John Boorman: “Sense la monarquia, Anglaterra seria un lloc molt millor”

És el director de clàssics com Deliverance, Excàlibur i A boca de canó. Als 82 anys, John Boorman ha estrenat Reina y patria, un retorn al gènere biogràfic que ja va explorar fa 30 anys a Esperança i glòria, on recordava la seva infància en un Londres sota bombardeig alemany. Ara toca evocar la joventut a l’exèrcit, on va servir com a instructor de soldats que lluitarien a la Guerra de Corea. Una mirada sensible a la seva educació sentimental i al relleu generacional que es va produir a l’Anglaterra dels anys 50.

Pel que es veu a Reina y patria, més que disciplina, vostè a l’exèrcit va aprendre a evadir responsabilitats.

Tots fèiem el que podíem per escapolir-nos de la Guerra de Corea. Per això volia situar la pel·lícula als anys 50. És una època molt interessant en la història d’Anglaterra. Havíem guanyat la Segona Guerra Mundial, però l’Imperi Britànic s’havia enfonsat. Els soldats veterans encara vivien en el passat, però els joves ens adonàvem que tot havia canviat. Va ser un punt d’inflexió crucial que el cinema gairebé no havia tocat.

Per què la gent va trigar tant a adonar-se que l’Imperi s’havia acabat?

Tothom seguia celebrant la victòria contra els nazis i els discursos de Churchill encara sonaven a la ràdio. La Gran Bretanya imperial semblava tan viva que era difícil acceptar un canvi tan radical.

L’Imperi va caure, però la reialesa es va mantenir. I l’addicció monàrquica del poble que il·lustra Reina y patria no ha canviat gaire.

Sí, la gent encara segueix els casaments reials amb fervor per televisió. Cal dir que els 50 van ser un període de grans reformes en àmbits tan importants com la sanitat i l’educació, però es van deixar dues coses molt importants per fer: abolir les escoles privades com Eton, bastions del privilegi social, i treure’ns de sobre la monarquia. Anglaterra seria un lloc molt millor ara, i no un país governat per l’elit.

Aquest no és el seu primer film en què la monarquia britànica té un gran protagonisme.

Vols dir? No me’n recordo...

Pensava en Excàlibur.

[Rialles.] És cert! Gràcies a Joc de trons, ara no és difícil fer una pel·lícula amb mags, cavallers i espases, però aleshores em va costar molt. Hollywood no estava interessat en una pel·lícula sobre mites artúrics, tot i que per a mi són centrals en la nostra cultura. Esclar que, després de l’èxit d’ Excàlibur, van aparèixer tot de films d’ambientació medieval.

El protagonista evoca els seus companys d’armes amb tendresa. La seva mirada sembla la d’un home més madur. ¿És vostè parlant a través del seu alter ego?

No ho crec. Ja m’adonava aleshores de l’afecte que sentia pels meus companys. Fins i tot quan apreníem a marxar, ho vivíem tot com un ball, una farsa. Érem nanos de 18 anys que no havíem entrat en combat.

Quin efecte té en els seus records rodar un film de la seva vida?

Oh, és molt curiós: la pel·lícula substitueix els records en què es basa. Ja em va passar amb Esperança i glòria i ara m’ha passat el mateix.

Al film recorda l’impacte de veure Rashomon al cinema. Anys després dirigiria un dels seus actors, Tohiro Mifune, a Infern al Pacífic. Com va ser treballar amb ell?

Molt difícil. El guió el va traduir un escriptor japonès, Shinobu Hashimoto, que ja fos per error o per malícia va donar-li a Mifune una versió inicial del guió que no estava bé. Un cop al rodatge, Mifune no parava d’equivocar-se i jo l’havia de corregir, davant de l’equip japonès. Era molt humiliant per a ell i em va fer la vida impossible per venjar-se. Va ser la guerra, però vaig sobreviure.

A boca de canó, Deliverance, Infern al Pacífic... són films considerats clàssics de culte que van canviar la manera de fer cinema de Hollywood.

De vegades sento que són pel·lícules que va fer una altra persona. Fa tants anys... Però quan hi penso, reconec la seva integritat. No acceptava mai compromisos, de vegades amb un alt cost personal. I sento que aquesta recerca de la veritat en cada escena continua present, d’alguna manera, en el cinema que faig ara.

No sempre va connectar amb el públic. Va ser una gran frustració?

Vaig tenir algun daltabaix a la taquilla. Leo, l’últim, amb Mastroianni, va ser un que em sap especialment greu. Parlava de la bretxa entre rics i pobres, un tema que també vaig tocar, tot i que projectat al futur, a Zardoz, un altre fracàs. La reputació de Zardoz, però, ha millorat amb els anys, i últimament no paro de trobar-me admiradors del film.

A Zardoz va aconseguir una de les millors actuacions, tot i que no gaire coneguda, de Sean Connery.

Els actors són fàcils. Si els proporciones un bon ambient per treballar i abans de rodar els fas entendre què vols d’ells, no et donen problemes. Tots els actors, fins i tot les estrelles, volen fer una bona feina. I he tingut la sort de treballar amb els millors.

Ha dit que Reina y patria podria ser la seva última pel·lícula.

És així. Encara tinc un parell de guions que m’agradaria rodar, però no sé si tinc l’energia necessària per fer-ho. Dirigir és una feina molt dura. I no és pot fer eternament.