Catherine Millot: “La gent fa tot el que pot per tapar el forat que crea la solitud”

Filla de pares diplomàtics, l’escriptora i psicoanalista Catherine Millot (França, 1944) va tenir una infància molt solitària, poc escolaritzada i sense la companyia d’altres nens. Diu que va viure aquesta situació amb total normalitat i que no va ser fins a la ruptura amb el seu primer amor que va començar a patir l’angoixa de la soledat. Tot i així, va voler escriure Oh, solitud! per explicar que no es tracta d’un sentiment del qual s’hagi de fugir, sinó que pot ser un camí cap a l’experiència interior i també cap a la creació.

Com defineix la solitud?

L’abordo de moltes maneres i parlo de diferents solituds però, en definitiva, podem dir que algú està sol quan no comparteix el llit amb ningú.

Diu que la solitud és natural en la infància, però canvia amb l’amor.

Efectivament, parlo de com el traumatisme de l’amor canvia la natura de la solitud. Vaig tenir una infància molt solitària. Els meus pares eren diplomàtics i jo els seguia a l’estranger, a països on no hi havia escoles franceses i estava molt sola i poc escolaritzada. Aquesta solitud era com un estat de fet i no era un sentiment que em fes patir o que m’angoixés. Fins al moment que vaig enamorar-me i les coses van anar malament amb el noi. La ruptura, molt brusca, va ser com si s’obrís un forat.

¿L’amor fa que la solitud sigui més traumàtica?

Sí, es l’amor, amb el seu costat troumatique [joc de paraules en francès: trou significa forat ]. Abans la solitud era natural, però fa mal quan està lligada a l’abandonament, quan l’amor provoca aquest forat.

¿Les societats occidentals en general tenen por de la solitud?

Clarament. La gent fa tot el que pot per, justament, tapar el forat que provoca la solitud. Hi ha alguna cosa en el fet de no estar amb ningú, que et confronta amb la teva pròpia existència, la qüestiona. Crec que és per això que tenen por, perquè descobreixen un forat en l’absència de resposta. I l’intenten tapar amb el soroll, la música i la televisió constants.

Diu al llibre que la solitud és necessària. Quan?

La solitud està bé en tots els moments de la vida. No només el fet de viure sol, sense company, sinó també el fet de tenir, durant el dia, algun moment per estar sol.

Internet també serveix per no afrontar la solitud...

Els joves adolescents estan constantment connectats als mòbils, no poden no contestar els missatges. És un malson. El fet de no estar mai sol és dolent, devastador per a la concentració. La gent jove aspira a tenir algú a la seva vida -l’ésser humà no està fet per viure sol-, però els xats, la connexió a través d’internet, és estèril. I és una manera d’evitar la realitat i les dificultats concretes de relacionar-se amb la gent. En les trobades hi ha sempre el risc que no funcioni, de ser abandonat.

¿Com va aconseguir no sentir l’angoixa de la solitud?

Al llibre parlo de l’angoixa que sorgeix d’una ruptura i com cal temps per curar-se. Hi ha gent que ho pot fer immediatament, però no és el meu cas. Havia de passar un temps llarg de curació. Em retrobava, de sobte, amb la vida, després d’un període d’obscuritat. Jo vaig viure un canvi molt net, però no és l’experiència de tothom. Al final em sentia molt bé sola, però sempre era el moment en què tornava a enamorar-me. Tenia poc temps de respiració, tot i que amb els anys aquest temps de solitud s’allargava.

Diu que la lectura i l’escriptura ajuden...

Sempre he omplert la meva solitud, també de petita, amb la lectura, que és una gran companya de vida. És per això que als meus llibres parlo molt dels llibres dels altres, perquè formen part de la meva vida, com si fossin un amic. Escriure és també un gran auxili a aquesta angoixa. Un llibre que escrivim és un company real de vida.

Per quins autors us heu sentit influïda?

Apareix molt un autor en concret, Roland Barthes, que ha teoritzat sobre com organitza i planifica la seva vida quotidiana en funció de la seva manera de sentir i de ser. M’agrada molt la qüestió de la planificació, la utilització del temps, i he aplicat moltes de les coses que diu a la meva vida. Aquí és on fer-se gran es converteix en un fet preciós perquè un sap millor què li convé.

Què volia transmetre amb la novel·la?

Tenia ganes d’anar contra corrent de la idea que la solitud és un sentiment del qual s’ha de fugir. Penso que la solitud és una experiència humana essencial, un camí per a experiències interiors molt riques i també un camí cap a la creació.

Per què la idea de parlar de la solitud?

Sempre ha estat important per a mi, tant en l’aspecte positiu com en el traumàtic. Fa un temps vaig tenir un llarg període de solitud, en el sentit de no viure amb ningú, que va durar una dotzena d’anys. Tenia la idea d’escriure sobre això, però finalment ho vaig fer en una època en què no estava gens solitària. S’hi poden trobar certes coses de l’estat de felicitat en el qual estava.