Alberto Pino: “L’amputació va ser el punt de partida de la meva felicitat”

Tranquil, natural i amb el seu somriure característic, Alberto Pino (l’Hospitalet de Llobregat, 1989) parla clar, mirant als ulls i tocant-se la cama dreta, que li acaba a l’altura del genoll. El de Viladecans, treballador en una fàbrica de producció de motos i futbolista, recorda, sense por, el càncer de tíbia que li va fer perdre part de la cama.

Cama amputada i futbol són dos termes que no semblen compatibles.

Doncs ho són, tot i que és difícil d’imaginar-s’ho. Els meus companys de l’Associació Espanyola de Futbol per a Amputats (AEFA) i jo en som el millor exemple. Sempre s’ha de lluitar per fer realitat els teus somnis.

¿És senzill mantenir-se fort després d’un càncer i una amputació?

Ara sí, però quan tot va començar només tenia 13 anys i no ho era gens, de fàcil, era massa petit. En qüestió de mesos vaig passar de notar unes petites molèsties durant un entrenament a saber que patia un càncer de tíbia.

Complicat.

Massa. Vaig estar dels 13 als 15 anys amb tractament de quimioteràpia, passant-ho malament abans de sotmetre’m a l’operació de trasplantament d’os.

Entenc que no va sortir bé.

No. El meu cos no va acceptar el canvi. Va ser frustrant. Calia buscar una solució urgent i els metges, després de fer moltes comprovacions, van adonar-se que la millor opció era amputar aquella part de la cama.

Com es rep una notícia així?

Amb la més gran de les alegries. Vaig veure el cel obert. Volia tancar aquella rutina de dolors, malestar i cures estèrils. Era una solució real al meu problema després de moltes incògnites i maldecaps.

Una operació que, suposo, fa molt de respecte.

No, tot el contrari. Estava tranquil, molt segur del que feia. De fet, el doctor em va comentar si volia operar-me l’endemà mateix o el mes vinent, per poder tenir així uns dies per agafar forces. Què havia de pensar? Encara m’ho pregunto. A les 24 hores ja estava ingressat a l’hospital.

Quina va ser la teva reacció quan vas ser conscient que ja no tenies una cama?

No me n’oblidaré mai. Estava estirat a la llitera de l’hospital, encara grogui. Em vaig mig espavilar i vaig veure un munt de cables que sortien de la meva cama dreta, que, en part, ja no hi era. En aquell moment em vaig tornar a estirar i vaig somriure.

Alleujat?

Feliç. L’amputació va ser el punt de partida de la meva felicitat.

Et va canviar molt tot plegat?

Vaig madurar molt. Quan era petit era el típic que s’enreia del nen que portava ulleres, del que era coix o del grassonet de classe. I al final, mira, la vida m’ho ha tornat.

El karma, potser?

És possible [riu]. La meva mare, de fet, quan va saber que havia de passar pel quiròfan, em va dir que això m’havia passat per haver-me comportat així amb els companys. “Així n’aprendràs”, em deia fent broma.

¿T’havies plantejat la possibilitat de tornar a fer esport?

No volia renunciar al futbol, ho tenia clar. Era impensable, però, imaginar que podria tornar a golejar sobre un terreny de joc.

T’emociones quan jugues?

Molt, des del moment que entro al vestidor de l’estadi. Em poso l’equipació, les botes i m’oblido, per uns instants, dels meus problemes. Em dedico a gaudir, simplement.

¿I com t’ho fas per comprar una bota de futbol?

Doncs com ho fan tots els futbolistes. Jo vaig a les mateixes botigues que ells. No tinc més remei que gastar-me 100 euros en només una sabatilla. Imagina’t quina putada.

I què en fas de la dreta?

Cap a l’armari. Guardo totes les botes del peu dret a la meva habitació. No les podré utilitzar mai, però considero que són part de mi, de la meva història.

De fet, no et fan falta per fer gols ni assistències.

Doncs no. Puc fer el mateix que Messi i companyia. Hi ha un seguit de normes pròpies per a la nostra disciplina, això sí. Tot està molt pautat. Estem parlant de partits internacionals.

¿La rutina de treball dins de l’AEFA és professional?

Intentem que ho sigui. L’Associació fa el paper de selecció absoluta. Cada jugador entrena pel seu compte, i de tant en tant fem concentracions.

L’exigència és notable, pel que veig.

És com s’han de fer les coses. D’aquí vint dies juguem contra el combinat de Polònia, quart del món, a Cadis. Ja podem anar espavilant.

Hi ha possibilitats?

Està complicat, però ens servirà per comprovar el nostre nivell. El nostre objectiu és participar en el Campionat d’Europa d’aquest any, ni més ni menys. És la meva il·lusió, i tinc clar que ho aconseguirem.