POLICIAL

Publicitat a la porta? Et volen robar

Els Mossos alerten que la propaganda o els plàstics poden servir als lladres per saber si som a casa

La Marta viu en un àtic al districte de Sant Andreu de Barcelona. A mitjans de juny tant ella com altres veïns havien detectat petits plàstics al terra del replà. Va ser el primer avís. Quan van tornar a casa després del cap de setmana llarg de Sant Joan es van trobar els trossets de plàstic a la frontissa de la porta i el pany mig rebentat. Per sort als lladres se’ls va trencar l’eina mentre el manipulaven i no van arribar a entrar. Els Mossos els van explicar que havien sigut víctimes d’un dels marcadors més utilitzats per les bandes de lladres de pisos últimament: els plàstics transparents. Els col·loquen als marcs de les portes i tornen l’endemà. Si són al mateix lloc, vol dir que la porta no s’ha obert i que el pis és buit. Per fabricar-los només cal tenir a mà unes tisores i una ampolla de plàstic.

El mètode no és nou, però sí efectiu, segons el subinspector dels Mossos d’Esquadra i cap de la Unitat Central de Proximitat i d’Atenció al Ciutadà, Ferran Resina. La peça fina és pràcticament invisible tant si es queda a la frontissa com si cau. Ara bé, el sistema no és infal·lible, perquè si algun veí enxampa els futurs assaltants manipulant les portes del replà del bloc amb trossets de plàstic pot sospitar. Per això Resina alerta d’un altre mètode infal·lible: la publicitat al marc de les portes. Una persona amb publicitat o targetes de visita entrant a l’escala no crida tant l’atenció i la fórmula resulta igual d’efectiva: si en un parell de dies ningú ha retirat els papers, és que els inquilins són de vacances. L’any passat els robatoris amb força als domicilis es van incrementar un 10% a Catalunya respecte a l’any anterior. De mitjana se’n van produir 75 cada dia. Més de la meitat dels objectius de les bandes d’assaltants van ser pisos d’àrees urbanes i en 8 de cada 10 casos es tractava de la primera residència.

Resina té la sensació que en els últims mesos i gràcies al patrullatge preventiu i als avisos dels veïns “se n’han registrat menys” -tot i que el cos encara no disposa de xifres actualitzades-, però insisteix que “tota prevenció és poca”. De vegades els lladres més pacients en tenen prou observant el moviment habitual dels veïns per entrar a robar. Es fixen en l’hora que els pares surten de casa per portar els nens a l’escola o que els avis baixen a buscar el pa. Tenen poc temps i hauran de ser ràpids, però saben que els han brindat una oportunitat d’or: els inquilins han marxat tancant la porta de cop, sense utilitzar les claus. Amb una radiografia els lladres en tenen prou per obrir la porta i agafar el primer que trobin. I és que, segons el subinspector dels Mossos, cada cop més els lladres van per feina i en tenen prou de caçar “una bossa, les joies de la tauleta de nit o un mòbil” per anar fent botí.

Lladres silenciosos o destructius

De tècniques per entrar als pisos n’hi ha de tot tipus. Des d’una targeta fins a manipular el pany amb un rossinyol i un fil de llana. Resina explica que la tria depèn “del tipus de bombí, de si totes les portes del bloc són iguals o de si es pot fer més soroll o menys”. Hi ha mètodes molt destructius i escandalosos. El més habitual últimament és el bumping : el lladre es fabrica una clau idèntica a la marca del nostre pany però plana, la introdueix i pica amb un martell fins que aconsegueix enfonsar-la i rebentar les lleves. Segons Resina, funciona en escales on la majoria dels veïns són fora o en trasters de pàrquings, un espai on “els lladres es poden moure fàcilment i tenen poc risc de ser descoberts” i en el qual recomana disposar d’alarmes. Quan els lladres es veuen obligats a ser més silenciosos i invertir més temps, pinten l’espiell dels veïns del replà o el cobreixen amb cinta aïllant per evitar que els enxampin in fraganti. De vegades la porta no és l’única via d’accés al pis. Resina recomana “no deixar finestres obertes a la nit o quan marxem de vacances”, per on poden accedir els lladres “escaladors o aranyes”.

Interioritzar petites mesures

Resina explica que “la majoria de bandes no dominen totes les tècniques i no s’atreveixen amb els sistemes de seguretat més complexos”. Per això recomana aplicar mesures preventives “de sentit comú per posar traves” als grups i fer-los desistir. Des de fa temps els Mossos fan xerrades preventives amb associacions de veïns, de mares i pares a les escoles, i de col·lectius específics, com ara la gent gran. L’any passat el cos va invertir més de 770.463 hores en aquestes classes de formació i en patrullatge dissuasiu en zones on s’havien produït assalts o on els veïns els havien alertat de moviments sospitosos. Resina sempre dóna el mateix consell: “Hem de pensar que, com més dificultats tinguin ells per entrar, més ben parada en pot sortir casa nostra”.

El risc zero i la seguretat absoluta no existeixen. Però petites mesures diàries hi ajuden. Cal renovar les portes més antigues o posar un pany més segur. Però sobretot, diu Resina, “es tracta de tancar la porta amb més d’una volta de clau, fins i tot quan som dins, extremar la seguretat als pàrquings i trasters i avisar la policia a la més mínima sospita”. “No cal viure amb neguit, però sí amb prevenció”, apunta.

Poc després del robatori la Marta va col·locar una alarma a casa. “Almenys si entren me n’assabentaré ràpidament i potser s’ho pensaran”. Explica que a la seva escala aquest estiu s’ha produït “una espècie de psicosi” i després de moltes reunions els veïns van acordar tancar amb clau la porta del carrer. Fa pocs dies, però, es van trobar una carta d’avís dels Bombers de Barcelona: la seva solució podria dificultar l’accés en cas d’incendi o la sortida d’una evacuació. El subinspector proposa alternatives més senzilles: no s’ha d’obrir a qualsevol que truqui al timbre i cal acompanyar la porta quan sortim perquè no quedi oberta.