Una de les últimes veïnes del carrer Ferran de Barcelona: "Em volen fer fora després de 62 anys"

Barcelona"Visc una tortura: tots els desnonaments són una experiència duríssima, però no es viu igual amb 30 anys que amb 60". Qui parla és l'Elena Olivella de 62 anys. Ella és, molt probablement, una de les últimes veïnes "de tota la vida" que queden al carrer Ferran de Barcelona, a tocar de l'emblemàtica plaça Sant Jaume. Ostenta un títol que, a més, té data de caducitat, perquè el dia 4 de març hi ha previst el seu desnonament.

Passeja pel carrer que l'ha vist néixer en una conversa tranquil·la amb l'ARA mentre esquiva turistes amb maletes i explica que ella, de fet, ja pràcticament no fa vida al barri. "No queda res del que era, tot són botigues de souvenirs, pisos turístics i de temporada i turistes que van i venen. Si vull comprar qualsevol cosa quotidiana he d'anar a Sant Antoni per trobar botigues, per trobar barri. Això sí, casa meva és la meva petita república, el meu refugi", va dient.

"Ara meva vida s'ha parat, visc al dia perquè no m'atreveixo a fer plans", diu en relació amb el desnonament, que assegura que li està generant molta angoixa, tant per la incertesa com per la idea d'haver de marxar del pis de la seva vida, on els seus pares es van establir l'any 1938 per formar una família, amb un contracte de renda antiga. "La meva salut se n'està ressentint molt, tinc la sensació que m'agafarà un infart constantment", explica. "Al propietari, que és un gran tenidor, aquest pis no li fa falta, té tot l'edifici sencer a banda d'altres propietats, i per a mi, en canvi, ho és tot a la vida", lamenta.

L'Elena viu des del gener a l'espera que s'executi l'ordre de desnonament que va dictar el jutjat número 22 de Barcelona. El propietari, que viu al mateix bloc, la vol fora i va denunciar la situació de l'Elena als jutjats, malgrat tenir un informe de vulnerabilitat per risc d'exclusió social. Quan van morir els seus pares ella va heretar el contracte de renda antiga que tenien amb l'única pròrroga possible que permet la llei; dos anys. Des de 2022, doncs, està legalment fora de contracte. Durant aquest temps, assessorada per un advocat i pel sindicat d'habitatge Resistim al Gòtic, ha lluitat i ha posat recursos allà on ha pogut acreditant la seva vulnerabilitat. Però tots han estat rebutjats.

Actualment només cobra una ajuda que ronda els 200 euros. "Tot i això, jo sempre he pagat el lloguer. No demano que em deixin el pis gratis, però sí que m'hi deixin quedar amb un lloguer que jo pugui pagar", resumeix. Als propietaris, diu, els coneix personalment. Es tracta d'una família –explica– també del barri, a qui coneix des de fa molt de temps: "Em diuen que no és res personal. Em sembla duríssim, perquè em coneixen de tota la vida, jo en seria incapaç", reflexiona.

"Un engranatge al servei del turisme"

Resistim al Gòtic ha denunciat públicament el seu cas aquest dimecres al matí per reclamar que se suspengui el desnonament i que la propietat s'avingui a negociar un lloguer social. Avui mateix també tenen previst posar un recurs a les Nacions Unides. "L'Elena compleix tots els requisits per acollir-se a la moratòria de desnonaments: el seu propietari és un gran tenidor i ella té acreditada la vulnerabilitat per part dels Serveis Socials, però els jutjats han desestimat les seves peticions", explica la Besa, portaveu de Resistim al Gòtic. L'Ajuntament de Barcelona també ha confirmat a l'ARA que hi ha un informe de vulnerabilitat vigent.

L'associació assegura que el cas de l'Elena és paradigmàtic "de la crisi d'habitatge a Barcelona de la qual molts veïns són víctimes". "L'Elena és de les últimes veïnes del carrer Ferran, on fa anys que els pisos estan passant a mans de grans tenidors i fons voltor, que els buiden de veïns per convertir-los en pisos turístics i, darrerament, en pisos de lloguer de temporada", denuncia Resistim al Gòtic. I el mateix passa amb els comerços: "És tot un engranatge que funciona només a favor del turisme", diuen.

Una simple ullada al carrer reforça aquesta tesi. En els escassos quatre minuts que costa recórrer el carrer Ferran, entre la plaça Sant Jaume i les Rambles, es compten dos supermercats ràpids i almenys una vintena de restaurants o bars amb tots els cartells en anglès on anuncien "tapas", "sangría" o "paella". També hi ha 15 botigues de souvenirs; una vintena més de comerços clarament destinats als estrangers, on venen bosses, ulleres de sol i bijuteria, i un hotel, una pensió i un alberg. Durant el passeig, l'Elena assenyala els pocs comerços de tota la vida que hi queden. "La botiga de belles arts, la llibreria Sant Jordi i, allà baix, la botiga Guido, de bosses. Res més", diu.

També hi ha dos edificis sencers en obres, un d'ells ja "en venda". I múltiples porteries que es delaten soles: amb intèrfons automàtics d'última generació que donen la benvinguda i permeten accedir a l'edifici amb una targeta contactless o un codi secret. "Són pisos de lloguer de temporada", confirma el Marcos, un gallec que viu temporalment en un d'aquests blocs. "Aquí ja no queden veïns del barri, jo almenys no n'he trobat cap", afegeix. "Nosaltres hem llogat aquest pis per tres mesos perquè tenim la intenció de comprar aquí a Barcelona; en aquest temps ja hem decidit clarament que no serà al centre; aquí no hi ha caliu de barri, tot són turistes, i això fa que no tinguin cap mena de respecte pels veïns, estan de pas, molt de pas", relata el Marcos.

"Jo intento no fixar-me en el barri i em refugio a casa meva, allà puc ser jo", resumeix l'Elena. Uns metres més enllà dues noies asiàtiques es fan selfies des d'un balcó, en un tercer pis, amb la plaça Sant Jaume de fons. "Per què Barcelona permet tot això? Una ciutat que va d'avantguardista, de progressista, de tolerant... Ens hauria de fer vergonya ser una de les ciutats amb dades més altes de desnonaments", conclou enfadada l'Elena.