tenen els sous que tenien abans. ¿Aquesta és una realitat que es mantindrà?

Jo crec que no. Hi ha tot un debat sobre si els salaris pujaran, perquè no sabem si el progrés tecnològic afavorirà els treballadors o no. Els salaris s’han ajustat, però no acabo d’entendre les prediccions tan pessimistes. No sabem quin tipus de revolució tecnològica tindrem. A llarg termini els salaris creixeran amb la taxa de creixement del canvi tecnològic, i crec que el progrés econòmic seguirà durant dècades.

Home, fins i tot els taxistes se senten amenaçats per la digitalització.

Òbviament, hi ha una gent que ha pagat uns diners per una llicència per poder oferir un servei. Però caracteritzar les noves tecnologies com les que eliminen el taxista no crec que sigui del que estem parlant. Perquè la feina del taxista no desapareix. Simplement hi ha un canvi tecnològic que està dificultant la regulació del sector, perquè l’està liberalitzant. És un canvi que fa les coses més eficients. No sé com funcionen les coses aquí, però als EUA no veig que s’estigui eliminant el lloc de treball. Repeteixo que si algú s’acaba de comprar la llicència, és un mal negoci. Però des del punt de vista d’eficiència em sembla que aquest tipus de tecnologies a l’hora de la veritat acaben beneficiant els consumidors. I a curt termini no sembla que hagi d’eliminar llocs de treball. Al revés, potser si el sector es fa més eficient la gent començarà a fer servir més el taxi del que ho feia abans, i potser s’acabarà incrementant el nombre de gent que es dedica a fer de taxista.

¿Creu que hem entrat en un “estancament secular”, és a dir, que ja no creixerem, o que no creixerem com abans?

És difícil pensar que tornarem a un creixement semblant al que vam tenir quan va començar la Segona Guerra Mundial i de manera continuada durant els últims 70 anys, però això vol temps. No estic dient que d’aquí tres anys estarem tornant a créixer com abans, però si vols fer predicció ho has de fer basant-te en la màxima quantitat d’informació possible, i aquesta em sembla una predicció molt basada en fets molts recents.

Quin impacte pot tenir la caiguda de preus del petroli?

És un tema complex. La baixada de la demanda del mercat xinès és fonamental. Però és una àrea on la incertesa és important, i hi ha hagut una desacceleració del comerç mundial els últims 4-5 anys. La mateixa caiguda del preu del petroli hi contribueix, perquè és un dels béns que es comercialitzen més. Però un dels factors més importants és la caiguda de la inversió a escala mundial. Vam tenir una crisi. Creixem, parem? Això a l’empresari li crea aversió a fer inversions importants i a exportar, per exemple. Curiosament, a Catalunya i a Espanya és on s’ha viscut menys. Això és el que a vegades dic que és el misteri de les exportacions espanyoles.

Per què és un misteri?

Un misteri és difícil d’explicar. La quota de mercat de l’economia espanyola es va mantenir constant durant la dècada del 2000. I mantenir la quota constant quan tens la Xina i l’Índia creixent té mèrit. En aquell moment em va semblar que el factor més important era la naturalesa del teixit industrial català i espanyol. En el sentit que hi havia grans empreses que tenien una gran presència a l’exterior i empreses petites i mitjanes que tenien més dificultat per penetrar en mercats exteriors. Però les grans eren molt productives, líders mundials en els seus sectors. És com la lliga espanyola de futbol, que té el Madrid i el Barça, sobretot. Després de la crisi, ho estic treballant amb gent del Banc d’Espanya, sembla que part del creixement més recent és per a aquesta empresa petita i mitjana, que arran de la crisi s’ha adonat que dependre només de la demanda local és perillós.

Què aconsellaria que fes l’economia catalana per continuar mantenint una bona presència en els mercats internacionals?

Quan parlem del sector exterior català diria que el 30% o 40% de les exportacions catalanes són d’empreses multinacionals estrangeres amb seu aquí. Per tant, cal donar un marc tant legal com d’infraestructures que faci atractiu a les empreses multinacionals continuar aquí, o venir-hi. Hi ha un tema fonamental que és el de les infraestructures. L’eix mediterrani. Augmentar les connexions directes de l’aeroport de Barcelona. Si et poses en la pell d’un directiu estranger que ha de venir aquí veus que el tema logístic és absolutament fonamental. Posar-se en la pell dels empresaris estrangers que han de decidir si van a Catalunya, el País Basc, el sud de França, el nord d’Itàlia o el que sigui. Intentar fer-ho tan atractiu com sigui possible.

També depèn del que vinguin a fer. Sheldon Adelson intentant fer uns macrocasinos al Prat potser tampoc era la millor inversió.

Tampoc. Els estudis econòmics demostren que és important que la inversió directa generi valor afegit a un lloc. Si comences a donar subsidis a una empresa que es plantegi obrir un magatzem al costat del Prat, amb dues persones movent màquines que reben paquets i els reenvien a un altre lloc, això no generarà gaire riquesa per al país. O sigui, no qualsevol inversió directa és bona. Si et parlo de Las Vegas tothom ho coneix, ¿però volem tenir aquesta imatge de país?

Espanya és el segon país del món amb més quilòmetres de tren d’alta velocitat després de la Xina. És un país cosit amb cables d’acer.

Sí, però cosit d’una manera totalment radial. I em sembla impossible justificar-ho en termes que no siguin polítics. A nivell purament de cost-benefici és una decisió difícil d’entendre.

Brexit . Quins efectes podria haver-hi per al Regne Unit i la Unió Europea en termes comercials?

Des del meu punt de vista econòmic és difícil justificar la decisió del Regne Unit de sortir del mercat europeu, perquè no està gens clar. Primer, generaria incertesa de com seria la transició i com hi hauria una negociació amb la UE per tornar a tenir lliure comerç. I això no vol dir només l’Europa continental sinó també Irlanda, que per al mercat britànic és molt important. També hi ha el perill del precedent. Que generi un efecte dòmino i el projecte europeu acabi desmembrant-se. Europa ha de mirar aquest vot amb certa preocupació, però els britànics són els que ho han de veure amb més preocupació.

Deu estar a favor del tractat de lliure comerç entre Europa i els EUA, oi?

T’equivoques. No ho sé. El tema principal és entendre què és aquest tractat. I el que et puc dir és que hi ha aspectes que m’agraden i aspectes que no. I com que no sé quina mena de tractat tindrem al final és difícil dir-ho. M’agrada en el sentit que s’està treballant per reduir barreres comercials que són menys estàndards que els aranzels de tota la vida: duanes, costos de transacció, logística. Pensa en l’empresa automobilística. Estàs produint uns cotxes i has de fer una sèrie d’ajustos perquè la regulació mediambiental dels EUA és diferent de l’europea. Si tinguéssim molt clar quina de les dues regulacions és millor potser diríem que hem d’anar cap a una de les dues. En aquest sentit em sembla que són regulacions diferents, i no és gaire clar quina és millor. Després hi ha els aliments transgènics. Des d’Europa, amb bastant criteri, es veu amb força preocupació. T’ho diu algú que menja fruita als EUA, i tu ja saps que no té el mateix gust.

Per dir-ho molt esquemàticament, a Europa preval la idea que si hi ha sospites que ens pot fer mal no es comercialitza. Als EUA has de provar que fa mal. Aquí hi sortiríem perdent, no?

És un dels aspectes que no m’agraden. El tema de patents també m’amoïna. Hi ha costos importants quan es protegeixen certs productors en detriment dels consumidors. Potser podríem tenir accés a béns de menys preu si aquestes patents no fossin de tanta durada.

¿Els llocs de treball que el món occidental va portar a la Xina ara se n’aniran cap a l’Àfrica perquè la mà d’obra encara serà més barata que a la Xina?

Tant de bo. Crec que l’Àfrica és la nova frontera. I si d’alguna manera aquest procés de globalització ha de continuar, el punt important és veure fins a quin punt arriba a l’Àfrica. A l’Àsia era fàcil arribar-hi, produir i treure coses, amb mà d’obra molt qualificada. Es va invertir molt en infraestructures i molt ràpid. El continent africà, només per geografia, història i conflictes polítics és un continent que s’ha mantingut al marge. Però és el que ve ara. Per al continent africà seria molt bo. De la mateixa manera que el procés de globalització ha aixecat molts països de la pobresa, tant a l’Amèrica Llatina com al continent asiàtic, aquesta és una manera de fomentar el creixement a l’Àfrica. Seria fonamental.

Compte, després no pares de veure reportatges sobre treballadors asiàtics gairebé empresonats en una fàbrica, treballant en condicions que no les voldríem per a nosaltres.

Sí. És un fet que el procés de globalització i l’obertura comercial dels països tendeix a augmentar significativament la renda mitjana d’un país però també genera molta desigualtat. Però gent del camp de la Xina, on hi havia una pobresa absoluta, ara tenen una situació de molt més confort. Hem creat una classe mitjana a la Xina amb força poder adquisitiu. Però els temes redistributius els trobo molt importants. I és un tema que em crea menys eufòria per la globalització que a altra gent.