Renée Grassi: “Les persones que tenen discapacitat sovint són les més aïllades socialment”

És bibliotecària als EUA i fundadora de SNAILS. Està convençuda que “les biblioteques són molt més que llibres”, són “espais per integrar”, i s’ha pres molt seriosament aquesta tasca, creant una sèrie de recursos específics per als nens amb discapacitats i trastorns conductuals dins de les biblioteques

Renée Grassi diu que sempre es va voler dedicar al servei de la seva comunitat i va trobar com fer-ho des de la modesta feina de bibliotecària. Va començar transformant la seva biblioteca en un espai “acollidor” per als nens amb autisme. I va seguir treballant per crear recursos específics per a nens i adults amb tot tipus de discapacitats. Nascuda a Illinois, avui treballa a Minneapolis i ha fundat la xarxa SNAILS, dedicada a fomentar aquesta transformació de les biblioteques als EUA. Un moviment que ha arribat fins i tot a Barcelona, on Grassi va venir convidada pel consolat dels EUA per impartir un taller a bibliotecaris.

¿Com va decidir dedicar-se a treballar pels drets dels discapacitats?

A la primera biblioteca on vaig treballar a Chicago, la mare d’un nen amb autisme va venir i em va dir que no se sentia a gust portant el seu fill a les hores d’atenció normal de la biblioteca. Em va preguntar si teníem algun programa o espai especial per a ell, i no en teníem. Així que vaig decidir fer una mica de recerca, però no hi ha gaires biblioteques ni als EUA ni en altres països amb programes especials per a persones amb discapacitats, així que vaig buscar els mestres de nens amb discapacitat, vaig anar a veure com feien classe i ells em van ajudar a cocrear un programa especial per a nens amb autisme que es diu Històries Sensitives (Sensory Story Time ) dissenyat especialment per a ells.

En què consisteix?

Són històries escrites des de la perspectiva d’algú que experimenta alguna cosa per primer cop, amb fotografies del lloc o l’experiència nova. Serveix també per introduir-los a la mateixa biblioteca per primer cop, amb imatges dels espais que es trobaran a l’entrar, on s’espera que estiguin callats, on han de fer cua, expectatives socials que potser desconeixen. I això alhora també és útil a famílies d’altres països que potser no han estat mai en una biblioteca.

Què més hi fan?

Des del més bàsic, que és una secció de llibres amb tipografia de lletra molt gran, que pot anar bé tant a les persones amb dificultats visuals com a la gent gran, fins a llibres en Braille, llibres auditius, que són útils als sords però també poden anar bé a persones amb dislèxia que necessiten sentir el que estan llegint per ubicar bé les lletres. També hem obert un espai a la biblioteca que en diem la sala de la calma, dissenyat per a gent que necessita prendre’s un descans a la biblioteca. Penso, per exemple, en els veterans que tenen estrès posttraumàtic o persones amb ansietat o autisme que poden necessitar un lloc on sentir-se còmodes i calmar-se. En aquesta sala hi ha seients còmodes, auriculars que anul·len el so, una màquina que reprodueix diversos sons calmants, llums ajustables... L’àvia d’un nen amb autisme ens va escriure per donar-nos les gràcies per aquest espai, deia que ara el seu net té un lloc on sentir-se còmode i sentia que per fi enteníem les seves necessitats.

Quina és la importància de les biblioteques en l’era d’internet?

Una biblioteca és molt més que llibres. És un espai per a la comunitat, almenys als EUA, són llocs per integrar-te dins de la teva comunitat a través de l’accés a una informació creïble i de confiança. Es tracta d’un lloc on tothom, sense importar quina llengua parles, quines circumstàncies o quina discapacitat tens, és benvingut i pot trobar la informació que necessita.

No només parlem d’accessibilitat.

L’accessibilitat va molt més enllà de l’espai físic. Es tracta de servei al client, d’atendre bé gent amb necessitats i habilitats diferents. És un repte i alhora una oportunitat per a les biblioteques, perquè han de ser un espai obert a tothom. Hi ha gent amb discapacitats visibles i d’altres que són invisibles, com la fibromiàlgia de llarg termini o les malalties mentals. Potser una persona ve cada setmana a la biblioteca a demanar exactament el mateix. Cal donar-los suport alhora que els dones la informació que busquen. Per a mi és fer que tothom se senti benvingut i marxi de la biblioteca satisfet.

Hi ha formació per a això?

Actualment no hi ha cap part del currículum dels bibliotecaris que tracti l’atenció a les persones amb discapacitats. Però aprendre sobre com atendre les persones amb discapacitats és tan important com aprendre a atendre diferents cultures o com atendre nens petits.

No només per als bibliotecaris...

Totalment d’acord, si ets un servidor públic has d’estar al cas i aprendre com tractar tota la diversitat de persones. Jo advoco per ajustar els nostres esquemes mentals i evitar les expectatives prèvies sobre les persones. Que tinguin discapacitats no vol dir que siguin incompetents.

¿La discriminació dels discapacitats és menys visible que d’altres?

Hi ha moltes altres discriminacions, i és irònic perquè moltes vegades la persona amb discapacitat alhora és afroamericana o és LGTB. Però és cert que les persones discapacitades sovint no són visibles i estan més aïllades socialment en les seves comunitats. Hi ha una prevalença més alta de depressió i ansietat entre les persones amb discapacitats als EUA, i no és cap sorpresa perquè estan més aïllats, no s’integren bé a les seves comunitats perquè no tenen el mateix accés ni les mateixes oportunitats.

Més continguts de