Quan demanar ajuda és la primera barrera

Sempre diu que no va sortir de l'armari de la salut mental sinó que l'armari el va fer fora. "Jo ho sabia però ho amagava. Intentes tirar endavant i gestionar-ho tu sol perquè no vols entrar en el circuit psiquiàtric, no vols prendre medicació ni ingressar en cap centre". Fins que un intent de suïcidi va donar el crit d'alarma. Va ser llavors que l'Hernán Sampietro, de 39 anys, va rebre el diagnòstic: trastorn de depressió major.

Aquest va ser el primer cop que va entrar en contacte amb el sistema sanitari però al llarg de la seva vida havia patit altres crisis. "Però, com li passa a molta gent, no estava diagnosticat", explica. Ell és el primer que evitava haver d'anar al metge. "Identifiques que et trobes malament però no demanes ajuda, com faries amb un problema de salut física, perquè hi ha prejudicis tan forts que no t'hi pots identificar", reconeix. Ara està en tractament i continua tenint algun símptoma, com ara trastorn del son. Hi ha símptomes de les malalties mentals que no s'identifiquen com a tals, i aquest n'és un. "Varien en funció de cada persona. Pots tenir insomni o dormir massa. Jo quan vaig fer la crisi feia quatre anys que dormia menys de quatre hores". Per a ell, una nit bona és dormir tres hores i una de dolenta és no anar ni al llit.

Com una malaltia crònica

Però ara ja ha après a reconèixer els símptomes i quan es troba malament no espera a tenir una recaiguda, ho identifica abans. "És una malaltia crònica com pot ser l'epilèpsia. N'has de tenir cura tota la vida. Potser mai més tindràs una recaiguda però igualment n'has de tenir cura", explica aquest argentí establert a Barcelona des de fa dotze anys.