Jaume de Laiguana: "M'encanta la dona però un home és més fàcil de fotografiar"

Amb menys de 50 anys li dediquen una retrospectiva -fins al 26 de maig al Palau Robert de Barcelona- que vol ser un punt i a part en la seva carrera. No canvia de professió però sí el to de les fotografies. Diu que vol endinsar-se en el món de l'art i explicar més històries.

Però les teves fotos ja expliquen una història.

Sí, perquè encara que siguin fotos d'encàrrec sempre he tirat cap aquí. Però ara vull fer-ho obertament, sense haver de patir. Em vull desinhibir sense importar-me el què diran. Això és el que necessito, més llibertat. Una cosa és una foto i una altra una foto que expliqui una història. Continuaré fent publicitat perquè és del que visc però vull ser més autor i explicar les meves històries.

Quines són aquestes històries?

Per exemple, la pesca amb l'almadrava. És brutal com els vaixells pesquen la tonyina! Doncs jo em puc muntar el meu món allà, em permet fer coses visualment molt xules. Després faré mines, els percebeiros ... I ara he fet un pilot amb Jon Kortajarena sobre la feina d'una prostituta i el risc laboral que té.

Però et continuarem veient fotografiar la Shakira?

Sí, fins i tot hi vull fer participar alguns personatges. Si hi puc convidar, per exemple, algú com la Sofia Loren i fer que interpreti la mare d'un percebeiro que espera el seu fill al port, munto tot un tema dramàtic a la italiana que pot ser molt interessant.

Molt cinematogràfic. ¿Creus que la fotografia va cap aquí?

Sí, perquè amb un telèfon fas una foto i ja surt manipulada. És que ja no has ni de saber-ne. Estem en una globalització fotogràfica. La fotografia és a l'abast de tothom i sí, perd importància, però crec que ara és el moment que els que ens hi hem dedicat durant molts anys sapiguem espavilar-nos. I intentem explicar coses que ells no poden.

Ara les fotos es pengen a Instagram.

Sí, em fa gràcia. Fotos efecte polaroid . Abans ho fèiem amb Polaroids de debò... Crec que és una eina més, i fins i tot jo acabaré fent fotos amb telèfon. Per què no? No sóc un romàntic, el que vull és un bon resultat i el que he d'intentar és marcar diferència amb el meu tipus de foto. He pres la decisió de mirar els antics i, sense ser un purista, anar cap allà. Em sento més realista. A la meva foto no hi vull Photoshop. Si tens una arruga, te la vull marcar.

Un retorn als orígens.

Sí, perquè crec que serà el camí natural del fotògraf artista. Si no, ¿què ens queda? ¿Ser tots una marca blanca de gran consum? Una manera de sortir-ne és fer-ho ara al revés. Hi ha una foto de Bruce Willis a l'exposició que és un retrat marcant arruga. El veiem sempre com un home jove i és un home gran. I al laboratori vaig contrastar-lo per provocar-ho més. Ell en va quedar content. Pensava que m'engegaria, però no.

A la majoria de fotos, el cos de la dona hi té molt protagonisme.

M'encanta la dona. En sóc fan absolut i m'agrada molt fotografiar-la. Als homes els maltracto perquè queden bé sempre. Un home és molt més fàcil de fotografiar. Crec que, per la indiferència que els he tingut en moltes fotos, em queden bé. En canvi, de la dona me'n preocupo més. M'agrada que, encara que sigui un entorn dramàtic, ella sempre llueixi.

Però totes són models i actrius. La bellesa del carrer és una mica diferent.

La bellesa del carrer la faré i hi aniré entrant però amb gent que jo esculli. No perquè sigui guapa sinó pel rotllo que em pugui donar per al que busco en aquell moment.

¿És cert que hi ha gent a qui la càmera l'estima o és un mite?

No és un mite. Hi ha gent que la pots llançar des d'un cinquè pis, la fotografies i queda increïble. I n'hi ha que no queden tan bé però llavors el que has de fer és donar més importància al conjunt de l'entorn que a la persona. Però tots som fotografiables.

Les teves fotos creen un món propi. Com fas que el personatge entri en el joc?

Quan dissenyo l'espai ja està pensat per portar la persona cap on vull. Per exemple, al Nacho Duato el vaig fer entrar en un túnel petit; va dir que no hi cabia i es va ajupir. I li vaig dir: "¿Veus aquesta postura? És la que vull". Intentes treure'ls d'una manera que no hi estan acostumats.

I a tu, que vas començar en la fotografia per casualitat, ¿et molesta l'intrusisme?

No, gens. Jo ja vaig passar per aquí. A mi no em creien com a fotògraf. Fins i tot els companys. I em vaig dir: "¿Què s'ha de fer perquè em considereu com a fotògraf? ¿Guanyar premis?" I em vaig presentar als Lux. Vaig guanyar onze anys seguits. Però després vaig deixar de fer-ho perquè vaig pensar que era absurd. ¿De què serveix? Jo faig fotos i estic a gust amb mi mateix.

¿Cansa que et qualifiquin com el fotògraf de les estrelles?

Jo fotografio persones, que és el que són les estrelles. M'ha passat molt amb la Shakira, és una gran amiga meva i una de les persones que més m'estimo, i el que sí que em molesta és que em parlin només d'ella quan he fotografiat molts personatges. Em pots parlar de la Shakira com d'un més.