Agulles i imperdibles

Per als adolescents de la meva generació, aquest era el carrer de l’efímer Kafe Volter, un dels locals més mítics del punk barceloní. Amb prou feines va durar un any, entre el 1985 i el 1986; diu la llegenda urbana que tancat expeditivament per un grup de skinheads d’extrema dreta. No obstant això, en aquest carrer dels Agullers no era la primera vegada que es veien tants imperdibles i tantes agulles clavades a la roba. En una guia del 1778 el carrer ja tenia el seu nom actual, i segons el nomenclàtor municipal el motiu d’aquest nom rau en el fet que hi residien els “fabricants d’agulles i utensilis per a la pesca”. Joan Amades contava que cinc dels set “mestres agullers” que vivien a la ciutat ho feien en aquest carrer, a mitjan segle XIX. A diferència d’avui dia, en aquella època les agulles eren un objecte de primera necessitat.

Es considera que aquestes eines elementals van ser un dels primers invents de l’ésser humà, i un dels més habituals en les excavacions arqueològiques. Eren utilitzades en totes les cultures i es fabricaven amb una gran varietat de materials, especialment en el món grecollatí, quan tota la roba era subjectada amb fíbules (una mena d’imperdibles adornats). Tant homes com dones fins ben entrat el segleXX van fer servir agulles per a infinites utilitats, ja fos per vestir-se o per pentinar-se. A l’Edat Mitjana aquest producte ocupava una de les primeres posicions en l’ordre de preferències dels comerciants. Eren un valor segur, fins i tot apte per invertir-hi i especular. A Barcelona els agullers tenien per patró sant Eloi i vivien a prop del mar perquè es dedicaven a fer hams de palangre i ormejos de pesca. Lluís Aymerich explicava a Història dels carrers de la Barcelona Vella que les agulles representaven la base d’una indústria que se suposava vinguda en temps de Carles I, i que els barcelonins competien amb els fabricants de Toledo perquè eren els millors en aquest ofici. Elaboraven una gran varietat d’agulles: de cap, de cosir, de ganxo, sequeres, de tapisser, esperdenyeres, etc.

França va dominar aquest mercat fins que al segle XVII la va avançar la Gran Bretanya. Allà es va desenvolupar de tal manera que el filòsof Adam Smith va fer servir el model de les fàbriques d’agulles per descriure els seus principis sobre el liberalisme econòmic a la seva obra La riquesa de les nacions. Llavors, els complicats vestuaris femenins anaven muntats en gran mesura amb aquests estris de punxa, que s’havien de posar i treure cada dia. Els vestits de núvia s’heretaven i eren ajustats a cada portadora amb agulles, que en acabar el casori era tradicional repartir entre les convidades. Abans de la moderna merceria subjectaven mocadors, davantals, còfies, barrets, xals o corbates, servien per a qualsevol cosa. L’any 1825 es va inventar l’agulla de cosir d’acer i l’agulla imperdible. El Guardia Nacional del 1839 publicava que Anglaterra en produïa dues tones diàries. El mateix diari informava de les noves màquines de fer agulles de cap en sèrie i també parlava de les agulles negres de ferro per a persones de dol.

Fins i tot els sudaris dels morts s’aguantaven amb agulles. A Barcelona les fabricaven a la Casa de la Caritat i a la d’Antoni Riba de la Bordeta. El 1897 es va registrar la marca Dragón de Hugo Heusch a Consell de Cent, que a partir del 1902 també fundaria les perles Majorica de Manacor. El seu competidor era la Société des Agrafes Françaises, de la rambla Catalunya, i la marca El Cisne, de la fàbrica Capdevila del carrer Urgell. Malgrat tanta activitat, els botons, els gafets, les cremalleres i el velcro acabarien arraconant aquesta indústria que al Born encara té un carrer dedicat.