Juan Gérvas i Mercedes Pérez-Fernández: “Fumar és de pobres i voler una cesària també”

BarcelonaSón parella, són pares de quatre fills i avis de vuit néts. Són metges de família i defensen la medicina “amb límits”. En el seu últim llibre, La expropiación de la salud (Los Libros del Lince), denuncien que els ciutadans, sans o malalts, ja no decideixen sobre el seu cos ni sobre la seva vida, sinó que és el metge qui ho fa. Parlen clar i sense embuts i un completa les idees de l’altre. Són un equip.

Què vol dir estar sa?

Juan Gérvas : Intentem deslligar el concepte binari de salut i malaltia. Es pot tenir un ampli marge de salut fins i tot tenint malalties greus. Hi ha períodes de felicitat en què un és capaç d’adaptar-se a la situació. I això serveix des de la infància. S’ha d’ensenyar als nens que la frustració i el fracàs són part de la vida i no es poden convertir en malaltia.

Mercedes Pérez-Fernández : A mi em preocupa l’apropiació que fa el metge de què és salut i què malaltia.

L’expropiació de la salut de què parlen al seu llibre.

M.P.-F.: Sí. Els percentils, les xifres de colesterol, de la tensió, si s’està prim, gras... Tot això al final no és sa. La salut de la població només depèn en un 10% dels metges i del sistema.

J.G. : La resta depèn del medi ambient, l’educació, la feina, l’habitatge, les comunicacions...

Denuncien la sobremedicació dels pacients.

J.G. : Sí, i ens interessen dos grups de pacients. Un són els nens, que estan medicalitzats per TDAH. Tenim fracàs escolar perquè l’escola s’ha convertit en una cosa rígida que no estimula ni treu el millor dels nens. I fracassen també els pares, que deleguen en l’escola l’educació i, quan això no funciona, la solució és una píndola. I això està passant en molts altres camps, com en l’obesitat, que és un problema social i no mèdic. Perquè no hi hagi obesitat, la ciutat no ha d’estar pensada per al cotxe i s’ha de tenir temps per anar al mercat i cuinar.

M.P.-F. : Però perquè sigui possible calen horaris racionals! També ens preocupa la gent gran com a subgrup de violència. Hi ha residències on se’ls medica literalment fins a atordir-los.

J.G. : És el primer cop que la humanitat intoxica permanentment nens amb amfetamines i gent gran amb psicofàrmacs.

Quina funció han de tenir els metges en la societat actual?

J.G. : El que nosaltres reclamem a la professió mèdica és que tingui límits. Hi ha coses que no podem fer perquè no tenen solució, i no podem crear falses expectatives. I també demanem que es rebutgin els cants de sirena de la prevenció sense límits. No ho podem prevenir tot. Faci el que faci, vostè tindrà Parkinson o no, i no sabem el perquè. I si deixa de fumar tindrà menys probabilitats de patir càncer de pulmó, però continuarà tenint-ne alguna probabilitat.

No s’ha de tractar mèdicament tot?

J.G. : El que al final passa és que les urgències i els hospitals, i no només l’atenció primària, estan okupats (amb k ). Hi ha un excés d’intervencions en persones sanes i un defecte en pacients que sí que ho necessiten. Si jo sóc prostituta o drogoaddicte, tinc grans dificultats per accedir a un metge de família. El sistema sanitari s’hauria de centrar en la mortalitat i la malaltia sanitàriament evitable i no en el pacient sa, que no ens necessita. La consulta del nen sa és una perversió.

Però la majoria de programes sanitaris posen l’accent en la prevenció.

J.G. : Això és un error i una fal·làcia. Estem fent de més i preocupant la gent amb nivells de colesterol i amb citologies contínues a dones que no són prostitutes, així com fent mamografies innecessàries.

M.P.-F. : Hem arribat a l’extrem que hi ha dones que pensen que una mamografia és preventiva.

J.G. : I tenim consultes plenes d’ okupes -de sans preocupats, de crònics estabilitzats- mentre hi ha pacients que volen morir a casa que no poden perquè no hi ha temps.

M.P.-F. : Les dones en cadira de rodes, per exemple, tenen un diagnòstic molt més tardà i moren més per càncer de mama. Per què? Perquè no se les explora. No hi ha temps. Hem arribat a aquests extrems.

J.G. : Hi ha gent que quan parlem d’expropiació ens pregunta si estem en contra del sistema sanitari. No! Estem defensant el sistema sanitari de cobertura universal però amb límits. O acabarem com els EUA.

També critiquen l’expropiació que s’ha fet del dol.

M.P.-F. : Ara si el dol dura més de 15 dies és patològic! Cadascú té el seu procés. Jo fins fa poc encara plorava la mort del meu pare.

Tot ha d’estar etiquetat i diagnosticat.

J.G. : Els metges han sigut educats per ser buscadors de diagnòstics i sembla que si no posen una etiqueta no han resolt el cas. I, d’altra banda, el pacient necessita l’etiqueta per tenir un lloc a la societat. Sembla més honorable dir que tinc fibromiàlgia que no dolors diversos. El diagnòstic quan ajuda solucionar el problema és important, però quan no és útil s’ha de saber parar. Els pacients han de saber que no passa res per conviure amb molèsties. Es pot viure amb mal d’esquena sense cap diagnòstic. Un cop descartats els senyals d’alarma, com menys coses fem, millor, perquè si no es pot acabar en el que s’anomena medicina de la cascada [concatenació de proves i tractaments].

Però el sistema sanitari insisteix en el diagnòstic precoç i les proves de cribatge.

J.G. : El diagnòstic no ha de ser precoç, ha de ser oportú i encertat. El bon metge és el que utilitza racionalment els recursos. Els metges perden el temps amb el diagnòstic precoç i en alguns casos és un inconvenient. Hi ha falsos diagnòstics d’Alzheimer i de càncer de mama.

¿Tenim una sanitat massa especialitzada?

J.G. : Sí, i està demostrat que com més especialistes diferents hi intervinguin pitjor evoluciona el pacient: hi ha més complicacions i es cometen més errors. I els pacients no poden aspirar a la joventut eterna. Un metge pot tenir força en tot això quan hi ha confiança mútua, cosa que només s’aconsegueix amb la continuïtat.

El pacient també s’ha de coresponsabilitzar de la seva salut.

J.G. : El millor exemple el tens en el tabac. La classe alta ha abandonat el tabac. Fumar avui és de pobres. I a Suècia i Noruega comença a passar que les dones que es fan cesàries també són pobres perquè les de classe alta ja no volen cesàries innecessàries. La princesa Caterina d’Anglaterra va tenir un part vaginal i l’endemà ja era a casa. Aquest és l’exemple de la classe alta.