El Carxe: la llengua que traspassa la frontera amb Múrcia

Jumella“Cada matí quan vaig a l’escola i creuo la línia que separa el País Valencià i Múrcia em resulta sorprenent. No em sento a Múrcia, sinó en un poblet de l’interior d’Alacant”, explica Laura Bataller, mestra valenciana de l’única escola que queda oberta al Carxe, una zona murciana a tocar de la frontera valenciana. “Els nens aquí parlen valencià amb la família i tenen un accent molt neutre. Fins i tot em fan comentaris en valencià i tenen consciència de la celebració del Nou d’Octubre”, assegura.

La serra del Carxe és la que dona nom a aquesta zona catalanoparlant d’uns 300 quilòmetres quadrats i poc més de 600 habitants. Una plana que s’allarga fins a la serra de la Pila i que comprèn multitud de llogarets i petits pobles que corresponen administrativament als termes murcians de Jumella, Iecla i Favanella, com ara la Canyada de l’Alenya, la Canyada del Trigo, la Torre del Rico, la Sarsa i el Raspai, coneguda com el Carxe.

Aquest paisatge rural que es fon amb el Pinós (Vinalopó Mitjà) fins a esborrar les fronteres va ser territori de pas fins al segle XIX, quan els llauradors de les terres del Vinalopó el van ocupar fugint de la fil·loxera que afectava la vinya i com a resposta al creixement demogràfic. “El centre i el nord del Carxe foren repoblats per habitants de Monòver i del Pinós; i la zona del sud per persones de Novelda i l’Alguenya, les quals hi dugueren la llengua”, explica Vicent Beltran, professor de filologia catalana a la Universitat d’Alacant.

Despoblament rural

“Els anys 70 fou el moment de més presència demogràfica i lingüística”, apunta Vicent Brotons, professor de filologia catalana de la Universitat d’Alacant. “Aleshores la població era totalment catalanoparlant, amb un sentiment identitari híbrid: administrativament murcians i culturalment i lingüísticament valencians”, explica.

El Pinós, a tan sols vuit quilòmetres, s’ha establert com a eix vertebrador de la zona, enfront dels ajuntaments dels quals depenen i que són a gairebé trenta quilòmetres. “L’únic vincle amb Jumella són els tràmits administratius, la vida social la fem al Pinós”, comenta José Agustín Escandell, alcalde pedani de la Canyada del Trigo.

Tot i que en els últims vint anys s’ha experimentat un procés de despoblament rural cap a poblacions més desenvolupades, la llengua encara perviu gràcies als pocs veïns que hi viuen permanentment i d’altres que ho fan esporàdicament. “No hi ha una renúncia lingüística de la gent vinculada a aquesta terra, molts passen aquí els caps de setmana o durant l’estiu”, assegura Brotons. Al Carxe, entre el bar Frontera i la plaça del poble, escenari on va actuar Pep Gimeno Botifarra i es va celebrar la diada del País Valencià el 2017, hi viu l’Ambrosio. “He viscut aquí tota la vida, ara passo l’hivern a Iecla per motius de salut. Però quan torno i veig el paisatge em passen tots els mals. Tinc molta estima a la terra on m’he criat i no vull deixar-la”, confessa.

Actualment, a més, molts habitatges estan ocupats per persones d’altres països, majoritàriament britànics. “Es tracta de jubilats estrangers que busquen bones condicions climàtiques i viuen apartats”, explica Brotons. Al bar de la Torre del Rico el cambrer parla valencià, però l’únic client que hi ha a la barra adverteix que “sols parla castellà”. De sobte hi entra una família britànica a fer el brunch i comença una conversa fluida en anglès entre tots, envoltats de cartells en anglès que anuncien el menú del dia. “Cada cop la frontera lingüística va retrocedint i els pobles que abans no eren frontera ho seran”. I augura un mal final per a la llengua: “Desapareixerà per la població nouvinguda d’altres països i per la despoblació”.

Patrimoni lingüístic ric

“La ruralitat del Carxe ha permès que es conservi un patrimoni lingüístic i cultural molt ric, a diferència de les comarques del Vinalopó que l’envolten, on ha reculat molt per l’expansió industrial i la barreja idiomàtica”, analitza Brotons. “Parlàvem valencià fins que els meus pares van marxar a Elda a treballar”, explica una veïna de la Torre del Rico. Una vulnerabilitat que la Generalitat Valenciana i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua han volgut contrarestar amb cursos de valencià.

La Carta Europea per a les Llengües Regionals o Minoritàries, però, ha anat més enllà: considerava necessari introduir el valencià a l’educació primària per garantir-ne la supervivència. En cas contrari, els pocs alumnes a qui la Laura fa classe podrien ser l’última generació sense frontera.