La vida a les barraques de Vallcarca: "Qui em donarà una feina o em llogarà un pis, a mi? Ningú"

BarcelonaDes de fora sembla una muntanya de fustes, teles i ferralla. Però, un cop a dins, l'organització que hi impera fa descobrir una petita comunitat de veïns, més o menys avinguda. La vida a l'assentament de barraques de Vallcarca "és dura". Així ho admet Florina Drosu, que hi viu des de fa anys i ha obert les portes del solar per rebre un equip de l'ARA i explicar com s'organitzen i com hi viuen ella i la resta de veïns.

Al centre, una petita plaça: l'única zona alliberada de trastos. A la dreta, una filera d'una desena de barraques s'obre camí fins al fons del solar. A l'esquerra hi ha definides vuit miniparcel·les més, aquestes a l'aire lliure, separades per portes o elements de ferro, que serveixen com a estació de treball per al negoci de la ferralla. "Aquí hi treballen vuit grups, que en total són unes vint persones. Van acumulant ferralla, cada una al seu lloc, i quan en tenen prou per omplir un camió, que és cada tres o quatre setmanes, la venen", explica la Florina. "Un bon mes en pots treure 300 euros, però generalment no passa de 200", afegeix. L'assentament és alhora sostre i lloc de treball, explica a matriarca.

Planta cadires per a tots al mig de la plaça i ens convida a xerrar. Explica que té 42 anys i que va néixer a Bucarest. Diu amb el cap ben alt que ella és gitana romanesa. Es va casar jove –"com es feia abans", diu– i va tenir tres fills. Després de greus episodis de maltractaments per part de la seva exparella, va fugir del seu país amb poc més de 20 anys per salvar la vida. Va trigar uns anys a poder portar els fills amb ella. Ara ja en fa 20 que viu al barri de Vallcarca amb la seva família. Primer de lloguer, en uns pisos que l'Ajuntament va acabar enderrocant; després al solar que hi va quedar. "Aquí mateix s'aixecava el bloc on jo vivia", recorda. "Ara a la barraca hi visc només jo. Els meus fills i nets estan en pisos compartits", explica. Els moviments del barri i el sindicat de l'habitatge admeten que han reubicat moltes d'aquestes famílies en pisos buits i ocupats per evitar que els pares perdin la tutela dels fills. "Entenc que et prenguin un fill si el maltractes, però no perquè siguis pobre", reflexiona la Florina.

Hi ha molt poques dades oficials a Catalunya sobre quantes persones malviuen amuntegades en assentaments com el de Vallcarca. Segons l'Ajuntament de Barcelona, a la ciutat hi ha gairebé 300 persones vivint en campaments com aquest, però les entitats socials diuen que la xifra es queda molt curta. Només al de Vallcarca hi malviuen una setantena de persones. "Ara som sobretot gitanos romanesos i algun marroquí, però per aquí hi ha passat de tot, fins i tot un grup de dones catalanes durant un temps", recorda la Florina. Ara creuen que les barraques tenen els dies comptats. Durant els mesos de gener i febrer el govern municipal de Jaume Collboni va intentar dur a terme una inspecció tècnica, però els veïns van impedir l'entrada dels funcionaris. "Estic 100% segura que volien trobar qualsevol cosa per dir que hi havia un perill imminent i desallotjar-nos", sentencia la Florina.

L'Ajuntament manté que "no hi ha previst un desallotjament imminent" en aquesta zona –on fa anys que hi ha definida una transformació del barri amb nous blocs i parcs–. En canvi, fa només uns dies l'abstenció del PSC va permetre al PP tirar endavant una proposta per desallotjar "sense més dilació" la zona. "Buscaran qualsevol excusa, però jo no hi veig perill. Has mirat bé la meva barraca? Si em cau a sobre no moriré, simplement apartaré les fustes i sortiré caminant", bromeja la Florina, que des que sap que ha de venir una inspecció fins i tot s'ha desfet de la petita cuina de butà que tenia. "Fa un mes que menjo coses fredes", explica.

Les barraques tenen una electricitat precària i l'aigua l'agafen de la font. "Jo tampoc vull viure així, per això demano una sortida. Com a mínim, si no pot ser un lloguer social que em diguin en quin altre lloc puc fer-m'hi una barraca, perquè sense sostre, al carrer, em sentiria molt insegura", diu. La Florina també reclama que la deixin treballar: "Jo vull treballar, però no hi ha manera; hi ha molta discriminació pel fet de ser gitana i tenir poca formació. Com volen que arribi a ser una persona normal que paga el seu lloguer si no puc accedir a cap feina?" Assegura que ha tingut "un munt d'entrevistes", però el rebuig sistemàtic li ha acabat generant una depressió. "No m'importaria gens treballar dotze hores al dia si el sou em permetés pagar un lloguer i tenir una vida digna", insisteix.

"Però qui em donarà una feina a mi? Qui em llogarà un pis? T'asseguro que ningú. La gent té molts prejudicis –diu cada vegada més encesa–. És per això que demanem un lloguer de l'Ajuntament, perquè dels privats és gairebé impossible. L'altre dia vam anar a l'Ajuntament a posar una instància –continua– i la dona de la recepció quan ens va veure es va posar a cridar «No soc jo, no és a mi!», jo no entenia res", diu. Amb el pas del temps assumeix aquella reacció com una mostra més de racisme: "Ens ha passat sempre, és la història dels gitanos".

De fet, no són poques les pintades amb to racista que s'estenen pel barri, al voltant de les barraques. La Florina és molt conscient que hi ha una part del barri que els acusa de conflictius i de bruts i que els vol fora. "En primer lloc, els convido a anar a comissaria i comptar les denúncies que hi ha contra els gitanos –diu–. En segon lloc, els convido a venir a passar un dia a les barraques, a veure si tenen la força per aguantar".

La Florina s'esforça en desmuntar el tòpic que "als gitanos els agrada viure així". "Si vivim així és perquè estem exclosos del món laboral i de l'accés a l'habitatge. Si vols fem una prova: anem ara les dues a buscar un pis per a mi. Malgrat que parlessis tu, encara que els oferissis el doble del que demanen... No me'l llogarien", diu convençuda.

I si acaben desmantellant l'assentament? "Doncs perdrem el sostre i la feina i haurem de marxar a un altre lloc i tornar a començar", respon. "Però en el meu cas no serà gaire lluny. Vallcarca és el meu barri; també és casa meva", conclou.