RETRATS DEL NATURAL

Records que travessen ‘La granja’

El Manel és un vigatà empedreït amb ànima santa. Viu entre Barcelona i el seu estimat Taradell,

El senyor Gassiot era un home d’ordre. Cregut, fatxenda i pagat de si mateix, mirava els altres per sobre de l’espatlla. Creia que posseïa la superioritat moral suficient per jutjar els comportaments aliens i no parava mai atenció als propis. Era un masclista i tenia una querida que amagava amb hipocresia. Era un dels clients fixos del bar La granja, la primera telesèrie dramàtica de TV3, ideada per Joaquim Maria Puyal i escrita per Jaume Cabré com a pròleg imprescindible de La vida en un xip.

Com a tants altres catalans La granja se’m va quedar ficada a dins. Amb el pas dels anys ha sigut relativament fàcil anar-se retrobant amb la majoria dels seus actors dalt dels escenaris o a la televisió: Xavier Serrat, Enric Serra, Boris Ruiz, Joan Borràs, Rosa Serra, Pepa López, Montserrat Carulla, Josep Linuesa, Jordi Mollà... A un d’ells, al senyor Gassiot, rastrejar-lo ha sigut un pèl més complicat. Retrobar-se, doncs, tants anys després amb el Manel Gausa -per pura casualitat a través del seu fill Joaquim- i descobrir la seva vida ha estat una troballa il·luminadora.

El Manel és un vigatà empedreït amb ànima santa. Va néixer a la Ciutat dels Sants i és besnét de santa Joaquima de Vedruna, figura cabdal de l’educació catalana moderna. Viu entre Barcelona i el seu estimat Taradell, on encara es conserva la carpa gegant que hi va construir amb les seves pròpies mans per fer-hi el teatre que ell volia, el que li sortia de dins. El matís és important perquè el Manel mai ha volgut fer el que se suposava que tocava fer, poques vegades ha fet d’actor contractat sinó que sempre s’ha estimat més muntar companyia i fer teatre pel seu compte, assumint els riscos i assaborint-ne les satisfaccions encara que la notorietat fos així més escassa.

Casualitats que marquen

Al llarg de vuitanta-tres anys ha passejat amb alegria per tres passions que l’han captivat i a totes tres hi va arribar quasi sense voler. Està content d’explicar-me que les casualitats han marcat la seva vida. Es va aficionar als dotze anys al teatre escoltant els dramàtics de la ràdio mentre guardava llit per culpa d’una malaltia passatgera. Ell volia treballar a Ràdio Barcelona, bressol d’actors, dobladors i músics, però de moment la passió teatral va ser més forta i el va portar fins a l’Institut del Teatre. Atenció amb la següent anècdota, que n’hi ha per sucar-hi pa.

En plens assajos d’un Romeu i Julieta que havien de protagonitzar ell -amb vint-i-pocs anys- i Núria Espert, el director Esteve Polls va ser aconsellat per algú que opinava que Romeu l’havia d’interpretar un actor més conegut. L’escollit va ser l’Enric Guitart i el Manel finalment va ser Benvolio, cosí de Romeu. El conseller en qüestió era el gran Josep Maria de Sagarra en persona, a qui, per cert, uns anys més tard, el Manel -ja convertit en fotògraf- va fer uns retrats preciosos.

Abans hi ha el fructífer pas per Ràdio Barcelona, on forma part del seu mític Cuadro Escénico de representacions dramàtiques. “M’hi vaig acabar avorrint”, relata entre somriures. Sort que una nova passió arriba per socórrer-lo. Fer d’ocasional model fotogràfic li desperta la curiositat per la fotografia, un art que ja havia fascinat al seu pare. En tornar de la mili es compra una moderna Rolleiflex i va perfeccionant la tècnica de manera autodidacta. Comença així una intensa activitat: retratista dels seus companys de la ràdio, foto fixa d’una quinzena de films, fotògraf oficial d’un grapat de teatres de Barcelona i experiències tan al·lucinants com una visita furtiva al Somorrostro a primera hora del matí d’un diumenge del 1958 i que ha quedat documentada en un llibre preciós i poètic editat per l’Ajuntament.

Cansat de la ràdio i ja format com a fotògraf, munta un estudi propi i ràpidament s’especialitza en foto publicitària. Durant uns deu anys treballa a tot drap per a tota mena de marques i d’agències, en un camp que li proporciona estabilitat econòmica però que esclavitza en excés i l’acaba avorrint: “Vaig agafar totes les càmeres, còpies i negatius i les vaig tapiar darrere d’una paret”. Així concloïa una etapa i n’engegava una altra, de nou encarada al teatre. Aquest cop a Vic, casa seva. Converteix l’església dels Trinitaris en un teatre -“una de les millors coses que he fet mai”- on representa obres com Calígula, Otel·lo i La mort d’un viatjant. També fa teatre amb la companyia La Gàbia i el Centre Dramàtic d’Osona. Altre cop per casualitat -l’actor que havia de fer de Gassiot va fallar a l’últim moment- arriba La granja, acompanyada d’una allau de popularitat i, acabada la intensa experiència de la sèrie, munta la carpa de Taradell i la companyia Arcs Estudi, amb qui durant més de deu anys representa un ventall de clàssics catalans i internacionals. El punt final és el protagonista d’ El rei Lear, epíleg immillorable.

Al Manel encara li agrada fer fotos. M’ensenya els seus àlbums amb retalls de diari curosament enganxats i els calaixos amb fotos i negatius ben catalogats. Em regala dos llibres i m’enduc un devessall de records que són un tresor.

Més continguts de