La fredor d'un enterrament sense familiars

BarcelonaEl xofer del cotxe fúnebre obre el maleter un cop han arribat al nínxol i treu amb l’ajut de dos enterradors del cementiri de Montjuïc el fèretre que hi ha d’anar a dins. Al cotxe, en queda un altre. "Com que hi ha molta demanda, aprofitem per portar dos fèretres en cada trajecte. Després enterraran aquest altre. Les famílies ho entenen", explica el conductor. Els enterradors agafen el fèretre i el porten a la camioneta, que té un elevador a la gàbia del darrere per pujar-lo motoritzadament fins a la part més alta dels nínxols. Ningú s’acomiada del mort.

En aquest cas concret no hi ha cap familiar presenciant l’enterrament, i el silenci al voltant de l’acció transforma el que en l’imaginari col·lectiu és un moment íntim i emotiu en una feina freda, mecànica. Prohibits els funerals per l’estat d’alarma, un acompanyament de fins a tres persones i d’entre deu i vint minuts al cementiri en el moment de l’enterrament o unes hores abans de la cremació és l’únic comiat possible per a unes famílies que tampoc han pogut estar amb el malalt a l’hospital. Però, en molts casos, els familiars aïllats o confinats prefereixen no dur a terme aquest adeu, i el cos viatja al seu destí final només acompanyat dels professionals de la mort.

El teló de fons, des de la part alta del cementiri, és el mar, el port i la Zona Franca de Barcelona, el pulmó gris i industrial de la ciutat i el punt de partida de moltes de les activitats comercials avui aturades o a mig gas. "Aquest cementiri impacta la gent de fora perquè es pot veure quan arribes a la ciutat des de terra, mar i aire", explica una font del servei, públic i municipal, que ens acompanya. Els carrers tenen noms en el cementiri més gran de Barcelona i, en el camí de tornada des de l’enterrament a les oficines, es poden veure també les classes socials en els grans panteons de les famílies Ametller o Batlló –un dels panteons va arribar a tenir un ascensor per baixar a la tomba– o el llegat de l’urbanista Ildefons Cerdà en la imitació del plànol de l’Eixample esculpit sobre la seva tomba, en contrast amb els petits nínxols dels murs. Al carrer amb les famílies més riques se’l coneix com el passeig de Gràcia del cementiri, inaugurat l’any 1883.

A la porta d’entrada no paren d’arribar i marxar cotxes fúnebres, la majoria carregats amb fèretres amb persones mortes pel covid-19. N'arriben a coincidir tres alhora. Allà també hi són els familiars dels difunts, fins a vuit, que esperen amb les seves mirades perdudes, tristes o abatudes, que se’ls digui cap a on han d’anar. Arriba, mentrestant, el que els treballadors del cementiri coneixen com la "brigada" d’enterradors, amb dos operaris. Al cementiri de Montjuïc n’hi ha sis; abans de la crisi eren entre 2 i 4. En els 9 cementiris de la ciutat, hi estan treballant gairebé el doble d’enterradors que abans de la crisi, per donar resposta a una demanda de més de 50 incineracions i més de 50 enterraments al dia, fins a arribar als 3.000 morts entre el 15 de març i el 15 d’abril, al voltant del doble que abans de la crisi.

La brigada rep instruccions a les oficines. "Anem cap a via Sant Jaume", els diuen, i el cotxe fúnebre els segueix per no perdre’s. Al darrere hi van els familiars que volen donar un últim adeu. "Tenim massa feina", s’excusen els enterradors per no parlar i, en efecte, se’ls veu pujar i baixar constantment de les oficines als nínxols.

Cendres a domicili

Ben a prop dels nínxols i tombes, per sobre del forn crematori, un gran complex de parets grises de formigó acull sota l’ombra una petita cua de familiars que esperen per acomiadar-se dels seus difunts, que, en aquest cas, seran cremats. S’hi ha habilitat una sala més de la que hi havia perquè de vegades diverses famílies han d’acomiadar-se a la vegada. El Joan i la Teresa, germans, han perdut els pares, de 90 i 88 anys (ella), pel covid-19. També es deien Joan i Teresa. "El papa, poc després que morís la mama, ja no va aguantar, i tenia un testament vital per no ser assistit", explica la Teresa. Transmeten certa pau, perquè "almenys van poder morir junts a l’hospital" i en uns minuts els hi dedicaran unes últimes paraules.

Han hagut d’esperar set dies per a un tipus de comiat "estrany, com de pel·lícula de sèrie B", diu el Joan. Durant uns dies de la setmana passada els comiats es van haver de frenar pel col·lapse, ja que cada cop més gent demana cremacions. Quan passi la pandèmia, el Joan explica: "Farem un dinar, que ens agrada més que una missa". També recolliran les cendres un cop passi l’estat d’alarma. Han refusat el servei a domicili, en cotxes carregats amb fins a 15 urnes que entreguen porta per porta per Barcelona.