Emelie Forsberg: “La felicitat té a veure amb saber escoltar-se a un mateix”

L’atleta sueca publica un recull d’experiències personals que prometen acostar-nos a “la força, l’equilibri i la felicitat”

Tot i que una ciutat com Barcelona no és el seu hàbitat preferit, Emelie Forsberg (1986) encomana energia cada vegada que obre la boca. Fa fred, i això li agrada. Escolta amb la mateixa passió amb què parla i durant l’entrevista oblida que ella és la protagonista. Acaba de publicar Córrer i viure (Columna), un llibre farcit de les receptes que a ella li han servit per ser feliç.

Aquest és el seu primer llibre. Com prova tenir-lo a les mans?

Estic molt contenta. Encara no he tingut l’oportunitat de rellegir-me a mi mateixa, que és quan sempre penses que podies haver escrit algunes coses d’una altra manera. La sensació de tenir-lo a les mans és maca.

És un llibre arriscat perquè hi barreja molts temes, des de l’ skyrunning o l’esquí fins a receptes de cuina o exercicis de ioga.

Quan em van proposar escriure un llibre d’entrenament per córrer vaig pensar que això no em definia, perquè córrer és molt més que córrer i entrenar-se. Té a veure amb la vida, i em venia més de gust ampliar el focus, el punt de vista. Tinc curiositat per veure com reaccionarà la gent, perquè no és un llibre habitual.

Quan corre, intenta ser la més ràpida, però quan conrea l’hort és just el contrari. Necessita calma i paciència. Com gestiona aquesta dicotomia?

Aquest contrast de coses oposades és important, per a mi. M’agrada i soc feliç quan puc dedicar temps a coses diferents, com ara conrear, que em permet estar connectada amb la natura. Aquestes activitats m’ajuden a trobar el meu equilibri i a controlar l’estrès.

Què és més important, tenir cura del cos o de la ment?

Les dues coses. Si no trobes el teu equilibri mental, és insostenible.

Com l’han ajudat el ioga o la meditació?

El que m’ha ajudat més és sentir-me connectada a la natura, perquè és una cosa que sempre ha format part de la meva vida. Sempre m’he sentit completa quan he pogut fer vida a l’exterior i tenir una bona comunicació amb l’entorn. La meditació és una bona manera d’aconseguir-ho, però cadascú pot trobar l’eina que millor s’ajusti a la seva manera de ser.

¿Quan va descobrir que per ser feliç necessitava anar fent cabrioles per les muntanyes?

No és que ho necessiti per ser feliç, però soc feliç quan puc fer-ho. Sempre m’ha agradat entrenar-me a l’aire lliure, ja sigui per córrer, fer escalada o esquiar. Quan tenia 21 o 22 anys vaig sentir que era una runner i que volia viure la meva vida amb alguna cosa relacionada amb córrer. No crec que m’hagués calgut ser professional per ser feliç, però sí que tinc clar que necessito córrer per sentir-me bé.

Què és més difícil: descobrir la teva passió o trobar la manera de conviure amb ella?

Aquesta és una bona pregunta. Les dues coses són molt difícils. Costa trobar una cosa que realment t’apassioni. Potser quan ho trobes és més fàcil buscar solucions per integrar-ho a la teva vida. Jo tinc sort.

¿S’atreveix a donar algun consell que ens ajudi a trobar la força, l’equilibri i la felicitat?

Cada cas és diferent, però la felicitat té a veure amb saber escoltar-se a un mateix i entendre què és el que vols fer. Si no ets feliç fent el que fas, comença a treballar per canviar-ho, a fer passos petits en la direcció correcta. Això ajuda molt.

La seva vida no és típica, perquè de tant en tant transforma una furgoneta en la seva casa. Tothom ho ha entès?

Sí, segur. Crec que el motiu és perquè sempre he anat en la mateixa direcció, mai he fet un canvi radical. Tant la meva família com els meus amics de tota la vida ho troben molt coherent.

Com serà la seva vida quan no pugui fer les mateixes coses que ara? Li preocupa?

Crec que seguiré fent molta vida a l’aire lliure, perquè he fet l’elecció d’organitzar la meva vida al voltant de les muntanyes. Seguiré fent coses relacionades amb el que faig ara. Quan tingui 50 anys no podré seguir sent professional, però podré seguir fent vida entre muntanyes.

Al seu llibre dona consells que no són habituals o comuns. ¿Li fa por rebre crítiques de sectors més academicistes?

No, crec que la gent té clar que el he escrit està basat en la meva experiència. No vull donar lliçons a ningú, ni fer sentències absolutes. No m’agrada la gent que parla com si sabés les coses del cert. No és el meu estil. Jo explico les coses que m’han ajudat a mi.

Les fotografies del llibre estan fetes pel Kilian Jornet.

El procés va ser molt natural i senzill. La mirada és molt autèntica perquè ell em fotografiava mentre jo era a l’hort. Quan jo estic fent coses, ell sempre papalloneja per la zona i això va fer que no tingués la sensació de ser fotografiada.

¿La cansa que els periodistes sempre li acabem preguntant per ell?

No, no feu gaires preguntes. Només les justes.