"Jo no vaig mai als albergs, m'estimo més el carrer"

BarcelonaMentre parla es venta, malgrat que té a tocar un dels ventiladors posats estratègicament a la sala de la Fundació Arrels, al Raval de Barcelona, per intentar refrescar l'ambient propi de la canícula. Luana Monteiro respon a les preguntes de l'enquesta que l'entitat referent del sensellarisme ha preparat per conèixer quines són les problemàtiques del miler llarg de persones que sobreviuen als carrers de la ciutat. Com la majoria d'aquest col·lectiu (sis de cada deu), Monteiro no va saber què era quedar a la intempèrie fins que va arribar de Lisboa a Barcelona, diu que fugint de la incomprensió d'una societat cap a gent diferent com ella. Per poc que pugui, Monteiro canvia la paraula per una cançó, com la que ha compost en record a Sònia Rescalvo, una dona trans com ella, assassinada al parc de la Ciutadella fa tres dècades. "Jo no vaig mai als albergs, m'estimo més el carrer perquè allà em van violar i tampoc em deixen entrar amb les meves gosses", relata.

L'enquesta ha de servir per tenir una "visió real" dels serveis que la ciutat ofereix a les persones sense llar, així com per conèixer les necessitats del col·lectiu i saber on són les dificultats per accedir a l'empadronament o la salut, uns serveis bàsics que no sempre es garanteixen, explica Giorgio Ossola, treballador d'Arrels i que parla amb coneixement de causa perquè fins fa quatre anys havia estat a l'altra banda. Ossola es queixa que els refugis climàtics en molts casos són serveis que tanquen a l'agost, tenen uns horaris restringits o, senzillament, són un jardí on només hi ha ombra i "si tens cinc euros per pagar un refresc al bar".

De què s'han queixat els enquestats? Respon Ossola: de la cita prèvia per tenir hora per a la dutxa i que, a causa de la gran demanda, només es garanteixin dos dies a la setmana d'higiene completa, per exemple. Monteiro afegeix també que sovint el tracte de la policia és poc empàtic amb les persones sense llar perquè —diu— "no els agraden les persones pobres", i per això els llencen les pertinences i assetgen els gossos. Aquesta dona, que viu "en un lloc tranquil" de Can Tunis, denuncia la falta de centres per recuperar-se després d'una estada hospitalària, com li va passar a una parella seva que del llit de l'hospital va anar a parar directament al ras, malgrat que encara tenia feina. "Saps què li van oferir? Un ibuprofèn", afirma.

En les 676 enquestes fetes en tres dies de juny, els usuaris han relatat que hi ha una manca d’una xarxa de suport en moments difícils, com la mort d'una persona estimada, però també han exposat la impossibilitat de trobar una feina o una habitació quan ja es troben en una institució i volen viure pel seu compte.