ENTREVISTA
Societat 02/01/2020

"A Guinea una lesbiana es normalitza sent mare, i el fill és el seu medicament"

Entrevista a l'escriptora, politòloga i activista LGTBI Melibea Obono

Marta Rodríguez
4 min
L’escriptora Melibea Obono posant en la seva visita recent a Barcelona per presentar els seus dos últims llibress.

De l’ètnia fang, equatoguineana del 1982, Obono ha vingut a Barcelona per presentar Yo no quería ser madre (Editorial Egales) i Allí abajo de las mujeres (Ediciones Wanafrica), dues novel·les sobre els abusos i maltractaments que pateixen les dones que, com ella, s’atreveixen a qüestionar la tradició. Afirma que el franquisme continua al seu país, on va voler tornar després d’acabar els estudis universitaris a Múrcia, malgrat que és conscient que a Espanya la vida potser seria més fàcil. Es presenta com a Melibea, però signa els llibres afegint-hi Trifonia al principi, i amb un dibuix en fa l’explicació: Trifonia és el nom cristià que li van imposar i el literari Melibea és el que ella ha triat. Encara té un nom fang, Oyana, que descarta perquè vol dir espera. Ha renunciat al cognom del pare tot i que el matern, Obono, significa dèbil i ni ella ni la seva mare responen a aquest qualificatiu, diu.

Amb tant nom, qui és vostè?

No ho sé. De vegades soc qui vull ser, de vegades no. Potser perquè he triat una forma de vida que no és la que s’esperava de mi a la meva Guinea.

Què n’esperaven?

No soc heterosexual ni submisa i em dedico a activitats que al meu país no es consideren aptes per a dones. Per això no em sento part de la meva societat, però és el que ens passa a moltes feministes.

Com se surt de l’armari a Guinea?

Saps que has d’acceptar el repudi social, familiar i governamental. Sentir-te sola del tot, fins i tot et sents sola dins del mateix col·lectiu LGTBI perquè moltes persones que no volen sortir de l’armari no volen que les relacionin amb mi, així que perds amigues, confidents. És la conseqüència de la repressió i l’homofòbia. El patriarcat és així.

Va voler sortir-ne i fer activisme.

És més dur l’activisme que sortir de l’armari.

Quin és el tracte que les institucions donen al col·lectiu?

Tenim una Constitució que consagra drets fonamentals, però no hi ha desenvolupament normatiu de la Constitució i les lleis són les que existien amb Franco. És un estat subsidiari del franquisme.

El franquisme viu a Guinea?

No és que estigui viu, sinó que no ha acabat i viu a tots els espais. A Guinea la colonització arriba de la mà de la creu de Jesucrist, amb el missioner, i després ve el guàrdia civil i canalitza la cultura.

I després hi ha Teodoro Obiang.

El problema de Guinea no és Obiang. Guinea té només 51 anys d’existència, i no importa gaire el que diuen les lleis sinó el que estableix la tradició. Ja hi pot haver lleis, que si la tradició diu una cosa i tu en fas una altra ja has begut oli. A Guinea mana la tradició sobre la raó, que haurien de ser el ministeri i la llei.

En un dels seus llibres parla de les dones que no volen ser mares.

La gent va relacionar el llibre només amb el col·lectiu LGTBI, però no és cert. A Guinea hi ha un problema enorme amb la maternitat precoç i l’ONU ha posat la lupa en aquest problema, que va fer que el govern prohibís que les nenes embarassades anessin a l’escola. Una decisió molt coherent, ja ho veus. A casa, perquè ningú les vegi, i així l’ONU es calma.

I a les mares LGTBI?

Et normalitzes sent mare, i has de ser mare a la força, perquè si no la família et repudia. Llavors, a les cis, els diuen “o t’embarasses o t’embarassen”, i es busquen un home per quedar-se embarassades. I, com a moltes no els agrada, es droguen o s’emborratxen per tenir sexe amb ell, sense saber el seu estat serològic. Com que a les masculinitzades o les trans ja les diagnostiquen com a malaltes, posseïdes per un esperit, amb un virus, les porten d’església en església o a curanders. Per això una gran majoria és analfabeta. Tenen la infància robada per les tradicions. I les famílies accepten que un home les violi i les deixi embarassades.

I els fills d’aquestes relacions?

Hereten el repudi, l’estigma. El nen és el medicament i ¿què has de fer quan un tractament no funciona? Canviar-lo, oi? Doncs a Guinea les dones es tornen a quedar embarassades, dos, tres cops més.

És el seu cas?

Jo vaig ser mare precoç als 16 anys, i el segon ja va ser una maternitat desitjada.

Què s’amaga a Allí abajo de las mujeres?

Explico una pràctica tradicional que es fa per castigar les nenes fang, que quan no són obedients primer reben un càstig físic: pallisses, clatellots... Si no canvien, la cosa és més greu i les despullen, les exposen en un lloc públic i els unten la vagina amb picant.

Quina brutalitat!

I saps què? Les encarregades d’untar el picant són dones i, així, el patriarcat fa que interioritzin les normes.

Hi ha antídot contra la barbàrie?

L’educació. No és una qüestió de col·locar una dona en un càrrec públic, perquè ara a l’Àfrica hi ha la moda d’aparentar que les dones han guanyat l’espai públic. Però al final manen els homes, les dones tenen un paperet i les tradicions no canvien. Tothom ha de ser conscient que hem d’avançar cap a la igualtat, a tots els nivells.

stats