Fatima Ouassak: "Si fos blanca, seria la mare toffu"

Fatima Ouassak va néixer al Marroc, però es va traslladar a França amb només un any. Politòloga i activista, presenta l'assaig El poder de las madres, escrit des de la ràbia davant el racisme i la islamofòbia, i la por per les conseqüències que això pot tenir per als seus fills. Hi defensa el poder que les mares tenen si són capaces d’organitzar-se políticament.

Per què va crear el Front de Mares?

— Em vaig enfrontar a un problema: els aliments a les aules. Volia l'opció d’un menú saludable, que hi hagués opció d’un menú sense carn. I mentre vaig lluitar sola no vaig aconseguir res. Quan ens vam organitzar a escala local vam tenir resultats. O sigui que l’estratègia d’unir-se funciona, continua funcionant. 

Organitzar-se com?

— Crec que la millor manera és la sindical, organitzar-se com si les mares fóssim treballadores d’una fàbrica o d'una empresa. Això vol dir que pots fer vaga, ocupar el carrer… Per això vaig organitzar el Front de Mares.

Parla al subtítol d’un nou subjecte polític. Què vol dir?

— Que les mares poden ser subjecte polític, un col·lectiu. Quan pensem en mares, imaginem individus cuidant els seus fills biològics, però poden organitzar-se també com un grup amb un interès comú. 

Aquesta lluita no encaixa dins d’organitzacions ja existents?

— No hi encaixa per dues raons. La primera és que les qüestions vinculades a la maternitat no han semblat tradicionalment interessants al feminisme. I s’entenen les raons històriques, perquè el feminisme ha hagut de lluitar per treure les dones de la família per fugir de la dominació patriarcal. D’alguna manera l'enemic del feminisme és la llar, els fills, la família. 

I la segona raó?

— Que som musulmanes i no blanques i reivindiquem políticament la igualtat. I això fa mal, perquè a les dones musulmanes que viuen en barris populars se’ls demana que callin, que siguin invisibles. Perquè si tenen la sort de viure a França, el país de la llibertat i la fraternitat, han de donar les gràcies. I la tendència, si es queixen, és a dir: per què protestes? Tens sort de viure aquí i no al teu país d’origen. Si fos blanca, ja m’haguessin nominat a la mare tofu de l’any. 

De debò ho creu?

— Sí, ens haurien aplaudit les feministes i l’esquerra. Però no ho fan perquè veuen els nostres fills com una amenaça demogràfica i terrorista. 

Què han de fer les mares si perceben injustícies?

— Jo parlo de la mare drac i la mare tap. 

Mare tap?

— Les institucions ens demanen que juguem un rol de pacificadores. Quan a França els joves protesten perquè hi ha hagut algun abús policial, i hi ha disturbis, els polítics diuen: porteu-me una mare. I els demanen que facin una crida a la calma. I és una manera de convidar les mares a reproduir les injustícies i la desigualtat. Jo interpel·lo les mares drac. 

Què significa això?

— Que rebutgin aquest rol. Que quan arribin els polítics els diguin: jo no crido a la calma, jo entenc la còlera d’aquestes persones joves, entenc per què cremen cotxes, i és perquè han assassinat o ferit algú. Això és ser una mare drac, solidària, no només amb els teus fills biològics, sinó amb tota la infància. 

Penso en el cas de Nahel Merzouk.

— Tenia 17 anys quan va ser assassinat d’una bala a l’estómac. Un vídeo mostrava com el jove no havia agredit cap policia, sinó que un agent directament l’executava. El cas va deixar el país en xoc. I quan van començar els disturbis, li van demanar a la mare del Nahel que intervingués. 

I què va fer?

— Negar-s'hi. Va dir que per a ella la violència era matar a sang freda un adolescent, no cremar cotxes. Sé que això és difícil, perquè assumim riscos quan rebutgem el que se’ns demana. És molt difícil no jugar el rol de la mare tap, de la mare mediadora.

També per por, no? Perquè el seu fill no sigui el proper…

— Però no tenim aquesta opció. L’any passat a les eleccions l’extrema dreta gairebé aconsegueix el poder, i no podem descartar que passi en un futur. No sé si som conscients del que significa. França bascula cap a un règim feixista, i això és especialment perillós per a les persones migrants i musulmanes. El que és arriscat avui és educar els nostres fills en la lluita, la resistència, i quedar-nos després a casa. No tenim cap més opció que organitzar-nos políticament.

Però, alhora, alguns ídols dels joves són fills d’immigrants, com Lamine Yamal.

— El futbol és futbol, no té cap rol polític ni intel·lectual. Els jugadors de futbol racialitzats a França es converteixen en estrangers quan perden o no fan el que s’espera d’ells, i només són considerats iguals si marquen gols. Per molt que un jugador sigui admirat, els musulmans no seran respectats. El problema de la islamofòbia és estructural, i no canviarà per molt que hi hagi un jugador d’origen marroquí. L’únic que permet lluitar contra la islamofòbia és un projecte antiracista. 

Diu que el llibre és fruit de la por.

— Sí, però formar part d’organitzacions fa que no et moris de pena o de por. Hi ha gent que em diu que se'n vol anar de França. I jo els dic: anar a on? El món és un lloc hostil, hi ha un feixisme mundial que s’està organitzant. No hi ha un paradís on puguem anar juntes. Anar-se'n no serveix, serveix organitzar-se a nivell local. I es poden fer moltes coses petites, no cal fer la revolució cada dia.