"Si els meus alumnes veiessin els exàmens que jo feia a la seva edat, plorarien"

Cinc docents parlen amb l'ARA en primera persona: uns diuen que els instituts són cada cop menys exigents i altres, que els calen formacions i recursos

5 min
Imatge d'arxiu d'una aula d'institut

BarcelonaCinc docents comparteixen amb l'ARA en primera persona impressions sobre la seva professió i comenten alguns dels problemes quotidians que detecten, com ara la inestabilitat curricular o la falta de motivació d’alumnes però, també, dels mateixos companys de professió. Alguns diuen que els instituts són cada cop menys exigents. Altres lamenten anar a cegues amb els alumnes que tenen més necessitats, les quals acaben tenint molt de pes en el seu rendiment acadèmic.

Carme: “Els resultats de PISA no em sorprenen perquè s’ha anat perdent el més bàsic: llegir, escriure i comptar”

Tutora de 4t d'ESO a Girona

Fa 30 anys que soc professora i els resultats de PISA no em sorprenen. Més aviat, confirmen el que ja veia, i és que s’està perdent el més bàsic: llegir, escriure i comptar. Els alumnes se sorprenen quan els dono les notes. Diuen: “Mai havia suspès!”, però fan una vintena de faltes en un exercici. Que ningú mai els hagués dit res, d’això... Fa anys que han anat perdent l’hàbit de llegir i, sobretot, de redactar textos i que els els corregeixin a fons. Amb 15 anys, tenen poc vocabulari, sil·labegen en llegir, i escriure raonant els costa molt. Els llibres digitals són un altre problema. Sovint trigo 10 minuts a començar la classe perquè trobin la pàgina de la lliçó. Tampoc no es fan esquemes perquè ja se’ls donen fets.

La sobreprotecció dels pares perquè els fills no es frustrin fa que ens qüestionin. Per a ells, només som professors i la connotació ja no és positiva. Passa el mateix amb l’entrada dels psicòlegs a l’aula. Ells manen: "Aquest alumne té un pla individualitzat per dislèxia; aquest, per TDAH"; "No digueu res a aquest que té un trastorn d’agressivitat". I si no els adaptes el programa fins que aprovin, et diuen que qui suspèn ets tu com a docent. Ja no cal que ells facin res per superar-se. 

Em considero una professora de vocació a qui li encanta ensenyar, però l’última dècada m’he sentit qüestionada. M’han volgut fer creure que no sé fer la meva feina, que soc una antiquada, que no he d’ensenyar-los res, sinó conduir-los perquè aprenguin sols. Ets la profe exigent. Afortunadament, no tot és un desastre: la comprovació que has fet bé les coses la tens anys més tard, quan et trobes exalumnes que t’agraeixen que els hagis ensenyat a escriure amb correcció i coherència.

Anna: “Els professors que ens esforcem som víctimes d’un intrusisme deshonest”

Professora d’institut a Barcelona

La feina de professor t’ha d’agradar molt i te l’has de creure. Hi ha molt d’intrusisme, companys que s’hi dediquen perquè no sabien què fer i es pensaven que tot seria meravellós a educació i tindrien tres mesos de vacances. I això és legítim, però els que ens esforcem i volem ensenyar som víctimes d’aquest grup deshonest. També crec que hi ha companys que es queixen de vici de les condicions laborals. Respecto les seves opinions, però no les comparteixo, perquè no considero que siguin tan dolentes.

El gran problema és que sovint anem a cegues. Quan fas una oposició, et diuen que les programacions han d’atendre la diversitat per ser un bon professor, però després no se’ns donen les eines per aplicar-les. Si volem fer cursos, ens hem de buscar la vida. Crec que caldria prioritzar l’atenció a un estudiant amb autisme, ceguesa o discapacitat auditiva, a les grans competències digitals.

Les ràtios tampoc no ajuden gens: som persones, no robots, i amb 30 alumnes a l’aula és impossible tenir en compte les necessitats de tots. El meu institut té una aula d’acollida amb horaris per als adolescents nouvinguts, però un cop a classe tenim problemes per entendre’ls. I els ordinadors són una bona eina per donar-los continguts d’història, matemàtiques o biologia, però amb la resta d’assignatures acabem fent el que podem amb dossiers adaptats i traduccions. 

L’altre dia els deia als meus alumnes: “Si veiéssiu els exàmens que feia a la vostra edat, ploraríeu”. Molts van passant de curs perquè cada vegada se’ls exigeix menys, però no assoleixen ni els mínims de coneixement. Jo ensenyo llengua, que és una competència que necessiten a la vida per expressar-se i relacionar-se amb els altres, i m’adono que s'ha perdut tot allò que sempre ha funcionat per estudiar, com el fet d’apuntar a paper i boli. O passar apunts a net, que et demana fer un esforç per pensar i relacionar els conceptes per entendre’ls.

Clàudia: “Educar avui és complex per l'entorn familiar, els factors socioeconòmics i les necessitats educatives”

Professora d'institut a Barcelona

Les dificultats que els professors ens trobem avui dia a l’aula no només tenen a veure amb la capacitat de dominar la didàctica [les tècniques de l’ensenyament] i els coneixements dels diferents àmbits. També tenen molt a veure amb poder i saber acompanyar emocionalment l’etapa secundària, perquè, actualment, costa molt arribar als adolescents. Ningú no pot aprendre si no està motivat.

En aquest sentit, penso que la formació que hem rebut els docents és insuficient, ja que moltes de les coses que passen a l’aula no estan lligades amb la nostra disciplina, sinó que té a veure amb saber acompanyar els adolescents des d’una altra mirada. Educar avui és complex. En un procés educatiu intervenen diversos factors que van més enllà del centre escolar, com són l'entorn familiar, el nivell socioeconòmic o les necessitats educatives individuals. Per aquest motiu, aquest procés és encara més difícil si no compartim un propòsit. 

Potser aquesta és la primera pregunta que ens hem de fer: quin és el propòsit d’educar els joves més enllà d’obtenir uns resultats concrets? És interessant recordar que el verb educar prové del llatí educare, que significa criar i alimentar. Si la societat valora el nostre ofici per uns mals resultats en competència matemàtica i comprensió lectora [en l'informe PISA], potser s’està obviant una tasca que també fem i que és fonamental: acompanyar i tenir cura de les persones.

Toni Comajoan i Eva Gilabert: “Hi ha poca implicació i valoració familiar i social cap a la feina dels docents”

Director de la Zona Escolar Rural (ZER) Moianès Llevant i directora de l'Escola El Bosc de Mont-ral - ZER El Francolí

L’escola rural tal com la coneixem, com una escola petita, pública i del poble, té molts avantatges per assolir els objectius i els bons aprenentatges dels infants. És un refugi per a aquelles famílies que precisament busquen una atenció més individualitzada, i permet parlar del rendiment escolar en positiu: pocs alumnes, horaris amplis, relació real amb el context natural, els grups internivell naturals d’alumnes, la immersió i la inclusió a tots els nivells, la proximitat, la confiança, i el suport de moltes famílies, de les associacions i les administracions locals. Des de fa força temps, es reconeix que a l’escola rural es practiquen unes pedagogies multigrau [alumnes de diferents edats que comparteixen espai i aprenentatges] i activoparticipatives arrelades a l’entorn on es viu que, combinades amb un treball sistemàtic, donen uns resultats molt bons i totalment competencials. 

Però l’escola rural també arrossega mancances i desavantatges que el nostre sistema social i polític no ha estat capaç de resoldre. Com els canvis freqüents de currículum escolar i de normatives educatives, la inestabilitat dels docents i la manca de professorat no format en metodologies d’escola rural. Tot això fa que no es pugui consolidar un bon projecte. També hi ha un augment de trastorns i necessitats dels alumnes a què no podem fer front de la manera que ens agradaria; una manca de recursos personals i econòmics; un augment de les matrícules vives durant el curs; l'estrès de moltes famílies, i la poca implicació i valoració d’algunes d’elles i la societat en general cap al treball dels docents i de l’escola.

En qualsevol cas, els mestres continuarem treballant, al peu del canó, i formant-nos per aconseguir dia rere dia el millor benestar cap al nostre alumnat.

Comajoan també és coordinador del secretariat d’Escola Rural de Catalunya, i Gilabert és formadora d’Educació

stats