L'Enriqueta, la infermera de 104 anys
BARCELONANo van coincidir a la Facultat de Medicina però sí a l'Hospital Militar i al front, durant la Guerra Civil, tot i que en equips diferents. Ella infermera, ell metge. Tots dos nascuts el 1908. Ell és el cirurgià i humanista Moisès Broggi, mort aquesta setmana als 104 anys. Ella és Enriqueta Güerre, camí dels 105 anys. Ell, referent de la professió mèdica i símbol de la lluita antifeixista. Ella, infermera vocacional i figura anònima. Una mateixa generació marcada per la guerra. Dues vides paral·leles.
Filla de Francisco Güerre i Micaela Raluy, l'Enriqueta va néixer a Santa Lecina de Cinca (Osca) però es va criar a Lleida, on els pares es van traslladar quan ella tenia deu anys. Va estudiar infermeria a la Facultat de Medicina de Barcelona, on es va graduar amb un notable el 6 de juliol del 1937. Des de força abans, però, ja treballava a l'Hospital Militar de Barcelona. Primer al carrer Tallers i després a l'edifici nou de Vallcarca -avui Parc Sanitari Pere Virgili-, dirigit pel cirurgià Joaquim Trias i Pujol, mestre i sogre de Moisès Broggi. "L'Hospital de Vallcarca era un gran hospital. Estava ple de ferits de guerra, sobretot procedents del front d'Aragó, i a molts els havien de practicar una cirurgia reparadora. [...] La meva feina es reduïa als matins, a passar visita i a practicar les operacions necessàries", va escriure Broggi a les seves memòries.
La filla de l'Enriqueta, Araceli Albaladejo, recorda que la mare treballava moltes hores i per veure-la havia d'anar a l'hospital. "Hi anava cada tarda i passava l'estona fent compreses per esterilitzar. Recordo el berenar fantàstic que ens preparava l'Ann, una infermera anglesa!" Durant la Guerra Civil, l'Enriqueta i el seu marit, Faustino Albadalejo, enginyer de ferrocarrils, van ser mobilitzats per servir al bàndol republicà.
Dues dates importants
L'Enriqueta va ser destinada al front d'Aragó a l'equip del doctor Laureano Prats. També va treballar amb el doctor Ferràndiz. Tots, col·legues del doctor Broggi. Va passar per Aliaga, Terol i Alcañiz. "Explicava que hi havia ambulàncies equipades com a quiròfans mòbils. A la batalla de l'Ebre els arribaven ferits molt joves. Es van fer un fart d'amputar peus i mans, curar ferides... La guerra va ser molt cruenta", explica la seva filla.
Ella és avui la memòria i la veu de la seva mare. Té tots els seus documents perfectament endreçats: el títol d'infermera, els salconduits per creuar les línies de guerra, fotografies amb l'equip mèdic o el certificat que la designava com a responsable de l'instrumental quirúrgic de l'Hospital Militar. "Els quiròfans de llavors eren molt precaris però mai hi va haver cap infecció", apunta. D'entre els papers en surt un braçalet descolorit pel temps on encara es poden llegir dues dates: 3 de març del 1938 i 7 de març del 1938. "Una data correspon a un atac al front del qual es van salvar de miracle, i l'altra, el dia que es va retrobar amb el meu pare al front", explica. Un retrobament fugaç, ja que encara passarien més temps separats perquè Faustino Albaladejo va ser donat per desaparegut. En acabar la guerra, va tornar. Moriria prematurament als 54 anys. S'havien casat el 1927 i un any després naixia l'Araceli, que tenia 8 anys quan va començar la guerra. Filla única. Els pares eren al front i ella es va quedar amb l'àvia. "No podia comprendre per què els meus pares no hi eren i els de les altres nenes sí". La guerra els va deixar empremta. "Ni els meus pares eren els mateixos quan van tornar del front ni jo tampoc. Només havien passat tres anys però ja m'havia fet vella", confessa als 84 anys.
Tornar a començar després de la guerra no va ser fàcil. L'Enriqueta es va reincorporar a l'Hospital Militar però aviat va haver de marxar-ne perquè era assenyalada per roja . Com Moisès Broggi, es va refugiar professionalment en clíniques privades, com la d'Antoni Puigvert, on va treballar fins a l'any 1945. "La guerra els va unir molt i amb el doctor Cols, el doctor Puigvert i les infermeres del front va continuar l'amistat", recorda la filla.
Però l'Enriqueta, aquella infermera valenta i forta, viu ara en el seu món. Riu molt. Quan es reconeix en alguna foto exclama: " Era maja, no ?" Va tenir el cap clar fins als 102 anys. El seu centenari va coincidir amb el del doctor Broggi. "« ¿Yo tambien estoy así de arrugada? », va preguntar llavors en veure'l per la tele", recorda la filla. "Però fa dos anys, va fer una baixada". I ara viu en una residència on no hi ha dia que l'Araceli no li faci companyia. "És feliç. Té el món per a ella sola i veu el que vol veure". Pertany a una generació que, com es va recordar durant el funeral de Moisès Broggi, no va tenir una vida fàcil. "Van patir la guerra i la postguerra. I a més, eren els vençuts", diu l'Araceli. L'Enriqueta va tenir una vida intensa. "I feliç", afegeix la filla. "Va fer el que volia fer", conclou. I aquest és el seu humil homenatge.
