"Els gitanos també tenim drets": un assentament enmig d'un barri en transformació

BarcelonaBarcelona batega accelerada al ritme de turistes i expats. Els joves fugen de la ciutat per culpa dels lloguers inassumibles que els foragiten de l'espai on van créixer. La ciutat, cosmopolita, global, ha anat perdent part del seu teixit social. El barri és menys barri. Cadascú fa el seu camí. Però a Vallcarca s'entesten a evitar-ho. Els veïns estan mobilitzats i preparats per evitar que s'expulsi sense oferir-li una alternativa la comunitat gitanoromanesa que viu en un assentament prop del viaducte de Vallcarca. Tanmateix, no tothom els dona suport: molts altres veïns es queixen dels problemes de seguretat i higiene que comporten els campaments.

Es tracta de tres nuclis de barraques on viuen gairebé 70 persones –menys d'una quarantena segons les dades oficials de l'Ajuntament–. Són tres famílies provinents de la ciutat de Buzău, a Romania, que agrupen en total un centenar de persones. Els que tenen fills petits ja no dormen als assentaments, sinó que estan instal·lats en cases ocupades del voltant: n'hi ha més d'una dotzena. Als campaments s'acumulen barraques de fusta, plàstics i ferro. El terra està ple de brutícia i ferralla. És la seva subsistència. Trastos vells de tot tipus que desmantellen per vendre'ls a pes. L'assentament no és només casa seva, sinó l'espai de treball on guarden i classifiquen la ferralla. L'olor és forta. No tenen condicions dignes i tenen un únic punt d'aigua potable. A l'estiu les barraques són un forn i han de fer vida fora. Una dutxa que només poden utilitzar a l'estiu i uns quants gibrells d'aigua els permeten netejar-se. Cuinen amb bombones de gas butà. Una fossa sèptica, reclosa rere quatre parets maldestres per donar certa intimitat, els serveix de lavabo.

"Nosaltres també estem en contra que visquin així. Ningú vol viure en barraques, no és digne", defensa el José, membre de Som Barri. Des de la plataforma veïnal reclamen que el consistori proposi una solució, tant pel que fa a habitatge com laboral, als membres de la comunitat gitana. I es remeten al passat per buscar arguments. "Barcelona té una història de barraquisme molt gran, i es va solucionar fent habitatge social. Va passar a Montjuïc i al Carmel. Per què no ara?", es pregunta el José, que demana que les solucions passin pel mateix barri i així facilitar la integració de la comunitat, ja que els més petits van a les escoles de la zona.

Sense diners, però amb una "bona vida"

El Fabi té 23 anys. Porta més de mitja vida a Barcelona, vivint a Vallcarca entre l'assentament i alguns edificis ocupats. Primer es va instal·lar en una casa modernista a tocar del viaducte, després va passar sis anys a l'assentament i ara ocupa un pis a l'avinguda Vallcarca perquè té dos fills, de 4 anys i 4 mesos respectivament. A l'assentament no hi poden viure menors si no volen perdre'ls. Viu de la ferralla; té una furgoneta i recull material per tota la ciutat. "Aquests solars són la nostra vida. Si això se'n va, ens morim de gana. A Vallcarca es viu bé, no hi ha diners, però tenim una bona vida", resumeix mentre parla orgullós de les matriarques, la seva àvia i la seva mare, que també viuen al campament. El Fabi sent que el barri els acull i protegeix. A canvi, intenten ajudar quan es fan activitats i participen en les assemblees del moviment.

Mentre escura l'últim glop d'una beguda energètica, assumeix que no pot pagar el lloguer d'un pis ni tan sols el d'una habitació. "Els diners no m'interessen, només vull tenir-ne prou per pagar el gasoil, el menjar i el que necessitin els meus fills", rebla mentre reclama una trobada amb els responsables polítics –una reunió que el districte accepta: "No tenim cap inconvenient amb reunir-nos amb qui calgui"–. El Fabi reconeix que l'ocupació no és la solució idònia a la seva situació, i que l'assentament, al cap i a la fi, és un mal menor: "No voldríem viure aquí". Demana un lloc on aixoplugar-se amb certa dignitat i un treball que el mercat laboral no li ofereix.

Tampoc troba feina el Mario, un pare de família de 40 anys amb 4 fills. "Em demanen estudis per recollir brossa. Sempre em diuen «ja et direm alguna cosa» i mai em diuen res. Si els dic que estic vivint en un pis ocupat no em donen la feina", explica molest. El José li dona la raó: les institucions, superades i sense recursos, haurien de "flexibilitzar" els requisits a l'hora de contractar aquesta gent o el problema "s'eternitzarà". "Què podem fer? Anar a robar? Volem una feina. Sort de la gent del barri, els estem molt agraïts", explica el Mario mentre una dona, amb la cigarreta a la boca, escombra el terra polsegós i ple de brossa de davant la seva barraca. Per al Mario, una solució seria instal·lar uns barracons que oferissin llum i aigua, unes condicions mínimes d'higiene i seguretat. "Els gitanos també tenim drets", diu, tot i que assumeix que si no els ofereixen res més, l'assentament ja els està bé. Un mal menor.

Veïns dividits

Al barri no tothom està a favor dels campaments. Hi ha gent que els vol fora. Els assentaments gitanos contrasten amb les files de turistes que surten de la boca de metro en direcció al Parc Güell. A un costat de la tanca els turistes que surten perduts de sota terra, i que el Salvador, un veí de Montbau, orienta cada dia en la bona direcció; i a l'altra banda de la tanca, a escassos centímetres, la fossa sèptica, la ferralla i la brossa. Són dos mons oposats.

La Pilar és una de les veïnes més afectades. Viu enmig de les cases ocupades, a tocar de les famílies de Buzău. Té 87 anys i la seva filla Lupe l'acompanya a fer un vol. La cuiden, la saluden, i s'encarreguen d'ajudar-la quan se li acaba el butà o té un problema. "Fins i tot m'inviten a les festes, però van tots de negre, com escarabats", bromeja sorneguera. Precisament, després d'una festa, algun despistat va fer una pintada a la seva façana, i l'endemà al matí va sentir com els veïns ocupes la netejaven a correcuita.

La Maria Teresa té 90 anys. A ella els nous veïns no l'incomoden, tot i que lamenta els problemes de seguretat dels últims temps. Aquesta enèrgica anciana, en canvi, posa el focus en l'origen de la degradació de Vallcarca. "Era un barri treballador, i l'especulació immobiliària ens va expulsar", diu contundent.

Solució o desallotjament

I és que aquesta àrea entre la plaça Lesseps i el viaducte de Vallcarca té pendent una transformació des de fa dècades. Fonts del districte asseguren que aquest 2024 s'entrarà en la fase de "materialització dels canvis que necessita i reclama el barri", i abans d'acabar l'any s'ha d'aprovar el projecte executiu per licitar les obres durant el 2025. En un any i mig podria haver-hi ja les màquines treballant. Fins que això no passi, el consistori pretén fer un acompanyament amb les famílies que viuen en els assentaments per buscar una solució "individualitzada", en funció de cada situació familiar. Per dir-ho d'una altra manera, no es poden agafar tots els membres de la comunitat gitanoromanesa i instal·lar-los plegats en un edifici social. "No es pot consolidar, és una situació de precarietat molt gran, per als que hi viuen, i per als altres veïns", apunten des del districte, alhora que descarten una solució temporal com els barracons que proposa el Mario.

¿Els assentaments es mantindran fins que arrenquin les obres, com a mínim, d'aquí a un any i mig? L'Ajuntament sap que és una qüestió delicada, que ha de fer equilibris i sobretot facilitar la transformació de la zona, tal com es va aprovar l'any 2018, el projecte de Parc Central que van acordar consistori, veïns, promotors privats –Núñez y Navarro va comprar molts terrenys– i entitats. Durant els pròxims mesos s'intentarà buscar una sortida per a cada família de l'assentament, però si es detecten "riscos per a les persones" –de fora o del mateix campament– o problemes de seguretat, hi podria haver un desallotjament forçós.

És el que volen evitar els veïns de Som Barri que donen aixopluc als gitanos. "No tolerarem que vingui la policia i els faci fora d’un dia per l’altre sense solucionar la seva situació. És una qüestió de dignitat. Ja ho han intentat i ho hem aturat. Hi haurà merder", adverteix el José.