Societat 12/04/2020

Crònica d’un 'voyeur' de balcons i terrasses

Un dia contemplant un interior d’illa de l’Eixample barceloní

Albert Llimós
3 min
Un interior d'illa de l'Eixample

BarcelonaA les deu del matí. A les dues. A quarts de nou del vespre. Miris quan miris hi és. Fent voltes en una terrassa de poc més de 20 metres quadrats. De vegades amb el pit a l'aire, sense samarreta. D'altres seguit de la que deu ser la seva parella. I algun cop (menys) del que deu ser el seu fill –aquests dies tots fem prospeccions sobre la vida dels que viuen a l'edifici del davant–. Vuit passos en una direcció, gira i torna per l'altre costat. Així volta rere volta –ara sol, ara en parella, ara en trio–, durant hores i més hores. Sis voltes per minut. Quatre a la tarda, quan el cos –molt lluny del d'un atleta– evidencia el desgast.

Balcons i terrasses s'han convertit en una via d'escapament durant el confinament, en un petit refugi des d'on buscar els anhelats rajos de sol primaverals. Si pares l'orella en un pati interior d'illa de l'Eixample esquerre barceloní sents aquests dies el bategar silenciós de la ciutat. Sents més que mai els ocells del veí dels baixos, un cant alegre que s'entrecreua amb els crits de la gavines i les paraules –massa cops retrets- d'una filla amb bata verda a la seva pobra mare, una dona gran asseguda al balcó, immòbil i pacient, sempre amb la mateixa jaqueta, també verda, sempre atenta i silenciosa.

I també amb els crits dels dos nens que tenen la llarga terrassa amb pista de futbol –cada dia juguen un partit amb els pares abans de sopar– i una caseta plena de clics. “Papi, vine. Papi, vine”, no calla el petit quan es queda sol. Són els més matiners. A les deu s'hi posen, mentre el Joan i la Dolors, uns metres més amunt, apuren els rajos de sol que arriben al seu petit balcó. “Quin plaer poder-te posar les ulleres de sol”, comenta el Joan al veí de sota, conscient que quan el sol sobrepassi un punt concret, ja identificat, l'ombra tornarà a envair-ho tot.

Abans de les onze a l'àtic toca el relleu. S'hi posa ella. Malles, samarreta de tires rosa i voltes i més voltes a la petita terrassa, fins i tot amb la cigarreta a la mà. Caminar el que faci falta, però el vici que tampoc falti.

Els ritmes de les famílies han canviat des de l'inici del confinament. El Pere, que treballa en una escola del barri, esmorza al seu colorit balcó passats dos quarts d'onze. Un dels petits plaers del temps de reclusió. Quatre pisos més amunt se sent una discussió acalorada. Ell surt a fora i camina accelerat de punta a punta i entafora el cap per la porta cada vegada que recrimina alguna cosa a la seva interlocutora.

Al migdia, el monopoli sonor l'agafen dues dones. Amb la música de fons, s'asseuen al balcó a xerrar animadament. Més una que l'altra. El seu parlar abrupte retrona com un martelleig inclement, saludant per telèfon sense cap rubor primas i amigas ara ja conegudes per tots els veïns de l'interior d'illa.

Mentrestant, a l'àtic és el torn de l'adolescent, que el cedeix ben aviat a la mare, ara enganxada al telèfon fent voltes en sentit contrari.

Aquests dies, superades les pluges, molts ciutadans se les empesquen per buscar els reparadors rajos de sol. El Jordi s'emporta els seus dos fills a una terrassa del seu bloc: un negoci tancat ha deixat un enorme espai buit que aprofiten els més agosarats. A l'altre costat d'illa, dues amigues dinen assegudes a terra, sobre una espècie de matalàs que han encabit a la petita sortida exterior que tenen, després que una d'elles hagi fet la famosa salutació al sol típica del ioga. En les últimes setmanes han desaparegut moltes bicicletes i andròmines dels balcons per fer espai a les persones.

Entre les postals habituals, pocs llibres al sol. Només una veïna que s'aferra a la novel·la cada migdia, asseguda en una cadira solitària enmig d'un balcó minimalista.

A la tarda, els balcons que donen a Llobregat comencen a omplir-se. En una illa de l'Eixample la vida la marca l'orientació del sol, i els cossos comencen a espiar a mesura que el sol rota i els saluda. Menys als tres veïns de l'àtic, que, aliens a les lleis universals, segueixen fent voltes. Ara ella accelerada fins al punt d'avançar els altres dos com si d'un circuit –de 20 m(2)– es tractés.

Tot i la reclusió, la interacció entre balcons no s'ha multiplicat massa. Algun hola tímid i petites excepcions com la d'una dona gran que espia per un petit finestró i saluda per primer cop en dos anys.

Fins a les vuit del vespre, quan la gent surt als balcons per aplaudir els sanitaris i, mentre ell, a l'àtic, segueix fent la seva marató circular diària. Dels gairebé cent-vint balcons i terrasses que es veuen en aquest interior d'illa qualsevol, només en una vintena repiquen amb força les mans. Són majoritàriament elles, tot i que cada cop són menys.

stats