Sandra Ortega: “Algú ens hauria de demanar perdó per no haver-nos deixat acostar als nostres familiars”

8 min

S’acosta el segon aniversari del gran confinament de març del 2020 i les ferides emocionals que va provocar encara no s’han tancat per als fills i nets d’aquells milers de persones, la immensa majoria d’edat avançada, que van haver de morir soles. La Sandra Ortega Sánchez (Sant Quirze del Vallès, 1979) no ha pogut fer el dol i té ben gravada l’escena de l’últim dia que va veure vius els seus pares i quines paraules va fer servir l’últim cop que hi va poder parlar. Encara li dol haver-los hagut d’enterrar unes quantes setmanes més tard i sense haver pogut compartir el dolor i rebre el confort d’una abraçada dels parents i amics. En aquesta entrevista hi ha molt de dolor no resolt, un suggeriment per resoldre’l i un plantejament vital de futur perquè la vida continua, com bé sap la Sandra, que es va quedar embarassada enmig de tanta pena.

Se li fa estrany ser aquí?

— Sí, és un plató que me’l miro cada dia i ara se’m fa estrany estar-hi a dins, i li agraeixo l’oportunitat.

Doncs comencem pel principi.

— El març del 2020 ens confinen. Els pares, de 75 anys tots dos, persones molt actives i afables, comencen a estar irritables de cop i volta. La meva germana i jo pensàvem que era perquè no podien sortir, però es veu que aquest canvi de caràcter està descrit amb el covid i i els anàvem trucant per animar-los fins que un dia no van agafar el telèfon. Quan ja estàvem per saltar-nos el confinament i anar a veure què passava, ma mare va contestar i mentre parlàvem va començar a tossir. I aleshores sí que vam decidir anar a veure què passava. A l’arribar a casa seva estaven com si... aquesta imatge no se m’oblida, com si s’haguessin deixat anar, tot desendreçat... Ens coneixien, però no sabien ni si havien esmorzat.

Total, que cap a l’hospital.

— No era tan fàcil. El 061 estava col·lapsat, no responien. Al final, els portem a l’Hospital de Terrassa. Estaven totalment desorientats, no eren ells. Jo era a recepció, donant les dades amb les targetes sanitàries, i veig que els fan passar i que comencen a caminar hospital endins. I quan vaig a abraçar-los una treballadora em diu “Vostè no pot passar!” Havien posat una línia vermella al terra i jo l’havia travessat. I jo: “Però és que no m’estan fent cas!” Tinc aquella imatge de veure’ls entrant sense tombar-se a dir-nos adeu, mentre la treballadora em deia “Ja rebran notícies”. Era el dia 22 de març.

Va poder parlar-hi per telèfon?

— Si, al meu pare li van posar oxigen i va revifar, i ens escrivia missatges i preguntava per ma mare, perquè a ells els van separar, i amb ma mare, gràcies a les infermeres que col·laboraven, havíem pogut fer alguna trucada. Recordo que ens preguntava “¿Cómo va la curva? ” No sé què devia haver sentit sobre la corba, i nosaltres li dèiem que estava baixant, per donar-li ànims, i jo li deia que no s’amoïnessin per nosaltres, que es concentrés en respirar... I em costa de recordar-ho, perquè és un tema que durant molts mesos no he pogut revisar, perquè pensar que estaven sols allà dins em fa molt de mal.

I arriba el dia de l’última trucada.

— Ma mare s’ofegava molt, amb aquella explosió inflamatòria... I em van dir que no hi havia res a fer, que havien de sedar-la, que era el moment de les cures pal·liatives. Vaig intentar negociar amb la doctora però no va servir de res, esclar, i llavors li vaig suplicar que, si era el final, sisplau ens hi deixés anar, que ens posaríem totes les bates que calguessin, però em va dir que no podia ser.

Era la norma.

— Em va dir que, si volia, encara podíem parlar, però que havia de ser en aquell moment perquè la infermera estava amb la meva mare. I em trobo dient-li a la meva mare que estigués tranquil·la, i ella dient-me que estava cansada i jo que li contesto “Doncs ara dorm”. I jo ja sabia que dormiria, però per sempre. És molt dur quan saps que és l’última vegada que parles amb la teva mare. Ella patia per la infermera, m’anava dient que havíem de penjar i jo li deia “Mamá, vamos a seguir hablando un poco más ”. I ella em va dir “Ya hablaremos ”. I aquí es va acabar la conversa.

La té gravada al cervell, oi?

— És que no era una conversa de només parlar jo i que ella m’escoltés. Em responia i em deia que la infermera havia de marxar, com per dir-me que jo estava molestant, i jo allargava la conversa dient-li “A nosotras nos gusta mucho hablar ”, i llavors ella em va dir “Sí, pero ella se tiene que ir ”. I va venir el “Mamá, vamos a seguir hablando un poco más ” i el seu “Ya hablaremos ”. No sé si era conscient que era l’última vegada que parlàvem. Si ho era, ho va voler deixar així.

I va morir al cap d’un dia i mig.

— Em van trucar i em van dir “Ja està, ja ha marxat”. I que podíem anar-hi, però només a recollir el seu anell de casada i el mòbil. Mentrestant, el meu pare anava empitjorant cada dia, i hi degué haver un canvi en els protocols perquè ens van deixar entrar a veure’l, però només una persona. Ma germana va tenir un acte de generositat absoluta amb mi. “Ves-hi tu”, em va dir. Al pare li costava respirar, gairebé no em va parlar ni va preguntar per la mare, però almenys em vaig acomiadar d’ell en silenci i aquests segons amb ell em van donar molta pau.

En pocs dies, el pare i la mare.

— Ma germana va venir a casa i almenys vam passar aquell dia juntes. Estàvem en estat de xoc. A sobre, eren aquells primers dies que la gent sortia a aplaudir a les vuit, a jugar al bingo als balcons, a cantar el Resistiré, que l’Ajuntament va fer el lema aquell de “Ens en sortirem”. I ho sento molt, però a nosaltres tot allò ens feia mal, perquè nosaltres no ens n’havíem sortit. Van trigar més d’un mes a donar-nos les cendres.

I ara què s’hi pot fer?

— Penso molt seriosament que algun dia algú ens hauria de demanar perdó per no deixar-nos acomiadar dels nostres pares. Va ser de les coses més cruels que es van fer aquells dies. I si estic fent això és perquè se’n parli. Ja sabem que és molt difícil que un polític digui “Ens hem equivocat” i potser ni ho espero. Però ara que es tornen els diners de les multes posades, ¿ningú pensa en nosaltres, en una decisió que va ser molt cruel?

Vostè és metge i sap què significa que entrin familiars a l’hospital.

— Totalment. Però quan penso que els pares van morir sols, sense poder veure gent estimada una última vegada, encara em fa molt de mal. I per als que ens hem quedat, això ha estat d’una crueltat molt gran. A vegades penso que estaria bé fer una trobada tots els que no vam poder acomiadar-nos dels nostres pares o avis.

Al cap de poc va tornar a la feina.

— Sí, al cap d’uns dies. Tot l’hospital es va transformar en hospital covid, de manera que tampoc m’ajudava a treure’m els meus pares del cap. I allà vaig fer un altre descobriment.

Quin?

— Que no sabem gaire com fer-ho per acompanyar en el dolor. Algunes persones, amb la millor voluntat, em deien “No t’amoïnis, el temps passarà”. En realitat, un senzill “T’acompanyo en el sentiment” o fins i tot “El que t’ha passat és una putada” és molt més reconfortant, perquè reconeix que ho estàs passant malament. Un “No sé què dir-te” seria genial també, o “Ploro amb tu”. A sobre, al no haver-hi funeral, no et podies abraçar amb ningú. Amb un dels meus millors amics, que també és metge i vivim a la vora, vam quedar als contenidors de les escombraries, i allà, mig d’amagat de la policia que passava i dels veïns que vigilaven des dels balcons, que això també hi era, m’hi vaig abraçar.

I amb el temps, aquest neguit no li va passar.

— No, perquè els primers mesos vius en un estat de pilot automàtic, i vas a treballar i fas vida normal. Però mesos més tard... ¿Saps aquell primer pensament que tens al matí, aquells segons que et despertes i et dius “No estic bé però no sé per què”, fins que penses “Ah, esclar, els pares...”, i se’t posa aquell nus a la gola? Jo a vegades pensava “Què més ens pot passar?” Però no ho volia dir perquè potser podien passar més coses [riu]. I perquè, al cap i la fi, tinc moltes coses a agrair a la gent de la meva feina, als meus amics i familiars, a molta gent de Sant Quirze, on els meus pares eren persones molt estimades.

I llavors va venir un gir de guió.

— Sí, al juny, del tot inesperadament, em quedo embarassada. Jo prenia anticonceptius, i amb el desgavell emocional em vaig deixar tres pastilles i em vaig quedar embarassada... Em va passar a mi, que soc metge, i després de molts anys d’haver evitat l’embaràs.

Ja tenim el “Què més pot passar”.

— De cop i volta, una altra bomba a la meva vida. D’entrada, sincerament, no va ser fàcil, i vam haver de prendre una decisió, però després vam canviar el xip. Això sí, estava trista i alhora tenia il·lusió per l’embaràs. Són coses que poden no semblar compatibles però el fet és que hi havia estones que estava il·lusionada i de cop i volta em venia tot el que encara tenia al damunt. De sobte havia deixat de ser filla i m’havia de convertir en mare. Em vaig tornar molt susceptible als comentaris, i si estava contenta pensava que traïa una mica el dolor per la pèrdua dels pares, i el setembre em vaig aturar. Sort de l’ajuda psicològica que vaig tenir. I el gener del 2021 va néixer la Mar.

Al final, més que estar trista per la mort dels seus pares ho està per no haver-se’n pogut acomiadar.

— Si s’haguessin mort en un accident, o d’un infart, no hi pots fer res. Però que jo, i tanta gent com jo, no ens haguéssim pogut acomiadar i que morissin sols va ser la decisió d’algú. A vegades la meva germana i jo ens diem “És que només ens entenem nosaltres”.

Com està la Mar?

Molt bé, jo patia pensant que amb tant com plorava durant l’embaràs em sortiria una nena malenconiosa, però no, és una nena molt riallera.

Posats a trobar frases per a l’ocasió, creu que és veritat que el que no et mata et fa més fort?

— Almenys per a mi, sí. Em sento més forta. Jo, de vegades, em prenia les coses molt a pit, i ara me les prenc amb més calma. O et deies allò del carpe diem però no ho practicaves. Ara, en canvi, és com visc. Amb la meva germana ja no ens farem regals materials mai més, només ens regalem experiències, anar al teatre, anar de viatge... Ens regalem temps juntes, vam fer aquest pacte.

I la seva parella què hi diu?

— El Gonzalo va ser un suport imprescindible. Sense ell potser sí que hagués caigut en una depressió. I això que a ell, en plena pandèmia li van apujar el lloguer de la botiga una barbaritat [riu]. Què més pot passar? Però hem d’aprofitar el temps que tenim perquè demà potser no arriba mai. I deixi’m que faci una abraçada molt forta a tots els que han patit a causa del covid i, especialment, els que van patir el març i l’abril del 2020.

stats