"També hi ha guetos d'immigrants rics”: la segregació a Catalunya
La concentració d'estrangers a certs barris té més a veure amb la capacitat econòmica i l'accés a l'habitatge que l'origen
BarcelonaA la família Martínez Mejía els han denegat quatre cops una hipoteca, tot i que els avala el sou dels quatre membres, i han de continuar vivint de lloguer en un pis de la Torrassa —un barri de l’Hospitalet en el qual el 54% dels veïns han nascut a l’estranger— que gairebé cau a trossos. El pis és tan petit que un dels fills, a la vintena, ha de dormir a l’habitació amb els pares. Als Khan, la bona nòmina que aporta el pare no els obre portes dels habitatges que els agraden i que podrien pagar. “Ni amb diners puc viure on vull”, es queixa l'Atusa Khan. El matrimoni i les dues filles petites estan de relloguer al barri del Raval de Barcelona –amb un 64% dels veïns nascuts a l’estranger.
La queixa de Khan constitueix la resposta per a la fotografia d’on viu avui la població immigrant a Catalunya, publicada per l’ARA a partir de dades de l’INE, coincidint amb l'arrencada de la regularització extraordinària de les 150.000 persones que ja viuen —i fins i tot treballen— a Catalunya. “Vius on pots i et deixen viure”, resumeix gràficament Lucila Rodríguez-Alarcón, directora general de la Fundación PorCausa, centrada en les narratives de la immigració. Els Johnson són una família californiana que just després de la pandèmia es van instal·lar al barri de Gràcia de Barcelona –amb un 31% dels veïns nascuts a l'estranger– i paguen un lloguer que gairebé quadruplica el salari mínim interprofessional; tot i això, han comprat un parell de pisos: un el van vendre l'any següent i l’altre l’estan renovant per destinar-lo a lloguer de temporada. Les dues filles adolescents van a una escola internacional, i per a ells el castellà i el català són llengües estranyes, perquè la seva vida social continua sent amb un cercle angloparlant.
Segregació voluntària
A partir d’aquí, Rodríguez-Alarcón sentencia que “hi ha guetos d'immigrants rics” a dins de la ciutat i a les urbanitzacions que faciliten l’aïllament físic. En la mateixa línia, el geògraf José Lasala indica que “la segregació més gran es dona als barris més afavorits perquè és una separació voluntària, mentre que als més desafavorits hi van a parar les persones amb menys capacitat econòmica”. Lasala és doctorand i membre de Fragmedcites, un projecte que lidera, entre altres, la Universitat de Lleida per analitzar la fragmentació a les ciutats mitjanes espanyoles (amb Lleida, Manresa i Girona entre les catalanes).
De l'anàlisi del mapa de Catalunya s’adverteix que els dos milions d’estrangers –25% del cens– que resideixen al país es concentren majoritàriament en grans ciutats de l’àrea metropolitana de Barcelona, i en menor mesura a la perifèria, tot i que amb grans excepcions –com Guissona, Salt, la Jonquera, amb taxes molt per sobre de la mitjana catalana–. Fora de la gran conurbació barcelonina, Lasala assenyala que la segregació física és més complicada en localitats petites o mitjanes a causa de les seves dimensions, però les barreres físiques se substitueixen per les simbòliques i el sentiment de "legitimitat urbana" d'uns per ocupar aquestes barriades i dels altres per estigmatitzar-les i no trepitjar-les.
Com s'explica aquesta concentració? Es pot parlar de societats segregades? “A Catalunya no hem arribat al punt dels Països Baixos, França i Bèlgica, amb barris hipermarginalitzats, però s’estan començant a donar les condicions materials i econòmiques per acabar així”, respon Lasala, que adverteix que les administracions repeteixen els mateixos errors de fa dècades, concentrant en determinats barris o en zones perifèriques de les ciutats les poques promocions d’habitatge públic que es construeixen. A més, amb un mercat immobiliari salvatge, gairebé l’única sortida dels immigrants pobres és viure als barris més desfavorits socialment, on els habitatges són de pitjor qualitat, més petits i antics o amb una falta d’inversió d’anys que n'han provocat la degradació i que acabarà fent que només hi visquin els que no tenen cap altre possiblitat.
Un cop desterrat el concepte gueto, perquè suposa criminalitzar les persones, Jordi Bayona, professor de la Universitat de Barcelona (UB) i investigador associat del Centre d’Estudis Demogràfics, parla de “concentració” i coincideix que a Catalunya és d'un "nivell mitjà, segurament més baixa que la de fa dècades", quan la població nouvinguda es va haver d'espavilar per allotjar-se en barraques i coves o als barris segregats als polígons. A diferència d’altres zones d’Espanya, la immigració aquí és “estructural”, i augmenta amb la bonança econòmica i es frena amb les crisis. Per això, apunta, cal tenir preparat un sistema d’acollida i subratlla també que el nivell d’integració depèn en certa manera del moment d’arribada al país. “Els que van arribar fa 10 o 15 anys segurament no van tenir tants problemes per trobar un lloguer com els que arriben ara”, reflexiona.
Renda i habitatge
Segons Lasala, hi ha tres factors que indiquen el nivell de segregació d’un barri: el lloc de naixement dels veïns, el nivell d’instrucció i la renda disponible. Lògicament, tots tres “van de bracet” i són els responsables de distribuir la població per barris: rics amb rics i pobres amb pobres, independentment de la nacionalitat o l’origen. “Si l’habitatge s'estratifica, s’acaba estratificant la població”, conclou.
Rodríguez-Alarcón també incideix en el fet que cal un canvi de polítiques per fomentar la “barreja social” i fugir dels plantejaments de França o Bèlgica, que va crear molta oferta pública per acollir la immigració procedent de les excolònies. La concentració va crear guetos i va contribuir a una confrontació social que encara s’arrossega. L'experta també diu que “els serveis públics” de qualitat “eliminen” la segregació perquè “igualen tothom” i faciliten que uns i altres ocupin els mateixos llocs, siguin escoles o centres mèdics. El perill que hi veu Lasala és que “s’acabin revaloritzant els preus dels pisos” perquè, al final, qui rep és qui menys té i menys pot decidir.
En una plaça del barri de Buenos Aires de Martorell, passa la tarda un grup de veïnes en la vuitantena que fa seixanta van estrenar els pisos de protecció oficial del Patronat de l’Habitatge del règim franquista. Xerren de les seves coses barrejant el català i el castellà. Unes van venir de regions del sud d’Espanya en la gran onada migratòria que va canviar Catalunya per sempre. Les altres són catalanes de soca-rel. Avui, al barri, el 27% dels residents són nascuts a l’estranger, superant en dos punts la mitjana del municipi i molt per sota del 36% dels nuclis històrics. “Amb el meu marit vam venir d’un poble de Sevilla perquè a Martorell coneixíem uns compadres que ens van llogar una habitació; en un pis vivíem tres parelles”, explica la Lola González.
La història no és gaire diferent de la que viuen alguns joves subsaharians que ocupen un altre banc de la plaça i que la fan petar en anglès, la llengua colonial que comparteixen, ja que la majoria procedeixen de Nigèria i Ghana. Expliquen que han vingut a parar a Martorell perquè hi tenen amics que els van dir que hi hauria feina –la majoria treballa en empreses del voltant–, i en aquest barri concretament perquè amb esforços ho han tingut més fàcil per trobar un relloguer compartit amb compatriotes. “Algú sap d’una habitació?”, pregunta una dona jove, també nigeriana, en una bugaderia que freqüenta la població immigrant.
Aquest patró, el de seguir el camí de coneguts, és un patró que es repeteix sempre en totes les migracions. “Els que arriben busquen una comunitat d’acollida”, afirma Rodríguez-Alarcón. El boca-orella entre paisans que creen xarxa –amb una llengua, una cultura i uns costums similars– s’activa, d'una banda, quan hi ha la necessitat d’emigrar per millorar les condicions o per fugir de persecucions i guerres i, de l’altra, quan la societat d’acollida requereix mà d’obra per mantenir l’activitat laboral i el benestar general. Alguns barris ara turistificats, com els Chinatown o els Little Italy de ciutats nord-americanes, o la lluita veïnal nostrada del barri barceloní de Torre Baró que retrata El 47 són bona mostra de la convivència entre els que comparteixen llengua, cultura i costums.
Racisme immobiliari
La queixa que l'Atusa Khan expressava a l’arrencada d’aquest text s’adreçava a les immobiliàries, a les quals acusa de discriminar-la pel seu nom. No és una percepció personal sinó que el “racisme immobiliari” és una pràctica “estructural”, en paraules d’Aliou Diallo, investigador de la Universitat de Girona que fa poc va publicar un informe sobre aquesta qüestió encarregat per la Generalitat. Aquest politòleg afirma que les immobiliàries s’han convertit en “agents que dissenyen els barris, fent planificació i decidint qui hi pot viure”. En definitiva, assegura que quan una persona racialitzada (fins i tot amb passaport espanyol) es presenta en un d’aquests establiments la reben “per defecte” com una persona empobrida i que “farà perdre valor” a l’edifici on vagi a viure. D’aquesta manera, fins i tot quan hi ha “una solvència contrastada” s’han trobat casos que se’ls ofereix un pis “en mal estat o que s’ha de refer tot”.
Amb els anys, els barris més degradats o amb una oferta d’habitatges més barats han anat canviant de tipologia de veïns. A mesura que la biologia ha fet via i els residents envelleixen i moren, o es traslladen a zones benestants, en molts dels pisos ha entrat una població estrangera més jove, assenyala el demògraf Bayona. Aquests moviments permeten que s'hi assentin persones noves i que els vells venguin l’habitatge i, per tant, es produeix una “convivència que no és només de diferents orígens sinó de diferents edats”. El mateix procés es produeix als centres històrics de ciutats mitjanes “que no s’han turistifiscat”, apunta el geògraf de la Universitat de Lleida, assenyalant la degradació dels de Lleida, Manresa o Balaguer.
Per contra, el de Girona s’ha gentrificat i ha captat immigració europea amb un alt nivell econòmic i ha fet disparar els preus de l’habitatge. En aquests barris de rics, que diu la investigadora de PorCausa, no només l’habitatge és més car que lla mitjana sinó que el comerç i els restaurants s’encareixen, cosa que crea barreres invisibles per a la resta. “Els rics també creen espais propis”, insisteix.