Educadors socials al límit: "Hem normalitzat les agressions i les amenaces dels menors"

BarcelonaL'assassinat d'una educadora social d'un pis de justícia juvenil a Badajoz a mans de tres dels nois ingressats ha encès els ànims dels professionals catalans. Aquest dimecres al matí s'han concentrat davant dels llocs de treball i a la tarda ho han fet a la plaça de Sant Jaume de Barcelona, en una convocatòria del Col·legi d'Educadores i Educadors Socials de Catalunya (CEESC) que ha atret gairebé 200 persones. “No ens estranya el que ha passat a Badajoz”, exclamava un professional que treballa en un centre d'acollida, “l'embut” per on passen els menors desemparats sota la tutela de la direcció general d'Atenció a la Infància i l'Adolescència (DGAIA) abans de ser derivats al recurs definitiu. “Hem normalitzat moltes situacions complicades, agressions i amenaces”, assegurava la Noèlia.

La majoria dels manifestants coincidien a assenyalar la “falta de suport” de l'administració pública (concretament, dels departaments de Drets Socials i Justícia) i de les entitats i fundacions privades contractades per a la gestió dels centres i els pisos tutelats. A la concentració s'han cridat consignes per exigir “més seguretat”, i al manifest del CEESC que s'ha llegit es denuncien la precarietat i la inestabilitat dels contractes, l'exposició quotidiana a situacions de risc i el poc reconeixement social de la professió.

Els educadors expliquen que les baixes laborals i la gran mobilitat per les dures condicions fan que a les plantilles de molts centres sovint hi hagi “substituts de substituts de substituts”, com deia el Joan. Això es tradueix en el fet que el personal no està prou format per tractar amb menors que duen “motxilles” vitals molt dures, o que han comès algun delicte.

Les ràtios d'un educador cada cinc menors gairebé no es compleixen, sostenen els professionals. Primer perquè les plantilles no sempre estan completes, perquè aquests professionals han de fer l'acompanyament al menor a metges, psicòlegs i a les activitats i, per tant, la resta que es queden estan per sota la ràtio. En els torns de matí, nits i caps de setmana hi ha encara menys professionals assignats i, a més, no tots els centres tenen personal de seguretat.

Del relat que fan els educadors s'extreu que cada dia hi ha alguna situació complicada, que se supera –subratllen– per la “vocació”. L'Elvira explicava que al llarg de la seva carrera ha viscut agressions, estirades de cabells, escopinades i també amenaces greus. Diversos educadors parlen de motins, de cadires que volen per l'aire, i una de les professionals resumeix un sentir majoritari: “Quan vas a la feina penses que vas a la guerra, no saps què t'hi trobaràs i fins i tot algun cop penses que l'únic que es pot fer és obrir la porta”, deia.

Les educadores més veteranes assenyalen que al llarg dels anys han variat els perfils dels menors atesos: constaten més prevalença de trastorns mentals i problemes d'addiccions, que es veuen agreujats pel fet que no hi ha prou centres especialitzats per a aquests adolescents i, per tant, s'han de barrejar amb la resta. Tampoc no hi ha places en hospitals psiquiàtrics infantils ni cites per als centres de salut mental. Les unitats terapèutiques “no donen l'abast”, afirma un educador, que adverteix que, a més, les infermeres i els psicòlegs han de dedicar molt temps a la paperassa.

Als Centres Residencials d'Educació Intensiva (CREI) –que atenen aquests perfils més complicats– tampoc no tenen prou mans per a una bona atenció i bàsicament acaben centrant-se en la “contenció emocional i física” d'aquests menors. “Sempre estem al límit”, afirmava una altra de les concentrades. Un grup d'educadores joves que treballen en un centre obert (on els menors amb deficiències socioeducatives passen les tardes) explicaven que també han viscut situacions delicades i, a sobre, se senten “menystingudes” per altres serveis socials.