Barcelona"Hola. Soc Gala Pin. Del juny del 2015 al juny del 2019 vaig ser regidora del govern de Barcelona. De Participació i de Ciutat Vella, the city inside the city. Sense city, més aviat". Així arrenca el recull d'escrits personals que publica ara qui va formar part del primer govern d'Ada Colau a Barcelona per explicar tot allò que va veure i aprendre a la institució després de fer-hi el salt des de l'activisme. Un llibre (¿Qué pinto aquí?, Icaria Editorial) que no vol ser "ni una venjança" ni un relat "heroic", però que assenyala "dolents", pressions i pràctiques polítiques d'aquelles que han de fer passar una mica de vergonya, com les discussions pels metres quadrats de cada despatx, amb grups municipals que van arribar a fer obres per assegurar que tenien la mida que els corresponia.
¿És una rendició de comptes del seu pas per la política institucional?
— El llibre neix de la voluntat de compartir els aprenentatges que he fet durant aquests anys, tant per a la gent que es pugui plantejar fer el mateix salt que vaig fer jo com per a qui fa incidència política des de fora. Explica que moltes vegades no hi ha una teoria maquiavèl·lica rere el que passa, sinó la inèrcia d'una administració envellida. Potser a algú li serveix per tenir més eines en la lluita.
El llibre traspua un cert desencant, sobretot amb anècdotes com quan va descobrir que en la negociació de la investidura es parlava del nombre d'assessors i dels metres quadrats de despatx i no tant del programa...
— Hi ha desencant sí i no. Estic molt contenta d’haver fet el pas. De fet, tinc clar que el 2023 no aniré a llistes, però no és una porta que em tanqui més endavant. Treballar per a la teva ciutat és un privilegi, però també té la paradoxa de descobrir coses que en el fons ja sabies i que et toca viure a la pròpia pell, com que els plens són pur teatre, l'escenificació de les negociacions. O tot el debat de la investidura: estava convençuda que tocaria discutir polítiques com el tramvia per la Diagonal per veure si aconseguíem suports, i t'adones que no es parla de res de tot això, sinó de com estan equipats els despatxos i de quants càrrecs de confiança té cada grup. Això demostra que la política professional està allunyada de les necessitats de la ciutadania. Sí, hi ha una part de desencant amb la política, però també és cert que el desencant ja el portàvem prèviament i per això ens vam presentar a les eleccions.
Descriu amb irona i certa agror com es va forjar el pacte de govern amb el PSC.
— De les negociacions amb els socialistes, la cosa que més em sorprèn és el debat amb la resta de partits sobre això, sobre com repartim els seients. O t'ho agafes amb humor o deixes de confiar en la naturalesa humana. Hi havia qui tenia molt pensat el seu lloc a la sala i no se'n volia moure. I Cs defensant que, com que són de centre, havien de tenir la meitat dels regidors a la dreta i la meitat a l’esquerra. I si discuteixes sobre això, no discuteixes sobre temes importants com la saturació turística i l'emergència habitacional. Però també vaig aprendre moltes coses positives de la resta de grups.
També explica que hi ha coses que veuen ràpidament que no podran canviar d'un dia per l'altre i que no es pot evitar, per exemple, que desnonin el veí. Això genera frustració?
— Les institucions no han evolucionat al mateix ritme que les societats i l'exemple podrien ser unes oficines d'habitatge creades com a ens que gestionen les ajudes al lloguer i que s'han trobat que han hagut de gestionar una emergència habitacional cronificada i estructural. T'adones que tres segons a l'administració pública són com sis mesos a la vida real. Però això també té un revés optimista: arriba CiU fent retallades i, tot i això, el sistema de salut es manté perquè hi ha una maquinària que es resisteix a determinats canvis. I després hi ha la part que exaspera, com que triguis dos anys i mig a reallotjar les mares del carrer Lancaster [que vivien amb les famílies en un edifici ocupat en aquest carrer del Raval]. Això genera distància amb la ciutadania: saps que s’estan fent passos, però qui és a fora no percep cap canvi.
¿Això canviarà ara la manera que té de fer activisme?
— Hi ha vegades que entens que les coses no passen per mala fe, sinó perquè la màquina és lenta, però també et queda clar que la part de transparència és important i això no vol dir compartir molta documentació, sinó explicar la complexitat, donar per fet que el ciutadà no és imbècil i que pot entendre processos complexos.
Com va viure, ja des de fora, la segona investidura: el pacte amb el PSC amb els vots de Valls?
— BComú va fer una consulta interna sobre els possibles pactes i això és important. M'hauria agradat que pogués ser el tripartit que plantejava l'Ada [Colau]. Hauria sigut la millor opció pensant en la ciutat i llegint els resultats electorals. La sensació que em va quedar és que hi havia una negociació a porta tancada mentre a la ciutat passaven coses importants com la mort de la Lily, una puta del carrer Robadors. La seva mort diu molt del fracàs institucional, de no poder protegir algú vulnerable que se sabia que estava en situació d'explotació. I en moments com aquest veus la dualitat: nosaltres érem aquí per les Lilys.
Reunions amb "homes de més de 40 amb corbata". Diu que es van convertir en espais habituals de la seva vida en la política. Va trobar molt de paternalisme?
— Sí, acabes amb la sensació que hi ha molts homes que passen pel teu despatx a explicar-te com funciona el món. Algú del món del turisme, en la primera reunió que manteníem, em va defensar que jo no havia entès bé com funcionen els hotels i per què eren bons per a la ciutat, i per això protestava contra la massificació turística. I, no, esclar que no, el que teníem era una discrepància, no que jo fos tonta i no sabés com funcionen les coses.
El llibre recull molt la tensió amb la direcció del Gremi de Restauració, que no es va cansar de demanar la seva dimissió.
— Hi surten molt el Gremi de Restauració i l'oci nocturn. Vaig escriure els textos sense pensar en publicar-los, com a forma de digerir el que vivia, però hi ha unes oligarquies locals i crec que és important compartir les dinàmiques de persones que intenten condicionar l'acció de govern sense haver passat per eleccions. A Ciutat Vella, el Gremi de Restauració estava molt acostumat al tracte de favor. Recordo un dia, quan fèiem el pla d'usos, que vaig dir que no sabia per què estaven tan enfadats amb el que els estàvem plantejant, i un dels tècnics em va explicar que abans ells anaven al despatx de qui dibuixava els plànols per dir-li què havia de dibuixar. I això ara ja no passava. És clar que hem de protegir els seus negocis, però sempre cuidant la gent que viu als barris perquè Ciutat Vella té poc espai i un problema molt gran de contaminació acústica.
Creu que van satisfer les expectatives generades? Va valer la pena fer el pas?
— Dir que estem orgullosos i que ho hem fet tot bé seria perillós, veus que la ciutadana t'exigeix sempre i que sempre quedarà feina per fer. Va valer la pena, això ho tinc clar. Un percentatge important del meu temps el vaig dedicar al fet que no passessin coses, al no a l'Hermitage, a no acceptar segons què a l'Imax. I això és molt invisible, però si hagués continuat CiU al govern ara Ciutat Vella seria invivible.
