Carmen Cordón: “No puc entendre que als terroristes se’ls tracti amb deferència”

Carmen Cordón és una persona directa que no defuig cap de les preguntes que li fan, per delicades que siguin. És periodista de formació, tot i que això no vol dir res quan a una li toca ser l’entrevistada. Amb 46 anys i situada ara al capdavant de la Posada Terra Santa, un petit hotel en un edifici històric del centre de Palma que tot just acaba d’obrir, la filla de Publio Cordón ha viscut durant les dues últimes dècades situacions extremes, com trobar-se una pistola al clatell quan va anar a París a pagar el rescat del seu pare. “Era una jove de 26 anys i una inconscient absoluta”, confessa.

Parlem primer del seu present. Com es troba després del que ha viscut?

Visc una època de molta il·lusió. Després d’haver passat èpoques molt difícils, haver tocat moltes tecles professionals i de buscar sempre nous reptes, aquest petit hotel és el primer projecte empresarial propi. Mallorca s’ha catalogat com a destinació de sol i platja, però el meu home i jo estem enamorats del casc històric de Palma, un dels més elegants d’Europa. Vèiem que al Barri Gòtic de Barcelona es feia molta feina de rehabilitació i nous usos. Vam trobar aquest edifici datat al segle XVI i amb aquest hotel boutique hem construït un negoci familiar que ens il·lusiona molt veure créixer i posar-hi tota la nostra il·lusió.

Vostè és filla de la presidenta del Grup Quirón, amb més de 60 clíniques privades arreu d’Espanya, i parla del primer projecte familiar.

Sí, sóc una de les quatre hereves del Grup Quirón, però fa anys que el meu home i jo vam decidir desenvolupar la nostra feina al marge de la meva família, encara que sempre he format part del seu consell d’administració. Vaig estudiar periodisme i sempre he tingut la necessitat de realitzar-me professionalment sola. És qüestió de tenir una satisfacció més personal. Jo treballava amb el meu pare i, el dia que el van segrestar [27 de juny del 1995], jo l’esperava a Madrid perquè ens havien concedit un préstec de 200 milions de pessetes per a un negoci. El pare no va arribar i el préstec va servir per pagar la meitat del rescat.

Han passat quasi vint anys, es va detenir i jutjar els membres dels Grapo que van participar en el segrest i mort del seu pare i vostè va publicar Historia de un secuestro, en què va explicar tot el que va viure. Només des del punt de vista dels fets, ¿pot considerar aquest capítol com a tancat?

No, de cap manera està tancat. Deixant de banda que vivències com aquestes no pots tancar-les, encara no sabem la veritat sobre la mort del meu pare. Si no es troba el cos i se li pot fer una autòpsia, no sabrem si va morir quan intentava fugir o si el van assassinar. Ara el jutge ha dit que a Sande, el terrorista que va reconèixer que el meu pare havia mort abans que paguéssim el rescat, li podrien fer la prova P300, la prova de la veritat, que en diuen, això si la família n’assumim el cost i ell accepta fer-la. Així i tot, aquesta prova no sempre dóna resultats fiables.

Vostè i el seu marit es van implicar de manera molt personal en la recerca de Publio Cordón i en la negociació amb els membres dels Grapo. No li sembla imprudent?

A la família ens semblava que tothom feia poc per trobar el meu pare, és comprensible. Els ministres no ens ajudaven, només llançaven cortines de fum i escampaven rumors com que el meu pare se’n podia haver anat voluntàriament. A més, en aquell temps hi havia una descoordinació absoluta de les diferents forces de seguretat a l’Estat... La meva mare i les mateixes germanes no paràvem de pensar que, si no ho fèiem nosaltres, ningú ens ho resoldria. Ens vam posar en contacte amb uns britànics experts en segrestos, vam negociar el rescat i, amb ajuda d’amics, de la família i el préstec, el meu home Ignacio i jo ens en vam anar a París amb 400 milions de pessetes en tres bosses. Vam pagar, però més de deu anys després vam saber que aquell dia el pare ja era mort. Jo era una jove de 26 anys i una inconscient, però només pensava a treure el meu pare del forn que devia ser aquell armari en què el tenien tancat en ple mes de juliol.

Com es viu durant dotze anys sense saber si una persona estimada és viva o morta?

No ho vam saber fins que Silva Sande, el 2007, va confessar que en pagar el rescat ja era mort. Durant tots aquests anys, no pots anar al cine ni un cap de setmana de vacances perquè penses que potser el teu pare està patint, i et demanes què fas al cine si el que has de fer és buscar-lo. No pots tancar la porta. Així i tot, a la família som de natural optimista i hem tirat endavant. I la meva mare, que quan vivia el meu pare s’havia dedicat a la família exclusivament, s’ha demostrat com una gran executiva. En aquells moments era una esclava de l’època.

Vostè és víctima del terrorisme. Què en pensa de les protestes per la derogació de la doctrina Parot?

Les víctimes del terrorisme a Espanya han tingut una conducta admirable. Si ens hem enfadat i protestat en tombar la doctrina Parot és perquè volem que els terroristes compleixin íntegres les penes que se’ls van imposar. Cap víctima s’ha agafat la justícia pel seu compte, i tothom s’ha demostrat demòcrata i respectuós. Jo mateixa no puc entendre que als terroristes se’ls tracti amb deferència.